Maria de Magdala, la Magdalena

Magdala, ( antiga ciutat de Palestina, a Galilea, prop del llac Tiberiades. Lloc de naixement de Maria de Magdala. El nom actual es Migdal ) no en saben gaire coses més, l'enciclopèdia catalana - La Gran - no en diu res. La seva ubicació prop del
llac ens permet pensar que gaudia i potser gaudeix encara avui d'un clima mediterrani, molt similar al de la mateixa ciutat de Roma ; aquesta circumstància ens dona peu alhora a plantejar-nos Magdala com un lloc on molts del romans que tenien responsabilitats en l'administració d'aquells territoris, i tenien la seva casa, o almenys una casa on retirar-se a
descansar en els seus períodes d'esbarjo.

Maria, dita la Magdalena, es una figura bàsica en la tasca evangelitzadora de Jesús, no òbviament al nivell dels 12 escollits, però si juntament amb d'altres persones, en el suport
econòmic i logístic al Mestre i als seus deixebles, el paper de les torres, sol ser més ensalzat que els dels fonaments, sàpiguen tots plegats, que les unes només poden existir si les altres aguanten.

Enlloc sens parla de Maria Magdalena en termes que ens permetin afirmar la seva edat, hi ha però una constant, es una de les companyes habituals de Maria, mare de Jesús, tenim doncs una informació que ens dona peu a imaginar-nos que aquesta afinitat
podia venir de que ambdues tenien una edat semblant, propera als 50 anys, i fins i tot, que també en ambdues es donava la situació d'ésser vídues en primeres noces.

No hi ha cap afirmació de que Maria Magdalena fos - o no - jueva, Mt 4,23 i següents en relació a Llc 8,2, ens permet formular la tesis de que Maria Magdalena es d'ascendència
romana, vídua amb recursos econòmics ,que posarà en endavant a disposició permanent de Jesús i els seus deixebles, com a conseqüència de la seva conversió. En el text es diu que li havien sortir set dimonis, - avui sabem que les malalties d'origen nerviós i/o mental per la mentalitat d'aquella època, eren dimonis que tenien les persones dintre dels cos - la vida de Maria Magdalena fins a la trobada amb Jesús devia haver estat un patiment continu que veurà el seu final amb la guarició, aquesta es la causa primera de la conversió de Maria Magdalena, la seva pròpia sanació ; el posterior seguiment de
Jesús , la seva presència en el miracle de la multiplicació dels pans i dels peixos, l'escolta atenta i admirada del sermó de les benaurances , portaran Maria Magdalena al costat de la Creu, on - una vegada més - farà costat a Maria, mare de Jesús en el seu dolor.

Maria Magdalena tindrà un paper excepcional en la resurrecció, serà testimoni presencial- el primer - que veurà a Jesús, seva es l'exclamació rabuni , (Mestre )quan Jesús la crida pel seu nom .

Jesús atorga un paper principal a les dones en contra del sentiment generalitzat a l'època de considerar-les únicament objectes de dret i no subjectes. Recordem el paper mediador de Maria en el miracle de les Noces de Qana, aquí s'inicia aquest paper que la pietat popular associa a Maria, la d'intercedir davant Jesús. En la resurrecció i contra el costum que recull Mt. 18,16 tota qüestió ha de ser resolta per la declaració de dos o tres testimonis, tenim el testimoni d'una única dona, el que no li dona cap valor en el món jueu, alhora que reforça justament per a nosaltres , la creença en la resurrecció, que
no es desenvolupa seguint uns protocols normalitzats, - avui en diríem standars - sinó que confirma aquest paper rellevant de les dones, en la persona de la Magdalena.

La pietat popular adjudica un paper evangelitzador a la Magdalena, que no estem en condicions d'afirmar ni de negar. La presència silenciosa i discreta de la Magdalena , sempre al costat de Maria, mare de Jesús, recolzant activament l'acció
evangelitzadora del Rabuni, te ja, almenys per a mi , una força que justifica sobradament la seva declaració de santedat.

Maria de Magdala, la Magdalena, es l'exemple palès de tantes i tantes persones, que d'una manera callada, quasi anònima, fan el que cal fer, sense demanar res, sense esperar res, deixant-se guiar únicament per la gràcia de Déu.

(C) ANTONIO MORA VERGES