Estimo el meu món

El motiu, jo no el sé pas
Ni tan sols si és Destí.
Però t'estimo de veritat
I amb això ja sóc feliç.

Només ser que estic enamorat,
De la terra que sempre he estimat,
Un amor veritable,
I a la vegada innegable.

És l'amor com un estel:
Fugisser i escadusser.
Jo l'he vist i m'hi he empès
Perquè d'ell no en sóc sobrer.

M'has canviat de soca-rel:
Ara sóc un home nou.
A una terra sóc fidel,
A l'amor, que tot ho mou.

Em portares l'alegria
I empaitares la foscor.
Perquè tu la nit fas dia
Amb ta brillant resplendor.

Els teus ulls m'han encantat:
Ells ho diuen tot de tu.
D'ells n'estic enamorat
Perquè en ells jo hi veig la llum.

Els teus llavis són
Font del meu delit,
I no poden caure mai en l'oblit,
Perquè ja són inmortals.

Ara sóc un home nou,
Perquè tu m'has fet canviar.
Un bon dia vaig dir: "prou!"
Sols a tu jo he d'estimar.

Dels petons jo m'alimento
I un dolç nèctar tan sols bec.
I en mes oïdes sols sento
El bell cant que em té el cor pres.

És la teva dolça veu
Que els meus sentits afalaga.
Si l'escolteu, ja sabreu
Qui és la meva enamorada,
La meva terra estimada.

Aquest poema és un cop de vent,
Més enllà tal vegada no hi ha res,
O potser el tot i el res s'hi confonen,
Només paraules sense importància,
Però que si són unides a la gent,
Faran dels somnis la nostra arma.