L'oportunitat

Un relat de: A. M. Fibi

Havia dormit com totes les nits. S'aixecà com sempre, pel peu esquerra; a continuació provà amb el dret, allargà alhora els braços esquerra i dret i recolzà les mans en el lateral del matalàs que, amb una lleu flexió dels colzes, l'incorporà dret. Es mirà a l'espill: comprovà entre lleganyes que aquells solcs que li recorrien la cara eren les marques del llençol i no l'efecte d'un ritus d''iniciació adolescent d'una tribu bantú, una possibilitat que atribuí a un malson. Eròtic? Potser. Però el fred l'acaronava i no es motivà per al sondeig d'humitats. Sí, en canvi, al reflex: li encantava la seua cara d'adormida; una cruïlla d'innocència i cabreig. El mirall es trencà quan esguità amb aigua les seues parpelles i aquestes s'obriren de bat a bat com dos ostres que ensenyaven alhora les perles.

L'aventura d'un nou dia. L'eterna esperança que li arribara l'oportunitat que esperava, que tot fóra diferent i que aqueixa cadena d'esclaus dels esdeveniments que és l'existència li corresponguera la il·lusió que ficava cada matí. No confiava ja en herències inesperades, també havia contemplat aquesta possibilitat però descobrí als vint anys que coneixia tota la seua família, i no hi havia oncles fadrins i poc viciosos a l'Argentina; com tampoc creia en un treball digne o en les lamentacions per la manca d'estudis universitaris. Pensava que la vida ens dóna almenys, una vegada, l'oportunitat. I el temps passava al seu favor, quan més corria més s'apropava l'ocasió.

Obrí la cortina per tal que entrara la llum natural i se'l trobà suspés en l'aire. Li recordà l'home aranya per l'estranya forma com s'agafava al marc, tal com li explicaren en el primer seminari de superherois que tractà sobre la previsió de riscos de caiguda. Tanmateix aquelles ulleres que li recordaven un talp i aquell casc elàstic com de nadador que l'ornaven tenien poc o gens a veure amb una home aranya. Ell s'adonà de la seua presència i colpejà fort contra el vidre fins que el trencà. S'esvirava i el bac eren cinc pisos. Ella sospità que ell estava molt apurat, que aquella situació era crítica.

Ella ignorava les hores que duia ell a la finestra. Pensava en els seus dits, que per davall dels guants de segur tindrien una marca pel pes que aguantaven des de feia minuts o potser, hores. Menys de set, això segur. Perquè quan ella es gità ell no estava allà. O si estava ella no s'adonà. No, no estava, que havia tancat la finestra. No li agradava que entrara la llum i la despertara i tampoc eixos amics de la nit que són els mosquits, assassins amb nocturnitat que la fregien sempre que podien. Va pensar en ell, li haurien picat els mosquits allà fora? No, duia molta roba al damunt, tan sols les galtes, un poc morades, restaven al descobert. I certament, ara que se les mirava de prop i amb fixació no observava cap anomalia. No, no li havia picat cap mosquit.

Ell picà més fort contra un altre cristall però com que ella no donava senyals de vida i tan sols es fixava en ell com qui no ha vist mai un paracaigudista a la finestra de la seua cambra quan s'aixeca, buscà el pestell de la finestra. Ella li deia que no amb el dit, que no ho fes. Ell trobà el pastell a palpentes amb la mà ferida mentre aguantava el seu fràgil equilibri amb l'altra. Ella li pregava, amb gestos, que no ho intentés. Però era qüestió de supervivència. Així que, a la fi, el paracaigudista ho aconseguí i somrigué amb satisfacció mentre se li reflexava a les retines, amb un puntet de llum, aquella cara poc matinera plena de solquets, com la d'aquell company d'origen africà que tenia i que explicava que allò era pel ritu d'iniciació de la seua tribu i les mostrava orgullós. Li conferien una bellesa abstracta de la que s'enamorà per una fletxa amb una punta sucadeta en verí d'efecte instantani. Les finestres s'obriren cap a fora i ell recorregué en quasi onze segons els cinc pisos des de l'habitació d'ella fins al terra. A cinc quilòmetres per hora, calculà. I es quedà fixa a la finestra: l'estel que deixava el paracaigudes quan queia, li recordà els estrelles que corren i demanà un desig. Aquell era un indici que l'oportunitat que esperava cauria aviat.

València, 2 de juliol de 2006

Comentaris

  • mmmmm...[Ofensiu]
    kispar fidu | 14-08-2006

    potser no l'he acabat d'entendre com caldria, però m'ha semblat un xic dispers... no he acabat d'entendre què hi feia el paracaigudista fora la finestra...(bé, he suposat que ha caigut amb el paracaigudes i està intentant entrar... però...) i la parsimonia de la noia en veure'l fora? no s'adona que està ferit?

    i no m'acaba de quedar massa clar com acaba... què li passa... s'enamora... i demana un desig... la seva oportunitat esperada tota la vida... però nu sé...

    no l'he acabat de lligar del tot...

    o potser no n'he tingut l'opotunitat! jejeje

    que vagi bé!

    aprofito per a passar-te la cadena de l'estiu d'RC:


    ENHORABONA!!! ACABES DE REBRE UN COMENTARI ENCADENAT!

    Fes clic a la imatge i descobreix de què es tracta

    R en Cadena



    que vagi bé!
    ens veiem entre lletres,
    Gemm@

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

A. M. Fibi

6 Relats

11 Comentaris

6768 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
Assaboreix la lectura des dels cinc anys amb la secció de successos del Levante, quan encara no era Mercantil Valenciano. A l'institut rep la primera perversió literària: literatura catalana. A la Universitat, la segona: la Cartelera Túria. Després d'eixir victoriós de nombroses justes literàries juvenils, es retira en haver acomplit els 25 a l'espera de jubilar-se i guanyar el concurs que tots els anys celebra la UDP i publica al seu Boletín del Pensionista.