Mai més t'he vist comptar

Un relat de: Sadurní d'Aloni

Et vaig veure per primera vegada;
te'n recordes?
Només teníem cinc anys.
Tu jugaves, ingènua,
amb les pedretes d'aquell pati
tan petit.
Recordo que jugaves a comptar-les:
et costava.
Jo, encuriosit per la teva dèria,
sempre m'oferia,
et volia ajudar;
però tu sempre t'enfadaves
i em deies que eren teves,
de ningú més.
Un bon dia, mentre parlaves
amb elles, em vaig asseure al teu costat
i et vaig fer un petó.
Et vas enfadar, vas plorar.
Aquella tarda em van castigar.

Et vaig veure per segona vegada;
te'n recordes?
Només teníem onze anys.
Ja no jugaves amb les pedretes;
ara, només hi parlaves de tant en tant.
Jo t'espiava, t'observava,
alguna cosa em deia que
aquest cop et mories de ganes
de comptar-les, però no ho feies.
Encara et descomptaves?
Un bon dia, mentre parlaves
amb elles, em vaig asseure al teu costat
i et vaig acariciar la faç,
amb una mà.
Vaig voler fer-te un petó,
però no ho vaig fer.
Aquella nit em vaig castigar.

Et vaig veure per tercera vegada;
te'n recordes?
Només teníem quinze anys.
Aquest cop ja ni hi jugaves ni hi parlaves:
les ploraves.
Les pedretes d'aquell pati
ja no hi eren. Ara,
més aviat imaginaves, intentaves
recordar. Però la pols
que tant de temps es reservava
sota aquella manta ben rocosa
no et deixava:
et costava, com sempre.
Jo, no em cansava mai de tu.
Un bon dia, mentre ploraves
sense elles, em vaig asseure al teu costat
i et vaig dir:
-- Les pedres, tard o d'hora es tornen pols.
Ho sabies, oi?
Jo podria ensenyar-te molt més
que tot això, a comptar cada granet
de sorra, si vols.
Però t'aviso que sovint et lliscaran
d'aquestes mans d'eternitat... -.
M'abraçares i comptares en veu baixa
fins a l'u.

Aquella nit, els nostres cossos
aprengueren el llenguatge de la pols,
del silenci, del record.
Des d'aleshores,
mai més t'he vist comptar l'eternitat...

Comentaris

  • Que bonic!![Ofensiu]
    Inflamable | 12-05-2005 | Valoració: 10

    M'ha encantat! una poesia molt bonica, on descrius les peculiaritats de cada edat, i la pedra que hi es sempre...quan li dones tanta importancia a una cosa i després s'esmicola, es desfà a trossos... En cada estrofa tenint en comú l'objecte, però amb diferents accions i reaccions..de veritat, m'ha agradat moltissim!