Massa aviat

Reposava. El llit, tou i de robes bones -cotó supercardat i organdins brodats per mans de donzelles fines, querubines, delicades-, els coixins -amb les inicials BD angelicalment cosides amb orles i motius florals decoratius- farcits de les llanes més selectes. El descans i el son s'entreteixien en un nirvana catalogable d'avançat.

Es curava d'anys de protecció i vigilància, d'anys de ser el farciment d'un entrepà de murs, d'anys de passejades acompanyada, d'esguards sempre fixos en ella.

Respirava calmosament, el diafragma relaxat al cent per mil, posem mil i un.
L'aire entrava I sortia pel nassiró bufó i feia el seu camí, el que havia esdevingut de la vida somorta. El cos estirat i a penes mòbil llevat d'aquell moviment continu com d'ones en un mar desesmat hagués pogut passar per una estàtua colorejada de tall exquisit.

A la pols no li era permesa l'estada en aquella cambra. Puntualment, i seguint ordres estrictes, era manllevada. Mai hi faltaven els gerros de cristall que si un tafaner raig de sol gosava infiltrar-se pels finestrals pràcticament tancats per la necessitat de la penombra esdevenien armes encegadores. Les flors que contenien regalaven fragàncies úniques i, per l'aspecte meravellós, feien pensar que havien estat portades per fades.

Els ulls closos, les parpelles no pesaven. Les celles seguien arquejades, les pestanyes, llargues i sensuals. El front llis, l'entrecella també. Les galtes rosades, la salut de la joventut no s'acabava d'amagar.

El pit, cast, dos turonets en un cos gràcil de noia a punt de ser dona.

Els cabells enrinxolats i d'un ros clar, sedosos i lluminosos.



Així la descrivia qui l'havia vista. El pare de la noia li faria tallar la llengua. Perquè havia fet córrer la veu i més d'un va voler comprobar la certesa dels mots.

No era fàcil, però. Tot previst, per amor i per respecte.


Un tal Favià, amb tot, va aconseguir arribar-hi. No se sap com ni amb quin transport.


Un cop davant d'ella, la va contemplar, admirat, bocabadat (una mosca d'agosarat esmunyir quasi s'introdueix a la gola mostrada). Per inèrcia es va asseure al llit, es va inclinar i va besar aquells llavis entreoberts del to i el tacte dels pètals d'una rosa.



El príncep Favià de la Terra dels Agosarats actualment compleix condemna a les masmorres del País de la Bella Dorment. El despertar de la princesa va ser brusc, es va trobar amb dues pupil·les d'un blau mar que la van fer cridar (no sabia nedar) i li va plantificar una santa hòstia tot seguit de la qual es va posar a renegar com una boja de mat i de remat. Com gosava estroncar-li el Temps de Teràpia? No estava! N'hi calia més, més, molt més per poder pair tota una vida sense llibertat per una por que els altres tenien i que no li havien fet saber. Igualment la bruixa, disfressada de minyona afable, l'havia feta punxar amb el fus. I la bonica Aurora, ara que gaudia de contacte amb el cosmos, d'un cert tipus d'eternitat acollidora que la feia somriure, que progressava en l'entendre comportaments i afectes i efectes, que s'anava tornant sàvia... van i li tallen el rotllo! No hi ha dret no tort que ho aguanti!



Allò era un orgue de gats! Aquella obra de teatre en base a la improvització i amb el tema 'un conte clàssic' l'havia destarotat. El psiquiatra va deixar el seu substitut fent-se'n càrrec (els personatges es deixaven anar, deien i contradeien, desfeien pedres tumorals que desconeixien, reien esgarrifosament, ploraven atrofiant oïdes... el rei d'aquí aquí era benèvol i d'una rauxa es tornava un criat que es menjava la ronya d'entremig dels dits dels peus; la bella Aurora implorava aïllament i es posava a cantar Perales; el príncep saltava a corda amb les cadenes o es llançava sobre una fada per arrencar-li les ales i mocar-s'hi; el narrador escopia com una llama,...).

El psiquatra va passar pel banc. Sí, havia cobrat. Va treure'n una quantitat i es va dirigir a un restaurant on es cuinava marisc fresc amb una parsimònia que li convenia i s'hi va demanar un bon vi, per lapidar cabòries. Allò era, al seu torn, teràpia.