L'Oncle Miquel

Els Bosch, just davant de la seva porta d'entrada hi tenen una alzina grossa i ufanosa. Durant l'estiu després de dinar és fàcil trobar els dos homes de la casa (en Fidel i en Silvestre) ajaguts sota l'ombra xerrant, en comptes d'apalancar-se davant la tele. Van bevent una tisana de les que prepara la Ramona i poc a poc s'adormen en una petita migdiada. Realment viuen una vida fantàstica. Però no és d'això que volia parlar, sinó de l'alzina, a qui anomenen familiarment: Oncle Miquel.

Resulta, que fa molts anys - "a mi ja m'ho va explicar el meu avi que li havia explicat el seu" et diu en Silvestre - a la casa hi vivien dos germans amb les seves famílies. El gran es deia Roc i el petit Miquel. En Roc era un d'aquells homenots d'accions ràpides; en Miquel necessitava hores de meditació. En Roc no parava mai quiet, i era un manetes; en Miquel s'asseia davant la porta de casa i es passava hores dissenyant els objectes que després en Roc construïa. Un preferia el dia, l'altre la nit, un de camp l'altre del bosc. En definitiva, completament oposats. Mai s'ha vist però dos germans que s'estimessin i es respectessin tant com els germans Bosch. Quan en Miquel decidí casar-se amb una forana -"aleshores les lleis del poble ho prohibien" recorda en Silvestre- en Roc el defensà i aconseguí que l'acceptaren.

Els primers anys de convivència entre les dues famílies van ser igual de bons que fins llavors, o potser fins i tot millors. En Miquel, al costat de la seva recent esposa, havia aguditzat el seu enginy i milloraren el molí, crearen una pseudocalefacció pels hiverns i engrandiren la casa. Quan en Roc tingué el primer fill, en Miquel i la seva dona se n'alegraren moltíssim i mataren un xai per la ocasió. Però la dona d'en Miquel poc a poc covà la gelosia. I és que no només veia que la seva cunyada paria com conills, sinó que havia de sentir les impertinències de les altres dones del poble que posaven en dubte la seva fertilitat. En Miquel no en feia gaire cas: "els fills d'en Roc son com els nostres fills" li responia "quan nosaltres en tinguem els nostres fills seran per en Roc com els seus fills també".

Però una matinada d'octubre, quan les primeres rosades de l'any envaïen els camps, la dona d'en Miquel abandonà la Vall sense avisar. Aquest fou un cop molt fort pel germà petit dels Bosch. A partir de llavors, mogué la seva posició de reflexió prop de la porta, per situar-se més el costat on podia veure el camí i si la seva dona tornava. Els seus parents, conscients del mal que patia, el deixaren fer. Primer li portaven menjar un cop al dia. "Si em doneu aigua ja en tindré prou" els digué una vegada, així que a partir d'aleshores li deixaven un cassó ple d'aigua, "amb unes herbetes com les tisanes que prepara la Ramona" puntualitza en Silvestre.

Durant l'hivern en Roc i la resta de la família s'adonà que en Miquel anava prenent un color ennegrit assegut a l'era. La neu li tapava els peus, però quan s'hi acostaven encara girava el cap i de tant en tant veien que amb moviments lents i pausats agafava el got i bevia una mica d'aigua. Preocupats com estaven de passar l'hivern, no hi pensaren gaire més. Fou durant la primavera que s'adonaren del canvi d'en Miquel. A les seves espatlles hi sortiren un parell de fulles, i tota la seva pell grisa s'havia convertit en una capa protectora de suro: En Miquel poc a poc s'havia convertit en una alzina, que guarda la nostra casa tot esperant el retorn de la seva esposa. "I aquesta és la història del nostre oncle Miquel" acaba en Silvestre tot xarrupant la tisana de la Ramona.