L'Odissea

Era migdia i em disposava a preparar un bon àpat per a la Núria i per mi. Vaig obrir la nevera i com ja era massa habitual, era tan buida com l'Espai, amb petits objectes escampats per les diverses estanteries, talment com estrelles i planetes. I ni parlar-ne del congelador, l'únic que es refredava eren uns glaçons comprimits en uns plàstics de l'any de la picor.

Era hora de posar-se les piles i començar a buscar alternatives. Mmm... podria trucar una pizza, però ja n'estava fart de pizzes congelades i portades a casa tres quarts d'hora més tard i a més sovint s'equivocaven amb els ingredients, no!!!! Mmm... i trucar un xinès d'aquests que t'ho porten a casa? No, també era congelat, i no em venia de gust prendre Xopsuais i coses estranyes d'aquestes, tot i que a la Núria li encantava el menjar xinès. Mmm... i si la portava a un restaurant? Buf, ni havia tants per a triar, que no sabria ni per on començar, i espera, que un cop l'has triat estàs hores per escollir entre les múltiples especialitats que hi ha en aquelles gustoses cartes. Mmm... ja està, aniria jo mateix a comprar el menjar, trigaria més, però segur que faria un bon àpat, i com tothom sap si una cosa la fas tu mateix, davant una dolça jove sempre quedes molt millor.

Un cop agafada la cartera i la llista per fer un bon sopar, més ben dit, un exquisit sopar, em disposava a marxar quan sonà el telèfon, era la Marta, em demanava ajuda urgentment. El dilema es presentava davant meu com una tanca la qual no podia ignorar al passar. Finalment, el meu bon cor i l'esperança de poder resoldre ràpida i eficaçment la situació em decantaren per ajudar-la.

Un cop penjat el telèfon vaig baixar a tota velocitat escales avall fins arribar al carrer, on m'esperava la meva preciosa moto, una vespa antiga però elegant.

Anava a tota velocitat pel Carrer del Mig, quan de sobte sorgí del no res un gos amb prou feines d'un any d'edat el qual xocà inesperadament contra la moto, i ell, jo i la moto acabarem per terra. El pitjor malparat fou el gos, tot i que la moto no es quedà enrere, i per miracles de la vida, jo, simplement em vaig fer unes rascadetes al genoll, amb el consegüent esquinçament dels pantalons.
Ara se'm presentava una situació preocupant, ja que no podia deixar aquell gos gemegant al mig del carrer, i mentrestant la Marta estava esperant-me impacient i preocupada per no sé què. Així que vaig decidir-me ràpid, vaig agafar la moto i la vaig aixecar, després de deixar-la sobre la vorera del carrer, em vaig disposar a agafar aquell gos mig ferit que tot i el fort cop encara es movia penosament buscant la seguretat de la vorera o els baixos d'un cotxe estacionat. Un cop agafat, vaig parar un taxi i el vaig dur a la primera clínica veterinària que vaig trobar, per sort el taxista era un amant dels animals i coneixia la ubicació d'un d'aquests hospitals.

El que ve a tot seguit no sé si explicar-ho, ja que si ho expliqués acabaríeu tenint molt mala idea de la meva persona i us en faríeu una imatge que no correspon amb la realitat; però en fi, només dir-vos que vaig deixar el gos als braços del metge i vaig fugir esperitat en busca d'un altre taxi que em portés fins la meva apreciada moto. Aquell fet covard, el no donar les meves dades, ni fer-me càrrec del gasto de la operació, em feren tenir remordiments bona part del dia, fins que vaig entendre que havia fet el màxim que havia pogut, que la Marta m'esperava amb ànsia i que no podia fer demorar més la meva arribada.

Altre cop estava amb la moto, un cop comprovat que funcionava correctament, fet sorprenent després de l'accident, vaig dirigir-me a ca la Marta. Els següents minuts foren tensos, els nervis acumulats de tot el dia, i sobretot de l'accident, feren que m'acarnissés contra la Marta, la qual l'únic que desitjava de mi era consol per un cita mal portada, comprensió i sensibilitat pels seus problemes sentimentals, i val a dir que també psicològics.

Més tard era al carrer, desfogat i amb pressa per anar a comprar els productes frescos pel sopar del vespre amb la Núria. Pel camí cap al mercat, vaig trobar una botiga que per l'aspecte dels productes havia de ser bona per força. Allà hi vaig comprar els tomàquets, l'enciam, els espàrrecs, les olives i quatre fruits secs que pensava utilitzar per condimentar la crema catalana casolana que li faria per postres. Altre cop pujat a la meva moto em dirigia cap al mercat principal de la ciutat en busca d'un bon peix, el millor, el més fresc, el més lluent, però sobretot el preferit de la Núria, "el Barat". Aparcada la moto un carrer més avall del mercat i aprofitant que allà hi havia el forn, vaig comprar un bon pa de pagès, per acompanyar la salsa de tomàquet de l'arròs a la cubana que ja dibuixava a la meva ment.
Al mercat, vaig trobar el que cercava, un Barat com cap altre, ben gros, el qual compartiríem gustosament, així seria més romàntic el sopar.

Només de sortir, el cor hem feu un sotrac, on era la meva moto? Vaig buscar per terra, no fos cas que la grua se l'hagués endut, però no hi hagué sort, no podia ser, m'acabaven de robar la moto? Però si estava feta miques després de la topada amb el gos! Costaria més reparar-la que comprar-ne una de nova, llavors no tenia sentit el robatori, qui seria tant estúpid per robar aquella moto? Segur que havien estat una colla de xitxarel·los que per fer-se els homes davant els amics havien robat aquell trasto per divertir-se una estona. Segur que al cap d'unes hores la tirarien per algun carrer mig abandonat. Ara només em restava anar fins la comissaria a denunciar el fet, però m'havia de donar pressa que aquell menjar no aguantaria molt fora de la nevera i jo no tenia temps per perdre, que amb el que portava de dia ja n'havia perdut prou.

L'experiència a la comissaria fou ràpida, per sorpresa meva, però alhora beneficiosa pel meu objectiu, un objectiu que no compliria si no em donava pressa, per tant vaig anar corrents fins la primera parada de metro.

El metro, un dels llocs més tranquils de la ciutat normalment, aquell dia precisament havia de ser mogudet. Tot succeí uns pocs segons després de pujar a un vagó ja de per sí massa ple mentre jo estava observant una noia preciosa, no tant com la Núria però déu ni do, que estava menjant un entrepà de pernil dolç davant meu.
De sobte, la noia del seu costat, no tan agraciada però vestida molt més sexy, esclatà a insults contra un home de mitjana edat, d'entre uns 45 a 50 anys. Pel que vaig sentir aquell home madur i pare de família, havia aprofitat el poc espai del vagó per tocar repetidament el cul d'aquella noia, la qual no es tallà un pèl en insultar aquell vell verd i fins i tot a clavar-li un parell de mastegots, i haguessin estat més si no haguéssim intervingut un noi i jo, els quals agafarem la noia i apartarem aquell home. Tot seguit baixarem tots a la següent parada, i ens dirigirem per ordre expressa d'aquella jove, cap als vigilants del metro els quals ens acompanyaren fins la comissaria, una comissaria que aquell dia ja era massa habitual per a mi. Allà jo i l'altre noi férem de testimonis, mentint una mica, ja que no havíem vist l'acte en qüestió, però recolzant l'historia d'aquella noia. Perquè ho férem? Per gentilesa? Per educació? O simplement perquè tots tenim una dona que estimem i que ens agradaria estalviar-li aquest mal tràngol? Aquella noia presentà la denúncia i seguidament vingueren els nostres testimonis, i quedà tot aplaçat fins el judici que seria si fa no fa al cap d'un parell de mesos.

Tot aquell terrabastall havia fet que el temps passés volant i ja només restaven 20 minuts perquè la Núria aparegués a casa meva, per tant m'havia de donar pressa. Just en aquell moment vaig donar-me compte que no duia res a les mans, com un boig vaig tornar a entrar a la comissaria, però allà m'informaren que no hi havia res del que buscava, i llavors la meva ment retrocedí en el temps i s'adonà que amb la discussió de la noia i el pervertit, no havia agafat les bosses al sortir del metro, ara segurament tot aquell menjar tan bo estaria camí del final de la línia del metro, o possiblement algú se n'hagués apropiat furtivament.

Deprimit, i estressat per la manca de temps, vaig agafar el primer taxi que vaig trobar i cap a casa a dutxar-me i posar-me ben atractiu per ella, així com a mínim una cosa estaria perfecte en aquell suposat deliciós sopar que li havia promès a la Núria.

Un cop a casa vaig posar en marxa el pla elaborat al taxi, primer em dutxaria ràpidament, després em vestiria d'una revolada i finalment trucaria a tot restaurant que trobés a la guia. Les dos primeres parts del pla foren portades a terme amb una rigorositat excepcional i amb una perfecció absoluta, però la ultima part se'm resistia. Portava trucats 3 restaurants i tots estaven plens, és que s'havien posat d'acord aquell dia per anar a sopar a fora tothom? Què li estava passant a aquella ciutat? I de sobte, sonà el timbre.

El meu cervell va haver de fer un sobre esforç titànic. En els pocs minuts que trigà a pujar els 6 pisos vaig haver d'improvisar un menjar amb el que hi havia per casa, i havia de semblar exquisit. No ens enganyem, per molt sobre esforç titànic mai aconseguiria que allò semblés un sopar decent. I sinó jutgeu vosaltres mateixos. De primer vaig posar als plats un tall de pa, un xic eixut, al costat un espàrrec, per sort en tenia dos. També tenia 3 olives, les quals vaig dipositar estèticament sobre un plat ja de per sí mins. Els talls de pa, per sort, foren sucats amb un tomàquet esquifit que residia la fons d'un calaix de la nevera, beneit sigui el dia en què el vaig comprar. Sobre aquell pa hi vaig dipositar el plat fort del sopar, dos talls de formatge i un trosset minúscul de pernil dolç. Per veure em restava un culet de vi de la nit anterior, el qual el vaig posar al got d'ella, així alegaria que jo no bec vi, gran mentida per altra part. De segon, tenia preparat una llauna de tonyina. Era molt trist, però no vaig tenir temps d'
ensorrar-me ja que ella trucà a la porta delicadament, com feia sempre totes les coses.

Amb el millor somriure possible li vaig obrir la porta, ella em respongué amb igual atenció. Un cop asseguts a la taula vaig decidir posar tota la carn a la graella i explicar-li la meva penosa odissea. Ella somrigué per moments, i alabà la meva gran acció al ajudar el gos i la noia, i finalment feu un breu comentari sobre el menjar, mig en broma, sabent que m'havia esforçat per acontentar-la.
Jo, li havia explicat fins i tot el fet de voler anar a un restaurant, i que si volia podia provar de trucar a altres restaurants, ja que algun hauria d'estar obert i amb un parell de seients, no? Però ella amb un somriure a la boca s'aixecà, m'agafà la mà i em dirigí fins la porta de l'habitació, vam entrar a l'habitació i .... però d'això ja no n'heu de fer res, bona nit.