Malalts, somiem

Malalts, som concients…

poder, per això, somiem

amb un món millor i sincer per tots dos,

com si ho merexèixim

si ens ho deguèssim més

que ningú ser feliços.

Jo t´estimo -li dic-.Avergonyida,

com si fos pecat enamorar-se.

Com si hagués de demanar permisos.

Perque no és un mins amor,

aquets tret dámor que et reclama i

que tu rebaixes, al dir

que m´aprecies- i jo vull promeses-

amb un somriure benevolent.

Però no em refuses quan

Jo alço les mans per acaronar-te.

Sense escurçar el moment.













I amb un gets que es atemparat

ens besem com submisos amants,

que ho han estat sempre

destinats a ser-ho sempre,

i es torna boig l´amor, tanmateix,

sense saber per on camina..si

pels llavis que parlan besen o

es contradiuen i els ulls que desmenteixen.

Jo dubto de l´amor que es perplexe.

Jo dubto d´aquesta obcenitat

d´estimar-nos amb el dubte.

Deixa´m amb el dubte.

Malmés aquest sentiment meu

les teves recances..i fas que hagi

de parar l´altra galta .

Imaginar que podies ser algú altre…

algú que no fos malalt i ho fos per amor.

Però tu no esculls cap tipologia dámor.

L´amor cau, com la fulla d´un arbre de tants,







2







quan te n´anadones es un escampall per la teva vida.

Aquets recel, aquets embenantge al ulls

-que jo disposo per tastar-te mes el llavis,

Entossudir la galta,no desvetllar la llàgrima-,

es el que jo vodria per a tu

que jo voldria per a tots dos.

Perque vegessis mes clar,

encara que no deixessis de parlar així i

pensar diferent. I aquests tríptics poemes

que jo he escrit per resoldre les meves caboires,

aquestes líneas, son fruit de tant

del que em vas dir demà.

El demà és ara...que el llegeixes.

I el nostre amor continuarà, més enllà,

quan l´acabis properament.