Què poc sap la carn de porc

El caporal Jarkov es ressistia a abandonar l’exèrcit. Per molt que li hagués insistís la seua dona, Marguerida Ullman de Jarkov, Jarkov confiava encara en l’ascens. Potser si renunciés a la jubilació, l’exèrcit de la sobirana República de Sant Marc li oferís el grau d’alferes. Tot allò s’ho rumiava en silenci en un balancí mentre contemplava la ingent quantitat de canalla que creia haver procreat amb la sola interrupció dels freqüents periodes d’embaràs de Marguerida. Tot i que Jarkov era estèril, Marguerida havia estat molt fèrtil i discreta en aqueixos afers i sa casa semblava un eixam.
La mare de Marguerida, Meravella Livéyè d’Ullman, aprofundia les seues cataractes amb la confecció de samarretes amb el nom dels xiquets. Havien esgotat els apòstols i se’ls acabaven els papes. Pel que fa a les pubilles, la majoria començaven per Mª. Maria de la Serra, Maria del Riu, Maria del Sol, Maria del Cel, Maria del Camp... Era un recurs breu i fàcil, perquè triar un nom cada any era una tasca esgotadora, especialment per Jarkov, més preocupat per l’escalada militar que per la família i els negocis. Una actitud que treia de polleguera l’àvia Livéyè que no s’estimava gens el seu gendre per gos i per estèril.
Les 31 boques que havia d’alimentar cada dia no eren cap problema a Sant Marc. Per tal de protegir la república del despoblament, l’Estat es feia càrrec de la manutenció dels seus súbdits fins a la majoria d’edat, que a Sant Marc s’aconseguia als 50 anys. A més, tots els fills tenien ofici i el seu consegüent benefici. Els cursos a distància feien miracles i Jarkov podia presumir de tindre en casa un manyà, una pítima, un mular, una generatriu, un passerell, una llúpia i un llicenciat en parasanga que s’encarregava de donar de menjar als porcs. Porcs que els venien d’herència, aqueixa que Marguerida Ullman heretaria de sa mare en morir. Una granja que a Jarkov li donava a menjar. Ell ja passava el mig segle d’edat i l’exèrcit de Sant Marc el formaven voluntaris sense sou asignat.
Però els embotits Ullman eren ben preuats arreu de la costa Meditecaspiana. Quan la vella –105 anys- Livéyè descansava de cosir els noms en samarretes i jerseis, li quedava força de sobra per dirigir tots els seus néts en el repuntatge de botifarres, la cosida de llonganisses i l’embastament mortadeles. Aquell filat artesà feia únics i diferents els embotits Ullman. I la República de Sant Marc ho havia reconegut atorgant-li al caporal Jarkov set-centes fanecades i un castell per poder acollir la seua extensa descèndencia i la substanciosa granja porquina de la sogra.
Jarkov però, s’entestava amb l’ascens. Volia ser a tot i a totes alferes. El grau de caporal li havia costat 40 anys d’aconseguir i estava disposat a esperar uns altres 40 anys per aconseguir el desitjat galó. Eren una família feliç i productiva que gaudia dels partits de futbol que s’organitzaven al jardí del castell fins que va aparèixer ella, Mònica Trenallarga.
Trenallarga havia entrat a Sant Marc com a refugiada política de la veïna República de Sant Bartomeu. Sant Bartomeu havia estat Regne fins que una revolució va expulsar la dinastia Trenallarga. La Casa Reial volia introduir la carn en un país majoritàriament vegetarià. Per fugir de les ires dels bartomeus, Mònica va passar a l’altra banda de la frontera i es va refugiar entre els porcs d’una granja. Precisament, els de la granja de Jarkov.
El fill de Jarkov que s’encarregava de donar a menjar als porcs, Benet, la va descobrir un dia mentre menjava amagada com una bacona. Benet, que era home de poques llums –en alguna cosa li havia de semblar a son pare-, sentia una atracció quasi porquina cap a les truges. No en quedava cap que no hagués tastat. Mentre les porquetes menjaven es ficava darrere d’elles i gaudia del que després serien xulles, botifarres i pernils. Aquell dia el plaer va ser diferent. No li acabava de satisfer. En un primer moment va pensar que aquella truja estava malalta però en arrossegar-la dels cabell se’n va adonar que en tot cas, bacona. Era la princesa Mònica Trenallarga del Regne de Sant Bartomeu. Quasi cau de tos en trobar-se-la de cara.
Àdhuc coberta d’excrements i merda per tots els racons del cos, Mònica Trenallarga era bellíssima. Una hereva ben cotitzada per totes les monarquies europees fins que va perdre la corona. I tot i ser castament republicà –no havia anat mai més enllà dels plaers del regne animal- li semblava que allò no eren condicions per a una princesa. La va acompanyar a un racó de l’estable on tenia la màniga amb què rentava els porquets i la va netejar de dalt a baix, amb un poc de fàstic, això sí, perquè la carn humana li resultava repugnant. Benet trobava que el plaer havia de trobar-se sempre i per a tot en una mateixa carn. I com no li cabia al cap l’antropofàgia va optar per la zoofília.
La princesa Trenallarga va passar de seguida a mans del caporal Jarkov. Després d’examinar-la minuciosament i anatòmicament, va determinar que era l’oportunitat que sempre havia esperat. Li va comentar a Magdalena Ullman –filla i consellera particular en ser la més semblant a sa mare- si seria convenient lliurar-la a les autoritats o conservar-la amagada al castell. Magdalena, gelosa de la bellesa de Mònica, va avisar a les autoritats.
La República de Sant Marc havia mantingut des de sempre relacions d’amistat amb el Regne de Sant Bertomeu. Fins que, poc després d’acabar la revolució, els presidents d’ambdues repúbliques es van jugar els seus territoris al set i mig. La derrota de Sant Marc va provocar una greu crisi al país, en negar-se el president perdedor a integrar-se a Sant Bertomeu. Els bertomeus van mobilitzar les seues tropes fins a la frontera i a Sant Marc es vivia en alerta permanent. Per tant, posseir una descendent dels Trenallarga oferia la possibilitat de guanyar-se el favor d’alguns bertomeus –no eren tots vegetarians- a més d’una futura integració d’ambdues repúbliques si casaven la Mònica amb algún santmarqués.
El candidat estava clar: el primer que li havia ficat el membre on no tocava. Benet Jarkov va ser declarat príncep de Sant Marc, un reconeixement merament administratiu per facilitar la unió de Sant Bertomeu i Sant Marc. Sols hi havia un problema: la pudenta repugnància que sentia Benet pels humans, mascles o femelles –Sant Marc acceptava les unions homosexuals.
De Benet se sabia que mai s’havia masturbat; fins a aqueix extrem li feia ois l’espècie humana. Eren a més conegudes les seues aventures amb porcs i bacones de la seua granja. I sabien que amb ell seria impossible consumar la unió d’ambdues repúbliques en un nou estat. Però també sabien de les ànsies del caporal Jarkov per ascendir. I al cap i a la fi, son pare era qui millor el coneixia i el podia fer canviar de parer.
Els intents de Jarkov foren inútils. Benet no sortia dels seus tretze. Deia que no li hagués importat que hagués estat un porc de Sant Bertomeu, però que una dona, ni pensar-ho. Per no quedar mal davant el president de la República, impotent, enfurit i desafiat pel plançó que més se li assemblaba, Jarkov va castrar el seu fill i va oferir les seues boles de postres pel president de Sant Marc, antropòfag reconegut.
Mentre tot açò passava, Mònica Trenallarga visitava una per una les habitacions de la canalla de Jarkov amb l’ajut i el consentiment de Meravella Livéyè. Ni Magdalena es va atrevir a dir-li no: era tanta la bellesa que desarmava l’enveja. Tothom va gaudir de l’amor cortés de la Trenallarga. I és que l’àvia Livéyè volia la Mònica embarassada per instituir en hereu del negoci familiar la criatura de Mònica. Un fill aristòcrata era tot al que podia aspirar una família burgesa després de l’èxit del negoci. Meravella ho tenia a les mans i alhora, podia evitar que quedés tot en mans del seu gendre.
Les visites a les cambres del castell van tenir l’efecte esperat. Al mes i mig, Mònica estava embarassada. Això no va impedir la ronda de cambra en cambra perquè a la Trenallarga, com a bona aristòcrata, no li agradava mocar-se amb mitja màniga. Li havia agafat gust a la cosa i cada dia tocava un dels 31 fills de Jarkov, del primogènit al més menut. Amb una excepció: el dia tretze de cada mes. La Trenallarga el passava en solitari a la cambra de Benet perquè aquest preferia la companyia dels porcs. L’àvia Livéyè feia els ulls grossos perquè el pobre Benet era figa d’un altre paner.
La Trenallarga estava més bonica que mai. La festejaven filles i fills de Jarkov. I el dia que Livéyè complia 106 anys, la Trenallarga va parir. 3 xiquets negrets. I mira tu qui t’ha pegat, perquè entre els fills de Jarkov no hi havia cap amb trets africans. Fos com fos, aquells xiquets eren Jarkov mentre no es demostrés el contrari. Jarkov Trenallarga que en aqueix mateix moment Livéyè va instituir com a hereu. El caporal Jarkov es va quedar amb un pam de nas i va pensar que, amb el nas més menut, potser l’ascendrien.
Als tres negrets els posaren de nom Escipió, Martí de Porres i Porres de Martí. Dels tres, els més espavilat era Escipió, el primer en haver eixit del forat. En poc més d’un mes va arribar a l’u huitanta i els noranta quilograms de pes. Açò, que en qualsevol lloc del món podria resultar estrany no ho era tant a Sant Marc. Entre els 31 fills de Jarkov, els hi havia amb un desenvolupament físic de 15 anys i els havia que semblaven més vells que la mateixa Livéyè. De fet, aquesta des que va complir els 100 se’n llevava deu per cada any que complia. Qualsevol que la veiés pensaria que en tenia 40 i era filla de la seua filla Marguerida.
Livéyè i Trenallarga es van aclarir de seguida. Escipió seria amant de Mònica
mentre Martí i Porres es quedaven amb l’àvia. Benet continuava criant els porcs tot i haver estat capat. Bé, això va permetre el seu ingrés com a veu blanca al cor femení del Monestir on Maria del Cel, Maria del Sol, Maria de la Serra, Maria del Riu i Maria del Camp havien estat internades per la seua creixent afició a l’incest. I és que els seus nebodets Escipió, Martí i Porres cada dia estaven més bons i més ben dotats. Així que l’àvia Livéyè i Mònica Trenallarga pactaren en secret deportar-les al convent. Eren Monjos de l’Ordre del Piu l’únic vot dels quals era fornicar a tota hora. A més, els ensenyarien l’ofici de cantar i amb les freqüents visites de l’eunuc Benet al monestir no perdrien el contacte amb la família.
La vida era feliç i alegre a la granja de porcs de Jarkov fins que la República de Sant Bertomeu va exigir el lliurament de Mònica Trenallarga per executar-la. El castell no era prou gran per amagar-la. Portar-la al Monestir de l’Ordre del Piu hagués estat un suïcidi així que sols quedava un remei: embarcar-la amb destinació a l’Àfrica centreeuropea amb l’excusa de buscar el pare dels seus fills. La llei de Sant Marc permetia aquest tipus de maniobres per escapolir-se de la justícia. De fet, era el que al·legaven sempre els delinqüents davant el jutjat: deixe’m trobar el pare o mare dels meus fills abans de detindre’m perquè se’n faça càrrec de la criatura. D’aquesta manera, la República de Sant Marc s’estalviava les costoses presons.
Mònica va embarcar de matinada entre comiats dels seus fills i l’àvia Leveye que aviat compliria els 30 anys. Amb el vaixell en alta mar la cavalleria aquàtica de Sant Bartomeu va barrar el seu pas. Els hipocentaures de Sant Bartomeu sabien que la Mònica viatjava en aquell vaixell. El capità no va moure la pipa i va lliurar Mònica al país veí. En 48 hores seria executada.
En assabentar-se’n de la notícia el caporal Jarkov va fer consell de guerra al castell. Entre els seus familiars hi havia un que havia traït la Mònica. I tot apuntava l’eunuc. Des que la va trobar al corral no l’havia poguda aguantar. No consentia que ningú d’aquell castell forniqués més que ell, ni que fos amb humans. I com que Jarkov ja l’havia capat i no sabia què fer d’ell, l’àvia Levéyè va proposar fer-ne embotit. Dit i fet, Benet va esdevindre xulles i butifarres pel president de la República de Sant Marí que va prometre intervindre en el conflicte.
Allò va agreujar encara més les coses. Els bartomeus, a més de voler executar la princesa, li van demanar al president de Sant Marc que els donés els territoris que havia perdut legítimament en una partida al set i mig. Totes les nacions tenen els seus defectes. A Sant Marc eren ludòpates. A Sant Bartomeu, vegetarians. I allò li va donar una brillant idea al general Escipió, que en dos anys havia arribat més lluny que el seu avi, encara caporal.
Sabedor del desig de Jarkov per ascendre a alferes, li va demanar un favor. La seua idea consistia en bombardejar Sant Bartomeu amb porcs. Amb els porcs de la granja de Jarkov. L’àvia Levéyè, que acabava de complir 30 anys, lliurada als plaers de la carn que li oferien Martí i Porres, no va dir que no. A més, Escipió era l’hereu universal. I entenia que volgués recuperar la seua mare i amant tot i arriscar-se a perdre els porcs com a força de xoc. Jarkov va acatar les ordres del general Escipió que, amb l’únic avió de Sant Marc, el del President de la República, va començar a soltar porcs sobre Sant Bartomeu.
Els bartomeus fugiren espantats en veure les teulades invadides per aquell fastigós animal. Precisament el porc havia estat la causa de l’expulsió de la família reial Trenallarga. Ara tots, menys els partidaris de la dinastia, fugien espaordits cap als països veïns vegetarians: Encisam i Santa Coloma. Amb Sant Bartomeu alliberat, Escipió va entrar a lloms d’un porc a la ciutat i va rescatar sa mare de damunt de la foguera. La dinastia i la carn de porc es van reinstaurar al país que des d’aleshores s’anomena Saltxitxa i Hamburguesa en fusionar-lo amb Sant Marc. Una monarquia republicana amb reina i president, Escipió, en morir l’antropòfag pel mal de les vaques boges. Escipió i Mònica van tindre dues filles que els van alegrar els dies, Bòsnia i Herzegovina. I l’àvia Livéyè, amb vint anys acabats d’estrenar va esdevindre el partit més cotitzat de la nova república de Saltxitxa i Hamburguesa. La seua filla Marguerida Ullman continua en estat vegetatiu com des que va parir el fill que feia 31. I conte contat, ací s’ha acabat.