L'ombú fugitiu

Un relat de: Mena Guiga
La bruixa aquell estiu -i només aquell estiu-s'avesà a sovintejar una terrassa amb la platja al davant. Esperava que l'obrissin tot venint de caminar per senders sorrencs flanquejats per plantes de pastanaga silvestre que tenien flors que li recordaven els brodats de les àvies i les vesàvies que es cosia fent voraviu de les faldilles cotonoses per allargar-les i, a vegades, a la tela de les espardenyes d'espart. Així duia amb ella energia d'aquelles avantpassades. Portava posat, també, un barret de palla que s'havia tenyit amb colors diversos tots intensos i que li tapava la closca pelada no per malaltia -o sí: sent estranya com era- sinó per haver-se desfet d'una tofa de cabells gruixuts i recagolats que li conferien un aspecte d'ovella fora del ramat massa destacable. S'inclinà per la força de l'esguard dels seus ulls enormes, senyal de generositat (es diu i no cal entendre l'exclusivament econòmica). Decorava el barret amb mocadors de soda (fets amb etiquetes d'aigua carbònica) perquè els de seda implicavan explotació de cucs i no li feia cap gràcia. Podia ser presumida i artista, mai col·laboradora d'assassinats.

Veure-la calba feia que els mascles no se li apropessin a flirtejar ni res de res de res. Sabia que imantava, atreïa, que era mediterràniament exòtica amb el cànon físic bruna i seca dels temps cocochanèlics. I què. Si hagués estat rubensiana, i toca i el que toca, seria blanquinosa, rosada, flàccida, piteruda, panxa d'oliva massa farcida i amb les espatlles caigudes. I ull blau i cabellera rosa ondulada. I què. La programació mental feia que rebutgés el segon model, el que tenia la sort de no reproduir.

Amb cinquanta-deu anys a l'esquena es conservava com una sardineta en llauna d'oli vegetal. Per aquell motiu era escapadissa, per l'oli protector, que la feia relliscar fugint d'acostaments mediocres.

La bruixa lliure somrigué un cop instal·lada a la taula 11 -i seria aquella cada cop- sublimant devoció pel gran vegetal que s'alçava més endavant, l'ombú. Tronc ample i curt, brancam en expansió. Si no es posava ulleres li semblaven un conjunt de ficus benjamina fent pinya. I no : era el bellaombra, rere el qual una pèrgola bellugava serrells grocs, residu d'una nit festívola. Els serrells reien com si fossin bigotis ximplets amb la brisa. La base de l'ombú, la bruixa s'hi fixà, guanyava terreny d'un dia per l'altre. S'ho guardava, li picava l'ullet, con confidents anant del bracet. Es miraven. Unes arrels de l'arbre, exteriors, s'havien engruixit i com petrificat i, sumades a un tram de tronc que partia del terra, bonyegut, amb el qual es barrejaven, tirava tot plegat a tubercle gegant o a una pota deformada de proboscidis o a un pop malforjat o a un tumor de cal déu o a una col·lecció de gepes o a un cos sense extremitats que certs humans mostraven de naixement, com havia vist en un documental.

L'ombú es comunicava amb la dona de la clepsa rapada movent unes determinades fulles enfora i avall, ocasionant una sèrie de reflexos peculiars. I també, com cordillets de io-ios, puja i baixa, uns fils de teranyina malaguanyada que no havia arribat a bon port s'hi afegien. Pertanyien a una aranya ja morta, víctima d'un atac de filadura. La van trobar sota l'arbre, els de la brigada, un dia de fred en què anaven ben abrigats, ànima inclosa (i mala cosa). La van classificar d'atípic cranc fora de lloc que al vespre deuria haver fet de les seves i el destí l'havia castigat matant-lo. Tots d'acord, van escombrar-lo i al contenidor de pet i amb mala llufa per ser feina extra.

-Sense ella no puc continuar aquí- confessà l'ombú.

Uns ocells van cantar el mantra.

-Vas marxant, vas escapant, cor d'or, tingues sort.

Alguna au se li enduia una fulla a un turó o a una riera. Una vibració divina, aleshores, empenyia l'arbre, es movia, uns centímetres. La bruixa havia de col·laborar a completar la tasca: aturar el temps.

-Però...com? No tinc poders de conte, ni sé trucs. Sóc una bruixa de ben bé nos é què ni per a què, però ho sóc. Tal volta per gust. Ho trobo preciós, magnífic: bruixa.
Ei...marxo. Això ja s'omple massa, el sol pica en excés.

La gent inundava el passeig marítim martiritzant la calma. De la cuina del local s'olorava morralla, sonsos, calamars a la romana i a la palangana i a la pata-agònica i més ferum de fregits d'éssers que impunement i secularment perdien la vida, cada vegada en més nombre. L'ombú rebia l'essència dels d'aquell local. L'aranya, quan havia estat al centre de l'arbre, es cuidava de connectar-lo als esperits de tots ells, que ho estaven esperant. D'aquella manera tornaven al mar, un on no serien pescats ni presos.

La bruixa va tenir un flash. Hauria de concentrar-se moltíssim la propera nit de pleniluni, desitjar que els cabells li tornessin, que creixessin al màxim, amb celeritat. Després, tallar-los i cobrir amb ells la capçada del bellaombra sense ser vista. Causaria un efecte aturada còsmica, la requerida per l'arbre per desplaçar-se a un altre indret a pas de tortuga cargòlica o de cargol tortúguic (li feien gràcia els sinònims i la propietat commutativa).

La bruixa inhalà, amb el neguit del triomf sa, va creure que ho aconseguirien.


Avui en dia -tant li fa quin avui sigui ni quin dia, bestieses de comptabilitat temporal- qui passa (i repassa) aquella zona litoral pot adonar-se que hi ha una ombra, com un núvol que no és al cel. L'ombú no se la va endur.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

794 Relats

842 Comentaris

292004 Lectures

Valoració de l'autor: 9.59

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com