MATERNITAT SUBROGADA

Un relat de: sagoab
- Vull un mòbil! No és just, totes les meves amigues en tenen, soc la única que no en tinc. No és just, no és just i no és just!
- Martina, no t’enfadis, no és veritat que totes les teves amigues tinguin mòbil, la majoria no en té. No ho entens que encara ets petita per tenir mòbil?
- Però mare, trec bones notes i em porto molt bé, no és just que no em compreu un mòbil. Si us plau, si us plau...vah!
- No
- Perquè?
- Perquè no!
- Vah... vah... (posa cara de pena) me’l podeu regalar pel meu aniversari, és el mes que ve, ja faré 10 anys.
- Ja veurem, va, ves fer el deures. Per cert, avui a les set vindrà la Mireia aquesta noieta que et cau tant bé, jo avui tinc una reunió i el teu pare no pot arribar mai a aquesta hora. Ella ja et donarà el sopar.
- Valeeee... però mare, sispli, sispli recorda que el que més il•lusió em faria al món seria un mòbil. (li fa una abraçada molt forta i un petó a la seva mare).
Va arribar el dos de juny, el dia de l’aniversari de la Martina, i sorpresa! Aquell dia li van regalar el seu primer mòbil, un telèfon intel•ligent amb una pantalla de 5.8 polsades, una càmera de 12 megapixels i una capacitat d’emmagatzematge de 256GB.
Aquell aniversari, quan la Martina va fer els 10 anys, com en moltes altres ocasions a la seva vida la Martina va aconseguir el que volia, dit d’una altra manera, gairebé no coneixia un no com a resposta. Les coses que ella solia demanar és podien comprar amb diners, i per sort els seus pares no anaven precisament justos, tenien un bon sou tots dos i venien de famílies més aviat benestants, per tant alhora de gastar diners no s’ho havien de plantejar gaire, no els hi venia d’aquí.
Els anys van anar passant i la nena s’anava fent gran, la dinàmica familiar va continuar més o menys igual, els pares tenien poc temps per dedicar-li a la seva filla, però d’alguna manera ho suplien amb regals i satisfent totes les necessitats que li sorgien a la nena, a l’adolescent i a la jove Martina.
És cert que la Martina sempre va treure molt bones notes, va estudiar administració d’empreses, va fer un màster en màrqueting i un altre en finances. Entre màster i màster va anar als Estats Units a fer un curs de direcció d’empreses, i un cop ho va tenir tot acabat va començar a treballar a l’empresa del seu pare. Els dos primers anys va ser una presa de contacte amb la empresa, havia de conèixer com s’hi treballava, havia d’aprendre a fer anar el programa i el funcionament en general de la companyia. Quan ja ho va tenir tot més menys per la mà ja prenia decisions amb pes i el cert és que tothom li tenia bastant respecte.
Li agradava ser directora, li agradava prendre decisions, li agradava anar tot el dia de bòlit, inclús li agradava estar pendent de tots els correus, missatge que li entraven al mòbil a qualsevol hora del dia.
Respecte a relacions sentimentals no n’havia tingut moltes i les que havia tingut no li havien durat gaire, al cap de l’any mig la cosa sempre començava a trontollar fins que finalment s’acabava. Va ser així fins que va conèixer al Miquel, tots dos eren empresaris i ja tenien una edat, ella 39 anys i ell 43 anys, tant ella com ell treballaven pràcticament les 24 hores del dia, però quan estaven junts s’hi trobaven bé, de seguida van anar a viure junts, tot i que tots dos tenien casa van decidir comprar una casa amb una mica de jardí, per quan estiguessin el cap de setmana poder sortir a fer el cafè del matí al porxo.
Quan ja feia sis o set mesos que vivien a la casa nova, un dia van estar parlant de fills, de si en volien tenir o no, i el fet és que cap dels dos mai havien pensat en el tema, no era una cosa que prioritària i tampoc ho veien necessari. Però des d’aquell dia la Martina li va estar donant tombs a l’assumpte, perquè no? Perquè no tenir fills?. I va tenir la necessitat de ser mare. Però per una altra banda hi veia molts inconvenients, s’havia de quedar embarassada, segur que a partir de llavors ja no podria portar el mateix ritme de vida i una altra cosa important, el seu cos, segur que després de l’embaràs ja no seria el mateix, i més a la seva edat.
Li va comentar al Miquel que ho havia estat rumiant i que volia ser mare, però que ho volia fer d’una manera especial, no estava disposada a perdre temps ni deformar el seu cos per tenir al seu fill, injust el que havien de passar les dones per ser mares, en canvi ells, els pares ho tenien molt més fàcil.
- Que vols que adoptem?
-No, no és això exactament.
-Doncs no ho entenc, si no et vols quedar embarassada i tampoc vols adoptar, ja m’explicaràs?
-Maternitat subrogada
-Umm.. no se.
-Miquel, seria el nostre fill, un òvul meu i un espermatozou teu, l’únic que jo no cal que pateixi l’embaràs, i segurament em costarà molt quedar-me embarassada, i hauríem de passar per tot aquest rotllo de invitros i històries!
-Estàs segura que vols que lloguem un ventre d’una altra dona?
-Si, cada vegada ho tinc més clar. Els dos continuem amb la mateixa vida que ara, quan tinguem el bebè podem posar una senyora a casa per a que ens ajudi i no tinguem que renunciar cap dels dos a les nostres empreses. Tenim els diners, ens ho podem permetre.
-Ok, però te’n ocupes tu de tot, va bé?
-OK, no et preocupis! La setmana que ve anem a sopar al “flying” i et dic com porto el tema. Dissabte tens lliure?
- A veure l’agenda, umm... em va millor divendres cap les 10. Ok?
-Jo mateixa truco per reservar taula al “flyiing”

Quan va arribar el divendres, remarcar que no havia passat ni una setmana sencera i la Martina ja tenia quasi tota la informació per començar el tràmits, havia parlat amb una clínica i amb una agència que tenia perfils de candidates a passar l’embaràs d’una altra família. Estaven al punt que sol havien de decidir-se i triar la dona que portaria a terme l’embaràs del seu fill o filla.
En Miquel durant aquella setmana també va estar pensant sobre el tema, i el cert és que va il•lusionar amb la idea de ser pare.
Mentre els hi servien un bon vi i plats d’alta cuina al “fliying” van decidir qui seria la dona que portaria al món el qui seria el seu únic fill, en Jan.
Tot va anar molt ràpid, la Elena va accedir a quedar-se embarassada, la veritat és que eren molts diners i ja sabia que era passar un embaràs, ja tenia dos fills propis. Des de que és va quedar vídua anava molt justa de peles. Va ser mala sort, al Josep li va agafar un atac de cor i va ser fulminant, ningú s’ho esperava, era un home sa i aparentment amb una salut de ferro. Eren una família normal, com a moltes altres, tenien dos fills petits, treballaven els dos, tenien un sous per anar trampejant els pagaments, hipoteca i les despeses de la família, però anaven tirant, fins i tot cada any se’n anaven una setmana de vacances tot junts a un apartament a la platja, no es queixaven. Però quan la Elena és va quedar sola amb el nens, tot va canviar, tot i que la seva família l’ajudava en el que podia.
Quan l’embaràs ja estava avançat, els fills de la Elena preguntaven si aquest nen que portava dins també seria el seu germanet? Aquesta època va resultar dura i incomoda en ocasions, però al final la Elena va aconseguir engreixar el seu compte corrent, realment era el que l’interessava i necessitava perquè havia de tirar endavant a la seva família com fos com fos.
Quan va néixer el Jan, la Elena no li va voler veure la cara, tampoc va voler saber res més dels pares del nen que havia portat al seu ventre, en realitat tot això li feia mal, un mal moral. Físicament és va recuperar bastant ràpid, però encara que no li hagués explicat mai a ningú, hi va haver un canvi important en el seu esser, en la seva essència, si, d’alguna manera li pesava no conèixer al fill que havia gestat, però d’altra banda l’empenta dels diners que van entrar a casa gracies a aquesta experiència no acabada de pair l’havia de conformar.

Comentaris

  • Un graó més[Ofensiu]
    aleshores | 29-09-2020

    ...en la mercantilització de la vida íntima. Al final ens ocuparan tot el cos, començant pel cervell. I per al nostre bé!, és clar!

l´Autor

sagoab

2 Relats

1 Comentaris

457 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Últims relats de l'autor