El conte que no fou...

Un dia d'estiu indeterminat, els dos germans s'endinsaren a jugar al bosc com feien habitualment per passar la calor. Si haguessin sumat entre els dos 84 anys recordarien que un dia com aquell la filla gran dels Dragolins desaparegué i no la tornaren a veure fins dos anys més tard que la trobaren despullada al mig de la plaça amb el cabell cremat, la pell vermella i prenyada. Des d'aleshores quan s'acosta la pluja d'estels munten els diumenges unes fogueres al centre del poble ( que cap guarda forestal s'atreveix a criticar) i canten cançons per alegrar el Senyor de la Vall perquè no s'endugui el jovent amb ell. Però en Domènec i la Martona junts només tenen 25 anys i en prou feines fan cas de les festes avorrides dels grans.

Aquell dia, els jocs els van portar prop de la Cova. En Domènec era un cavaller d'espasa i escut i la Martona una amazona amb ganivet i guerrejaven contra dracs i salvaven reialmes. De cop i volta una tempesta d'Agost els caigué a sobre. Els llamps encegaven la vista i els trons feien retrunyir la terra. Com totes les pluges d'estiu, un petit núvol al matí es convertia en una massa grisa i fosca que descarregava tota la fúria sobre la vall enclotada entre tres turons.Els germans, que encara que només sumaven 25 anys coneixien tots els perills del bosc i les tempestes van córrer a aixoplugar-se a l'espluga.

Entraren a la cova rient i movent-se amunt i avall, però aviat només se sentí el repic de la pluja i un soroll fluix, com un xiuxiueig, dins de la cova. Les seves veus s'apagaren i escoltaven profundament l'interior de la cova. Tot i que tant en Domènec com la Martona només arribaven a 25 anys tots dos junts sabien reconèixer molt bé el soroll de tots els animals que habitaven les muntanyes, i aquell rau rau no s'adeia a cap d'ells. Si ajuntant els anys haguessin arribat a l'edat de la seva padrina, se sabrien la llegenda que amaga la Cova de la Dragona. De com una bèstia ve les nits de lluna plena i s'emporta les joves: La minyona dels Sans, la neboda dels Riera i l'última la germana de la Fe Pallerols tot just fa el doble d'anys que el que tenen en Domènec i la Martona junts (que si no us ho he dit són 25). Si escoltessin el seu Pare els diria que són falòrnies i que segur que totes elles es van escapar d'un poble on no hi ha res més que una estació de tren, muntanyes, massa lluny i massa aprop de la ciutat i sobretot massa ple de llegendes.

Paren l'orella fins que gairebé els fa mal. Ja no senten la pluja ni els trons tot i que noten que continua plovent. Tenen tots els sentits escoltant el rau rau del fons de la cova. El xiuxiueig, poc a poc es va fent més clar i ara s'identifica una veu pausada i profunda que demanava... hi ha algú aquí?

Només de sentir aquestes paraules els dos nois espantats com mai s'havien espantat fugen corrents sense mirar enrere i tot oblidant que encara plovia. Quan ja eren ben lluny de la cova la figura d'una dona gran n'emergí. Si els nois no tinguessin entre els dos 25 anys i la curiositat hagués superat la por, haguessin reconegut la vella com la padrina Estany dels Dragolí que els cridava: Mainada! Veniu! Que no tinc paraigües! Però els germans ja no la podien sentir, i aquell fou la seva darrera aventura a la Cova de la Dragona.