l'Estany de la Plorosa

Durant l'estiu els habitants de la Vall quan volen refrescar-se poden endinsar-se al bosc seguint el corrent del riu fins a les Goges o dirigir-se a l'Estany de la Plorosa, a vint minuts a peu del poble. Justament de l'Estany de la Plorosa se n'explica una història molt maca que fa referència als Riera.

Diuen que a l'època de les croades, els Riera tenien únic fill molt emprenedor. La seva il·lusió era veure món, conèixer gent i descobrir altres cultures. Evidentment aquest fet no agradava gaire a uns pares profundament arrelats a la Vall amos del molí d'aigua que veien en ell com el seu successor. Així és que una nit, sense despertar ningú fugí cap a altres terres. Els dos pares van continuar la vida durant uns anys, tot esperant el retorn del seu fill. Deixaven la porta oberta, li posaven un plat a taula i mantenien la seva habitació calenta durant l'hivern. També continuaven treballant al molí tot i que l'edat els començava a pesar. No servien les paraules dels altres habitants de la Vall demanant-los que contractessin un moliner, ells esperaven que d'un moment a l'altre el fill tornés com si hagués anat al poble de sota la Vall a mercat.

Un dia els dos Riera es quedaren, com sempre fins altes hores de la nit arreglant el molí per l'endemà quan una tempesta els sorprengué. Ells que tenien l'habilitat (com tenen tots els Riera) de saber quan plourà o quan no, havien estat tant enfeinats que ni se n'havien adonat. Així que quan el riu es desbordà i s'endugué el Molí, també es trobà els Riera dins.

Al cap d'uns anys el fill retornà de la seva experiència amb una dona estrangera d'ulls molt foscos i profunds i de pell morena anomenada Mèlia. El fill en saber la sort dels seus pares plorà la desgràcia i recordà que uns anys abans, just el dia de la mort dels seus pares sentí una veu provinent del mar que li digué "torna et necessiten" i mogut pels remordiments tornà a casa.

Els primers anys després del retorn el fill Riera es dedicà en cor i ànima a recuperar el molí, en reconstruir Can Riera i a tenir fills. La Mèlia era una noia, que per la constitució física, era excepcional i d'un caràcter que era la delícia de les dones xafarderes de la Vall. Cada dia de bon matí sortia nua a l'era de casa seva per tirar-se a sobre un gerro d'aigua fresca. Els adolescents, conscients de la seva bellesa, s'amagaven entre els arbustos per veure-la. També tenia una veu prodigiosa, plena de matisos i profunditat. Hom deia que quan escoltar-la era sentir la veu del mar que parlava. Molts es preguntaven d'on en Riera havia trobat una dona tan especial i com l'havia enamorada. Ell aixecant la mà repetia "ui! D'un país molt llunyà prop de l'Hellas!" i molts ni sabien on era això de l'Hellas.

Quan nasqué el seu fill gran, Mèlia cantà tota l'alegria que sentia i a la Vall hi sortí el Sol i tothom sentia joia, àdhuc els més pesats de cor. Els dies de felicitat s'escolaren, nasqueren més fills i filles, però als ulls de la Mèlia el gran era la seva perla.

I heus aquí que la pesta caigué com una tempesta imprevisible sobre la Vall. A totes les famílies començaren per morí els més joves, per després morir els més grans. Però a casa dels Riera només en caigué un: l'hereu. Ni les carícies d'en Riera ni l'alegria innocent dels petits de la casa podien treure a la Mèlia de la seva tristesa. Cada cop es feu més freqüent veure-la ajaguda a una roca al davant l'Estany plorant, recordant el seu fill perdut i el mar de joventut enyorat.

I diuen que quan en Riera va morir fou la darrera vegada que se la veié, i que des d'aleshores, les nits de tempesta encara se senten els gemecs i plors a l'Estany de la Plorosa.