"La terra sempre tira", el sentiment de pertinença i empelts matriarcals

Prosseguint amb el tema del sentiment esmentat, entre els camperols i en la població catalanoparlant, direm que el 4 de febrer del 2024, en el meu mur, Tonet Sala Castells, un català que ha conegut la cultura basca en Euskadi, ens posà “Estimo la Mare Terra arreu del món, perquè és com una mare que dona de mamar els seus fills. Gaudint d’ella, menjant els seus fruits,… ens alimentem d’ella. Me’n recordo de petit, quan anava al tros, amb els meus pares i la meua família, a arreplegar els garbells d’espigues de blat i les carregàvem al carro i, per a anar a l’era per a batre, i els infants ens ho passàvem molt bé ajudant els pares, tiets i tietes.

Sí, passàvem molta calor i tots molt ben equipats amb barrets i mocadors perquè no agaféssim una insolació. Les mares cuinaven la nit abans. La meua mare regnava el meu pare dient-li ‘No et vull veure fumar, ni al tros, ni a l’era’. I el meu pare deia ‘Noia, ets molt emprenyadora’”.

En línia amb aquestes paraules, en el document “Pagesia en lluita, propostes per canviar-ho tot”, de l’”Assemblea Pagesa de Catalunya”, es plasma la pertinença a la terra i el matriarcalisme: “Per nosaltres, la pagesia és una manera de viure humil, lliure i digna. És un compromís amb la societat forjat a través d’aliments saludables i de vida rural. Som pageses i ecologistes, perquè la pagesia és cuidar la terra, preservar-la, i millorar-la pels qui vindran després.

A més, en un escrit titulat “La nostra fi, la vostra fam”, signat per @red_passion_berries, podíem copsar “La pagesia és la que ens alimenta; sense ella, no podríem viure.

(…) Estem en una societat que s’ha oblidat dels seus orígens i de qui l’alimenta. (…) Si no cuidem la nostra terra i no protegim la natura, ningú no ho farà per nosaltres!”.

Enllaçant amb aquest document, el 7 de febrer del 2024 accedírem a una foto amb tractors fent via i amb un text que deia “Un país que valora menys els que donen menjar que anar al futbol, jugar a golf o anar d’hotels, és un país que ha perdut el nord i les arrels.

Tot el meu suport a la pagesia”.

Igualment, en una altra foto (però amb un home en un tractor i la dona donant menjar a unes gallinetes en ple camp, amb un fons de muntanyes i núvols), podíem llegir “Ja és hora que la gent sàpiga qui dóna menjar al mon i no són els supermercats.

No tots els herois volen, alguns van en tractor.

Gràcies!

Caminant per la vida.

Bon dia!”.

Afegirem que aquest sentiment de pertinença a la terra està més arrelat entre persones que viuen (i aproven) el comunitarisme i, per descomptat, entre aquelles que es senten part de la terra on resideixen i on fan vida i entre els qui s’hi han empeltat. Com a exemple, el 7 de febrer del 2024, parlant per telèfon amb ma mare sobre aquests actes promoguts pels llauradors i sobre eixe sentiment, em comentà “La terra sempre tira”. Llavors, li vaig adduir que, en la meua vida, havia conegut persones que, tot i ser d’origen castellà o andalús, estaven molt arraïlades en la terra d’acollida i que n’hi havia que promovien la llengua i la cultura aborígens com si hi fossen catalanoparlants de generacions ençà.

Així, en el 2013, en un escrit que posí en la web “Saptelandia”, sota el títol “’Pensat i fet’ (estudi de l’expressió)” (https://saptelandia.webnode.cat/news/pensat-i-fet-estudi-de-lexpressio–), plasmí que “El 19 de juliol, durant una conversa fluïda entre una sevillana d’Alaquàs (i resident ací potser més de cinquanta anys) i jo, li he sentit: ‘Yo soy sevillana, pero vivo mucho tiempo aquí. Mi país es el que me da de comer’. Era la primera vegada que oïa, en castellà, la paraula ‘país’, a peu de carrer i amb la idea de ‘terra en què una persona viu o de la qual és originària i tot, no necessàriament un estat políticament independent’”. Quan comentí aquest fet a ma mare el 7 de febrer del 2024, em respongué que un senyal d’agraïment era lo que manifestava aquesta dona.

Finalment, direm que, tant si són d’arrels catalanoparlants, com si són forasters que s’adhereixen a la terra de recepció, fan com aquell bolivià que, en paraules de ma mare (el mateix dia), poques setmanes arrere, parlant ell amb mon pare, li digué en llengua catalana “Jo pense que, en el país [= la terra] que ens han acollit, hem de parlar la llengua del país [= la terra]“. Possiblement, com diguí a ma mare, aquest home fos d’una cultura matriarcalista (recordem que la llengua majoritària en Bolívia no és el castellà) a qui “La terra sempre tira” i, de pas, el matriarcalisme.

Ara bé, si u prefereix estudiar, emprar i patrocinar, per damunt de tot (i molt més) el castellà, l’anglés o el francés i, en acabant, troba actes de violència contra les dones o contra les minories, que no es queixe: aquestes llengües són de cultures patriarcals, com molt bé ha plasmat la història. La resta, tractar de fer-nos somiatruites, en lloc de persones realistes, encara que no ho diguen en les escoles, ni en els instituts, ni en les universitats, ni, com ara, en les acadèmies d’idiomes.