Mai podré oblidar-te

I ara quan el sol s'adorm,
Em torna el teu record,
Fàcil de retrobar com qualsevol altre,
Però difícil d'oblidar.
M'he preguntat molt més pel blau del teus ulls,
Que pel vermell inefable i agradós,
Dels teus llavis.
I li he preguntat al teu cor,
Com robar-te una paraula màgica,
Del teus llavis sellats,
O potser una imatge tràgica,
D'aquelles que no es poden oblidar.
Visc del que hi ha darrere els teus records,
Del que queda de les preguntes,
Del silenci del món quan cessa el vent,
I només el teu record em pot fer girar els fulls,
Per passar inmediatament a una altre imatge teva,
D'una història que no va ésser vulgar, ni cotidiana,
Ni va ésser fruït del cansanment noi compartit,
Sino del fil absurd d'un més absurd misteri,
I de la màgia del record és ara esclava,
Com jo sóc esclau de tu.
No tinc l'ombra tan llarga com abans,
I amb penes i treballs vaig apamant,
El camí que encara haig de recórrer,
Però el teu record és incesant,
Penyora d'amor,
Ja sé que no som com abans,
Però perquè oblidar aquells records d'amants.
I ara quan el sol s'adorm,
Em torna el teu record,
Fàcil de retrobar,
Però difícil d'oblidar.