Escrit a la llibertat

Un relat de: Àlex Casanovas Boada

Escric a la llibertat

T'escric a tu, perquè m'he quedat sense recursos per canviar el món. Incontables han estat els meus intents de canviar el món. Éren moltes les promeses, però poques les realitats. Tantes persones creien en mi i els he fallat. Tantes persones esperaven grans coses de mi i no els hi he pogut donar res. Encara recordo les seves cares. Éren cares radiants, plenes d'inocéncia i esperança. I ara per culpa meva són persones corrumpudes pels les mil cares de la maldat. Perquè no he pogut canviar el món. Vaig intentar fer-ho tot sol, sense menester ajuda de ningú més que del meu gran coratge. I ara després de la derrota, em dono comte de que estava equivocat. Jo sol no puc canviar el món. Necessito l'ajuda d'aquells en qui sempre he confiat, d'aquells qui sempre han cregut en mi. D'aquells que són els meus amics i companys. D'aquells que comparteixen la vida amb mi. Inclús necessito l'ajuda d'aquells desconeguts amb qui em creuo pel carrer i em llançen mirades receloçes, potser diria fins hi tot, plenes d'enveja. Necessito ajuda d'aquells qui m'odien i són els meus enemics. Perquè aquests són qui m'ajuden a superar-me. D'aquells qui no han cregut mai en mi i vull dir que no els considero els meus enemics. Si no persones amb uns pensaments i uns ideals diferents dels meus. I no per això són menys persones. Si no tot el contrari, els fa ésser més persones, perquè són auténtiques. Són persones dignes d'admirar, que no es deixen arrosegar pels ideals dels altres, sino que creuen en els seus propis ideals. I tenen ben merescut difondre'ls. Igual que jo. Necessito l'ajuda també, d'aquells qui comparteixen aquesta mateixa causa, una causa que he fet meva. A la qual li he agafat tant d'apreci que s'ha convertit en intransferible.Però a pesar de que ho sigui, la vull compartir, vull que tothom la conegui. Vull que aquesta causa que fins ara havia estat meva, sigui de tots. Vull sentir el crit aconjuntant amb milers de veus que cridin: "Llibertat!". Que cada estrella sigui un somni. Un somni que es pugui acomplir. I que cada persona tingui la seva estrella amb el seu somni. Que siguin tots ben diferents, per fer així el món més variat i agradable, agust de tots i tothom. La meva causa no és una causa simple, ni vanal. Ës més aviat una causa complexa, que és difícil d'entendre. Per això avui, aquí i ara, la vull explicar. Potser semblarà una manera massa técnica d'explicar-la o massa lírica però és la manera com la sento.
La llibertat és un dret natural de la persona, sense importar l'edat, sexe o qualsevol altra diferència de qualsevol índole. Gràcies a la llibertat podem realitzar aspiracions: un millor nivell de vida, formar als fills perquè aprenguin a prendre millors desicions, buscar un lloc adequat per a viure, participar de manera activa en benefici de la societat, dur una vida congruent amb la moral i l'ètica en tot el quefer professional, buscar una educació de qualitat, viure amb la persona que t'agrada... però aquests són els efectes de la llibertat, no la llibertat mateixa. La llibertat pot entendre's com la capacitat de triar entre el bé i el mal responsablement. Aquesta responsabilitat implica conèixer el bo o dolent de les coses i procedir d'acord amb la nostra consciència, d'altra manera, es redueix el concepte a una mera expressió d'un impuls o de l'instint. Tota decisió s'enfronta a la consideració del bo i l'inconvenient, del benefici o el perjudici d'una acció. Si no es realitza aquest judici es pot incórrer amb facilitat en un error doncs es fa un ús irresponsable de la llibertat. Igual que en altres aspectes de la nostra vida, l'abús es converteix en un actuar conforme als nostres impulsos, sense reconèixer barreres, límits, moral o ètica, és a dir, es converteix en llibertinatge. El mal ús o abús d'aquest dret, sempre tindrà repercussions en els nostres semblants. És imposible pensar que el nostre "poder ésser" és independent i únic, no podem obrar com si fóssim els únics en el món o imposar sense volta ni solta normes a les quals deuen subjectar-se els els que ens envolten; si per alguna raó algú amb autoritat o poder de qualsevol índole afecta abusant "lliurement" en perjudici del proïsme, està oblidant les bases i principis que li han atorgat aquestes capacitats per al servei, benestar i desenvolupament dels altres. Tal és la magnitud de la llibertat, que ni Déu la condiciona o restringeix, doncs forma part de la nostra naturalesa; els seus manaments són una guia amb la qual es pot ser més humà, res de semblant a un condicionament, doncs es nota per les accions, que tots tenim la capacitat d'acceptar o rebutjar el proposat, d'assumir-lo amb alegria o rebutjar-lo obertament, fent el que millor ens sembla; sense que en aquest moment es jutgi si aquesta acceptació o menyspreu sigui bo o dolent, podem afirmar novament que sempre estarem exercint el nostre dret de ser Lliures. La Llibertat no es construeix. No és com en el cas de virtuts com la perseverança, la fortalesa o la paciència que requereixen d'un esforç constant i continu per a fer d'elles una part integral de la nostra vida. La llibertat s'exerceix d'acord amb els principis fonamentals que neixen en la consciència, en la família i en la societat, és aquí on aquest valor s'orienta, forma, educa i protegeix, forjant persones íntegres. Pot ocórrer que la nostra llibertat es vegi obstruída per qualsevol motiu, el pitjor seria deixar-nos dur pel descoratjament o el pessimisme, la Llibertat sempre estarà latent en el nostre ésser i en la nostra ment. Sempre contarem amb la llibertat de triar com ens afecten les circumstàncies. La nostra llibertat, encara quan sigui obstruída, roman en el nostre interior quan vam triar si el que ens ocorre ens derrota, o romanem dempeus. Desgraciadament és en condicions adverses quan es considera en tota la seva magnitud el valor que resideix en la Llibertat. Per això mateix es defensa la llibertat d'expressió, de trasllat, de decidir per allò que ens porti un benefici, de treballar on es prefereixi o de triar el millor per a la família o per a la societat. Podem percebre millor la llibertat en la nostra vida diària en molts aspectes: En el moment que procurem ensenyar-li als altres (fills, empleats, pares, amics, etc.) a considerar el bo i l'inconvenient de cada acte; quan tenim accés a distints mitjans de comunicació i vam trobar que es pot expressar opinions amb respecte i educació; Quan vam usar correctament de serveis públics. Reflexionar en la llibertat és una oportunitat per a considerar el que tenim, com ho aprofitem o desaprofitem, el que hem fet i deixat de fer. Viure lliurement és respectar, i al mateix temps és decidir, és exercir un dret. I está íntegrament lligat amb la moralitat. Per això penso que la llibertat, és fundamentalment saber prendre de la forma adequada i en el moment adequat, les desicions de la nostra vida. Hi ha dos tipus de llibertats: la dels animals i la del éssers humans. I són fàcils de confondre. Aquells qui consideren a la llibertat com llibertat absoluta confonen la llibertat humana amb la llibertat animal, si ho fan amb coneixement o no. Els animals no tenen qüestionaments morals: són lliures de constrenyiments morals. Algunes ànimes estan massa encapritxades amb tot just tal llibertat i, si elles poden, la utilitzen per a complaure els desitjos més foscs de la carn. Aquesta classe de llibertat és pitjor que l'animal. La llibertat veritable, no obstant això, la llibertat de la responsabilitat moral és la marca que distingeix al ser humà; motiva i anima la consciència, i fa a un costat els impediments de l'esperit.
Crec que per a tot això és una causa important en la vida, se l'ha de tenir en comte i analitzar-la amb profunditat. Perquè si no s'en pot fer un mal ús.
Però el que realment importa actualment, és que tots tinguem aquesta llibertat. Perquè moltes de les persones que viuen en aquest món no la tenen. Per això la llibertat es converteix en un dret. I vull compartir-lo amb tota la gent del món.

Comentaris

  • Comentari del Comentari[Ofensiu]
    Afra Pujol i Campeny | 07-11-2005 | Valoració: 9

    El que realment em sembla irracional, és que volguin vetllar per l'unitat d'Espanya i que ens diguin que tots som espanyols, i al mateix temps, ens tractin com si fossim foresters.
    El que volen és tenir algú a qui donar-li les culpes de totes les desgràcies que els hi puguin passar, i per si no en tinguessin prou amb nosaltres també linxen els vascos.
    On anirem a parar, si ja portem 300 anys així, em sembla que els 300 següents seran pitjors.

  • interessant[Ofensiu]
    xuxi | 02-11-2005 | Valoració: 5

    interessant.

    Els catalans mai no hem renunciat a la nostra llibertat, però els regents de la Corona de Castella ens han tingut estacats amb corda curta. Cada vegada que el clam de llibertat dels catalans ha estat prou fort, ens han enviat una dictadura militar. Tot el vuit-cents fou un estat de setge i un estat d'excepció per esborrar-nos la memòria de la nostra llibertat. El segle vint, amb Primo de Rivera i el general Franco, s'havia d'haver acabat la nostra pruïja per la llibertat. Ara, el segle XXI, ens tornem a trobar allà on érem. Per què Rajoy pot dir que els diputats del Parlament de Catalunya són «unos irresponsables»? L'hem de tolerar, aquest insult? Per què hem de permetre que públicament es diguin mentides i es manipulin els trets de l'Estatut acabat de votar? No és delicte de xenofòbia, organitzar una campanya i una mobilització en contra del poble català? Què espera fer el ministeri fiscal? Per què quan es va en contra de Catalunya dins d'aquest estat hostil i incòmode, s'hi palpa un general assentiment? No cal pensar que valdria més separar-nos d'aquests socis que sabem del cert que ens odien i que ens volen subjectes?
    Durant més de tres segles hem pogut experimentar que la nostra desgràcia d'haver de conviure amb aquests associats estatals és que la nostra existència els fa reviure el seu nacionalisme espanyolista. Si Catalunya no existís, no patirien per la unidad i el seu unitarisme. Ja ho va escriure Javier Pulido: «La catalanofòbia és l'expressió ideològica de masses de l'espanyolisme». Si els espanyols no haguessin de pensar en nosaltres, els desapareixeria el nacionalisme eixorc i irracional, i traurien de la Constitució la vigilància de l'exèrcit, que té els tancs anunciats per Boadella. No hi ha dubte que si ens ignoressin i ens oblidessin, ells serien molt més feliços. Si realment ens volguessin, ens haurien de seduir, i d'això no en saben, i no ho han fet mai.