Massa blau

Una tarda de maig de primavera esponerosa la Dora, una pintora tocada pels colors, somreia mentre, al parc dels Arbres Amables, tenia els ulls tancats i copsava a l'aire la tonalitat exacta que voldria esquitxar al paper d'aquarel·la, estès un pèl descuradament sobre l'herba, sota el pes de quatre pedres, una a cada angle, per tal que no volés.
-Serà un blau dolç de gotes lliscaires lliures. No les aturaré.
Darrerement li agradava aquella tècnica de deixar plorar.

Es va girar més vent. Els rínxols de la Dora es tornaven lleugers i salvatges i li anaven a la cara. S'hauria de fer una cua. Va treure, d'una de les butxaques de l'atrotinat peto texà amb què anava abillada, una goma blava lilenca i se'ls va recollir.
De cop, va aparèixer un nen rosset i pigat amb les dents grosses, d'uns sis anys.
Es va acostar a la dona i va obrir una mà:
-Mira! Pastalina blau papau! Puc fer formes i col·locar-les al teu paper?
La Dora va quedar encisada amb les pupil·les de la criatura, d'un verd blavós...o blau verdós? Que no era el mateix: el primer era el color del mar, un llunyà dia de juliol, en una cala...El segon, el cel reflectit en un safareig a mig matí un dia de setembre al terrat de l'àvia mentre s'hi refrescava els peus, el gat no gosava apropar-se i la vella, gronxant-se en un balancí d'olivera, taral·lejava cançonetes que ara ella guardava al cor.
Mentre s'havia abstret en aquests pensaments, el nen havia moldejat una mena d'estrelles, les situava on li semblava i les premia amb els palmells de les mans per assegurar-se que es quedarien en aquella superfície blanca.
De sobte, un núvol d'un blau aspre de bolígraf, que rascava el cel com si fos una llibreta on gargotejar, va descarregar, just damunt d'ells, uns grapats de fulles. La Dora va mirar amunt en sentir-ne el cruiximent, de corsecades que eren. El nen, àgil, es va engrescar a enxampar-les abans no arribessin a terra i picar de mans com si volgués premsar-les. En resultaven munions de vells bocins vegetals que ballaven amb alegria descarada la dispersió inesperada, la reviscolada final. La pintora es va posar a riure i a fer el mateix que el nen, encomanada, enjogassada.
Cap fulla sencera, les restes li van cridar l'atenció. Mostraven un blau cendrós únic. Amb cola blanca en van enganxar a la làmina, allà on un raig de llum solar com d'un blau esmorteït feia tot l'efecte que els indiqués.
-Amb tu m'esblavo!
I se la va mirar amb aquells ulls, sense parpellejar.
-I doncs, mira, jo...m'emblavo, hahaha!
-Ara només hi falta el blau guspiraire que la brisa m'ha inspirat.
Tenia els pinzells i els pigments a la motxilla i calia omplir un pot d'aigua.
-Hi vas tu, a la font?
Mentre esperava, la Dora va agafar la carmanyola on duia galetes de civada i xocolata. Berenarien junts. Tenia gana.
Va passar una estona amb cua. Aquell nen no tornava.
Força mancada de lògiques, a la Dora ni li havia passat pel cap que el nen estigués amb algú i ni li havia preguntat el nom.
I no tenia cap més pot. Podia omplir la carmanyola, però. Es va menjar les galetes, pensidota. I va fer cap a buscar aigua. A mida que avançava sentia, cada vegada més, que l'envaïa una tristesa...però que no li va impedir adonar-se que el camí que seguia era blau clar pastel; que els arbres s'havien setinat de blaus brillants; que la font, més avall, era d'un blau grisenc com els murs d'un castell francès tocant a un riu d 'un blau ala de certa papallona; i...que el pot, sota el broc, era ple d'un líquid blau fosc morat. Li va ferir la mirada. El mateix abominable color que el nen exposava per tot el cos, per la cara i al voltant dels ulls, aquells ulls tan atractius que no l'havien deixada fixar-s'hi!

La Dora va deixar anar un crit que li va arrencar tots els blaus. I va experimentar en ella mateixa la seva darrera tècnica pictòrica.