L'orientadora

Un relat de: Mena Guiga
Estava inquiet, el gat. Anava canviant de posició, al respatller de la butaca groga, tan groga. Hi deixava un pèl de pèl i així l'aspiradora es guanyava el jornal.
Estava neguitós. Premia, suaument, tot i que massa insistent, la superfície ni tova ni forta amb els coixinetes de sota cada pota per acomodar-se plàcidament, el més habitual.
Però no. El coixí de quadres escocessos que decorava la butaca -i que en tapava una gran taca fruit d'un excés eròtico-gastronòmic astronòmic- contrastava, combinant liles de diferents tons amb aquell groc que, quan el gat blanc hi era al damunt, curiosament prenia un cromatisme daurat, com sabent que l'animal era un ser epifànic.
La manifestació divina, amb tot, estava intranquil·la. Llavors se li posà sobre el nas una marieta de naixement, groga, amb punts negres, tot molt tendre. Li va fer pessigolles fins que el felí saltà al terra de rajoles hidràuliques amb motius geomètrico-florals i va fer via a marxar de l'habitacle, travessà patis i anà a parar a un carreró.
L'animal blanc i ben pelut d'ulls blau grisenc seguí un itinerari guiat pel menut escarbató que, a voltes, semblava un piercing.
Van començar saludant façanes decrèpites on les formes de les clapes de la humitat esdevenien amablement conversadores, conservadores d'una antiga alegria i acolliment d'aquelles llars d'un antany massa antany, silents, on els esperits suraven fent el mort.
Van aturar-se, també, a escoltar els versos que certs escrostonaments de parets arrebossades faria lustres necessitaven recitar.
Va mirar amunt, el felí, per sentir com un fanal xerraire que s'assembla a un cap tapat i cast de monja de clausura vomitava deixos de llum i els contava com adorava una vetusta teulada, que volia parlar-hi via un cable que creia walky-talky. Que la trobava encisadora amb la testa plena de conillets rosa fúcsia ben erectes a la primavera, plantes campestres que hi creixien en virtut de bons vents que hi traslladaven llavors. La teulada, però, es mantenia callada, interioritzant les seva emoció de tenir al seu interior un sofà esventrat -únic moble que es malconservava en un inici d'estat de putrefacció. De tant en tant feia com si somrigués amb les dents-teules que precisaven tractament força urgent.
Fins que van assolir on acabava el cul-de-sac. D'una paperera rovellada i bonyegada, d'aspecte imitatiu a R2D2 de 'Star Wars', que a més lluïa un descarat grafitti, en penjava un paraigua vermell estropellat, capgirat -i no feia cap postura de ioga-, moribund degut a un vendaval impetuós. El seu color era la seva sang. Més enrere, un banc de fusta pelada intentava arrencar-se les potes de l'asfalt, per ajudar, detestant-se l'immobilisme. Rere seu, una muntanyets farcida de figueres de moro l'anava punxant:
-Si no hi pots fer res, no pots fer-hi res!
El carreró tancat es feia ironia a si mateix amb un pas peatonal que no conduïa enlloc i que es ratllava repetint:
-És inservible, inservible és!
Malèfics mots de pas i figueres, perversament satisfets, impregnaven la desgràcia. La marieta va indicar al felí que agafés el paraigua. Maldestrament, el gat va poder treure'l del patiment. L'arrossegà...on, fins on?
L'insecte continuà orientant-lo.
-Aquí.
Una porta torçada, de color atzur esmorteït davant un caminet color crema cremada diluïda s'entreobria.
En l'aire, balancejant-se, una llavor d'acàcia i una de miraguà feien l'amor.
El gat carregat gosà anar a l'altra banda de la porta.
En una taula de fòrmica, en un vestíbul, un plat rústic era la menjadora d'un ser automàtic i feréstec: una mena de maniquí assegut en un tamboret que el corc no atacava no cessava d'inclinar-se endavant amb tota la seva rigidesa, per després tornar el tronc enrere i a lloc. Esquena recta. Tenia un cobert a cada mà. Obria i tancava la boca mecànica al ritme d'atipar-se. Era calb i estava nu. No tenia ulls.
Al plat, entre enciam iceberg tallat a tires idèntiques...un ésser viu estava sent menjat viu. Una granota, amb els ulls més desorbitats que mai, no entenia res. Li faltaven les potes del darrere i el cos fins a l'alçada del pit. Notava la fredor tallant del ganivet i el foradar a tres de la forquilla.
El gat, horroritzat, es va fer enrere. La marieta li ho va impedir.
-Cal seguir.
El paraigua ho estava esperant.
El gat va saltar a la taula, va introduir el mànec de l'estri contra la pluja a la boca cibernètica devoradora, que va quedar escanyada, 'aturada d'activitat' se li va accionar a la ment programada.
El paraigua, ple d'energia renovada, va sentir com les barnilles tornaven a la tela, que es mostràr regenerada. Victoriós s'obria i es tancava fent so com de paó real no vanitós. Restaria allà i així, el seu destí.
El gat li demanà un tros de tela que quedava desenganxada, com oblidada. Estirar-la no va fer-li mal. Amb ella tapà l'amfibi que per fi va poder cloure l'existència. La darrera mirada, d'agraïment, s'adossà a l'ànima del gat blanc per a tota l'eternitat. Llepà la granota en senyal d'amor absolut.
En aquell espai de temps, la marieta s'havia tornat adulta. Va estrenar les ales i, vermella puntejada de negre, es va acomiadar.
El gat tornà a casa seva, a la butaca groga que va prendre el toc daurat.
També li tocava reposar.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

787 Relats

821 Comentaris

271957 Lectures

Valoració de l'autor: 9.60

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com