El sentiment de pertinença a la terra, els llauradors i la Mare Terra

El sentiment de pertinença a la terra: els llauradors, la pagesia i la figura del llaurador i la mare

El 5 de febrer del 2024, vespra d’una tractorada, és a dir, d’una manifestació general de llauradors, de pagesos i d’hortolans, amb tractors, que hi hauria en l’Estat espanyol (i en nexe amb altres que hi havia en Europa), un amic i llaurador (Francesc Garcia i Barberà, qui ja havia pres part en un estudi que férem entre el 2003 i el 2006 en relació amb les séquies de Benàger i de Faitanar, dues de les que es reuneixen en el Tribunal de les Aigües de la ciutat de València, en què les sentències es fonamenten en el dret consuetudinari i són orals), ens envià un document titulat “Pagesia en lluita, propostes per canviar-ho tot”, signat per l’“Assemblea Pagesa de Catalunya” en Balaguer (comarca de la Noguera) el 1r de febrer del 2024. Després de llegir-lo, li responguí “Hi estic molt d’acord. Bona part de lo escrit ho veig en el tema que porte i en comentaris que em fan en relació amb la terra i amb el sentiment de pertinença a la terra i, per descomptat, a la Mare Terra.

El passaré a una dona d’uns seixanta-tres anys que té un fill i un net molt lligats a la terra”.

Tot seguit, l’enviàrem a l’esmentada dona i a un pagès català, amb qui estàvem en,, contacte de feia poc ençà: Modesto Cristòfol Sales, d’Almenar (de la comarca del Segrià).

Aquest llaurador, el 6 de febrer del 2024 ens escrigué “Boira i boira al Segrià. Avui, moguda per part del sector pagès.

Com cada vegada, els resultats també com cada vegada. El món va encaminat (o reconduït) amb un altre sistema.

Nosaltres, el que havíem de fer, ben fet o mal fet, ja està fet. Els jóvens ho tenen complicat, però, com tu dius, ‘Endavant les atxes’”.

Aleshores, li responguí “Rebeu el meu suport. Sou dels qui més estimeu la terra i la Mare Terra”.

A banda, el 6 de febrer del 2024 parlí amb ma mare, per telèfon. Entre d’altres coses, li diguí que, durant l’entrevista que fiu en el 2003 a mon oncle José Palop Besó (1935-2021), llaurador des dels dotze anys i que em comentà que l’aigua… no s’havia de balafiar, perquè escassejava, ma mare m’exposà fets i detalls que empiulen amb el món agrícola (el qual ella conegué i amb què estava empeltat son pare, Miguel).

Així, el meu avi Miguel (1906-1992), en paraules de ma mare, “sol·licità, una vegada, una propaganda que feia l’’Instituto de Colonización’[1], per a fer reformes per al camp. L’’Instituto de Colonización’ donava diners als llauradors per a fer séquies. Si no netejaven les séquies, passava ‘la dobla’. Es deia ‘la dobla’ perquè haurien de pagar el doble.

En aquesta obra que feu mon pare (el teu avi), guanyà camp. Era un préstec que feia el govern als llauradors per a arreglar séquies o algun marge d’un camp. A canvi, el llaurador ho tornava a poquet a poquet durant uns anys”.

A més, ens adduí que aquestes subvencions eren una “Iniciativa de cara als llauradors. I era per al bé de la comunitat”.

Afegirem que el sentiment de pertinença a la terra explica, per exemple, que, com em deia ma mare, “Mon pare, en hivern, en un camp de garroferes, entremig, plantava ordi”: o siga, que s’aprofitava la terra, tot i que, en determinats llocs, se la deixàs reposar un temps (l’any de guaret), per a no explotar-la i que, per consegüent, pogués estar fèrtil en el demà.

I encara ens transmeté més: fins i tot, el seu avi patern, Miguel, nascut en 1874, també estimava la terra i la sentia com a pròxima. Per això, més d’una vegada, se n’anava al camp, on, àdhuc, eren nets, i deia “¡Vinga! Dona’m un sac, que ací faig més faena que vosaltres”.

Finalment, escriuré dues frases que digué ma mare i que podem relacionar amb el sentiment de què tractem, tan plasmat en la pagesia i en la figura del llaurador. 1) “Tot són coses encadenades”: a) persones arrelades a la terra, a la mare i que la senten com a subministradora i com a mareta, b) el comunitarisme i, sobretot, c) que lo que fem en una banda del món té a veure amb lo que esdevé en la resta. I 2) “M’ha estat enganxada a la terra”: el lligam amb la terra “aborígen” on es viu, amb les seues tradicions, amb el folklore, etc. i, així, amb lo maternal i, per tant, amb el matriarcalisme.