Amics per sempre

Havíem arribat a les mans, i això que no feia ni mitja hora que ens havíem trobat per fer un cafè en una taverna del centre. Els dos havíem estat companys durant molts anys, des dels tres anys que vam coincidir al parvulari fins que van deixar la universitat. Ho havíem compartit tot i la nostra amistat semblava que seria per sempre. Els últims dos anys, però, el contacte s'havia anat diluint i estàvem en aquell punt que ens trucàvem i ens vèiem més per compromís que per ganes.
La distància, de fet, l'havia anat marcant jo. Ja des de primària em molestava el seu caràcter obsessiu, el seu neguit constant de sortir-se amb la seva en tot el que fèiem i el control de la meva vda. És per això que vaig triar la feina fora la ciutat i no vaig accedir a treballar junts en una oficina molt ben situada.
Un dia em vaig trobar una de les seves nòvies d'adolescent; aquella que a mi tant m'agradava, que ell ho sabia i només la va voler perquè jo no la tingués. No me'n vaig poder estar i li vaig dir explicar totes les maleses d'amagat que li havia fet el meu amic i, a més, que en pensava d'ell. Ella, tot i la distància dels anys, es va sentir ofesa i enrabiada.
Quan, uns mesos més tard, vam quedar per fer el cafè, va començar a atacar-me directament. El dia anterior, l'exnòvia li havia explicat la conversa. Aleshores va sortir tot l'odi que ell havia acumulat vers mi, el que havia arribat a fer davant la meva indiferència: una història plena d'enganys i mentides per aconseguir que mostrés interès i afecte sincers.
Vaig ser jo qui es va alçar i el vaig agafar per la camisa. M'acabava de confessar que ell era el motiu que em deixés la dona amb qui m'havia de quedar. Davant meu tenia un boig malaltís que durant anys m'havia fet la traveta per tenir-me al seu costat. Des d'aquell dia em truca cada nit per tornar a ser amics.