Mares i ancianes que aplanen el camí a les jóvens, que fan costat i molt obertes

Rondalles recopilades per Joan Amades en el llibre “Les cent millors rondalles populars catalanes”.

En el llibre “Les cent millors rondalles populars catalanes”, de Joan Amades i Gelats i publicat per Editorial Selecta en 1948 (ací, per l’editorial La Butxaca, en el 2009), hi ha moltes rondalles en què es reflecteix el matriarcalisme. Primerament, direm que Joan Amades (Barcelona, 1890-1959) fou un etnòleg i folklorista català autor, com ara, de la ingent obra “Costumari català” i, entre d’altres coses, recopilador de moltes narracions populars.

En el primer relat, “La Ventafocs”, molt conegut en tot l’àmbit lingüístic, captem trets matriarcalistes. Així, un home viu i amb una noieta bonhomiosa i molt faenera, es casa amb una altra dona, la qual tenia dues filles.

La xica, com que les germanastres i la segona esposa no l’estimen, “un dia se’n va anar de casa seva per posar-se a treballar de qualsevol feina, mentre la mantinguessin; o a demanar caritat, si no trobava feina. Camina que caminaràs, se li va fer de nit enmig del bosc (…). I heus ací que (…) va veure allà lluny, lluny, una llumeta tota dolça que, de mica en mica, s’anava acostant. I, quan va ésser a la seva vora, va veure que era una velleta” (p. 12): la Mare de Déu. Per tant, com en altres narracions, es troben la jovenesa i la vellesa, l’espenta i la valentia i la llumeneta (recordem els dies de Nadal i posteriors), però que se li arrima. El fet que Nostra Senyora s’acoste a la xica, que siga anciana i que, en canvi, el mes dedicat a la Mare de Déu siga maig (el de les flors) i no desembre (el qual simbolitza la vellesa i la fe en la vida en el demà, per exemple, en l’acte de colgar les llavors de la sembra), el 9 de febrer del 2024 em feu pensar que, anteriorment, aquest personatge femení seria pagà i que, en la rondalla, hauria sigut cristianitzat.

En qualsevol cas, Nostra Senyora la conhorta, li diu que no la desempararia i “li va donar una avellana, una ametlla i una nou, i li digué que, quan necessités alguna cosa, trenqués una d’aquelles fruites i trobaria el que li convenia. I la Mare de Déu li va fer un petó a cada galta i se’n va anar bosc enllà” (p. 12). Així, copsem un enllaç entre la joventut (la noieta, l’estiu) i la dona gran (l’hivern, el fet de retirar-se), per mitjà de tres fruits secs propis de la primavera d’hivern (estació associada a tocar els peus en terra, amb el color marró).

A banda, l’endemà, quan es fa de dia, la Ventafocs es posa en camí “cap a una ciutat molt gran i molt bonica” (p. 12) i, quan ja era fosc i vespre (dos trets que empiulen amb lo femení), s’acosta cap a la casa del rei. Al monarca, en veure-la, li feu llàstima i “va cridar la cuinera major i li va dir que la prengués per ventar el foc. I, així, quedà llogada a casa del senyor rei” (p. 13). Com podem veure, el rei, molt obert i que, a més, era fadrí, també fa costat els més necessitats del seu regne.

Quan ja feia molt de temps que la Ventafocs hi vivia, el rei decideix organitzar uns balls perquè “cercava promesa i (…) escolliria la noia que més li agradés de les que anessin al ball. I heus ací que, a la Ventafocs, li van venir moltes ganes d’anar-hi” (p. 14).

Aleshores, com que la noieta tenia l’avellana que li havia donat Nostra Senyora, “la va trencar i, de dins, li va sortir un vestit tot d’argent (…) [,] unes sabates també d’argent i set joies que brillaven. (…). I, tota mudada, se’n va anar cap al ball” (p. 14). Afegirem que el color argent té a veure amb la foscor, amb la nit i que enllaça amb lo matriarcal.