El Destí

Avui 3 de Gener de l'any 2010, serà conegut com un gran dia per a la humanitat, però passarà d'aquí a cert temps, ja que en un principi es vaticinarà com un dels pitjors dies de la humanitat, juntament amb altres ja succeïts.
Avui, em disposava finalment, després de més de 10 anys d'estudis exhaustius, de preparacions físiques interminables i de nits fatigants, a realitzar la meva primera missió a l'espai, val a dir que vaig tenir la sort de conèixer el pare d'un amic de la Universitat el qual em facilità molt l'entrada al programa espacial, juntament amb una malaltia recentment descoberta de l'astronauta Iurich, vaig poder participar d'aquest fabulós projecte, el qual desitjava des de feia molt. En veritat somiava sortir a l'espai, i el projecte en si m'importava ben poc, l'únic que volia era explorar-lo, més ben dit, ser a l'Espai... un somni esperat des de feia 18 anys.

La nau Eurotrans6 estava composta per 4 tripulants: tres homes i una dona. Tots 4 europeus; un francès, un alemany, una sueca i un català, jo. La nau era la 6ª d'aquell model que es llançava a l'espai, i era força innovadora, i còmoda, allí hi passaríem 12 mesos reclosos estudiant les possibilitats de la Lluna, i elegint el millor lloc per a emplaçar la 1ª base extraplanetaria. A més, faríem diverses proves a l'espai sobre cèl·lules embrionàries, i multitud d'aplicacions bioquímiques, ja que sense gravetat eren més senzilles i efectives de portar a terme.

Tot començà a les 11:02 des de l'estació de llançament de la Guaiana Francesa, a l'Amèrica del Sud. La nau s'enlairà sense cap problema, l'únic era una forta pressió als pits dels 4 tripulants, els quals estàvem sobradament preparats per aquest fet. Finalment minuts més tard ja érem a l'estratosfera, i després surant a l'espai; allà es desenganxà el mòdul de propulsió final i s'activaren els captadors d'energia solar, els que ens havien de dur fins la Lluna, a una bona velocitat per descomptat, no podíem perdre temps fent un passeig espacial, ja ho veuríem tot en acabar la feina, i al tornar cap a la terra al cap de 12 mesos, però aquí es on vaig errar, aquell fet mai es produiria com jo esperava.
En fi, els 4 estàvem a punt d'arribar a la lluna, i preparats per entrar en la seva òrbita quan de sobte tots els aparells elèctrics s'apagaren de cop, tot i això la nau seguia amb marxa i sense rebaixar la seva velocitat. I poc a poc, davant nostre es formà una espècie d'espiral, com si totes les estrelles de l'horitzó es tornessin boges i comencessin a girar sobre un punt central, en el qual només s'hi veia foscor. En aquell moment el cor em féu un sotrac. I si allò era l'inici d'un forat negre? No, ho vaig desmentir als pocs segons, un forat negre no es creava així, o això és el que em volia creure, però a la fi la Herxa, la Sueca, em féu notar que al voltant del centre es seguien veient les estrelles girar, per tant un forat negre no podia ser. Aquell fet em tranquil·litzà i em féu baixar l'adrenalina que la tenia pels núvols juntament amb la pressió; o seria més correcte dir que la tenia per les estrelles?
Moments més tard havíem perdut les comunicacions amb la terra i, uns segons més, havíem perdut completament el món de vista. Tot havia durat mil·lèsimes, i ara estàvem en un indret desconegut.

Mirant per l'ull de bou, no reconeixia res, ni una constel·lació, ni la Lluna, ni la Terra, ni tan sols el Sol, l'únic que veiem a l'horitzó era una llum dèbil de color blavós clar amb tocs grisosos, la qual devia provenir d'una estrella bastant jove segons els meus coneixements. Més enllà i un cop la nau es va girar gràcies a la recuperació dels estris elèctrics, vam poder divisar un planeta d'un color grisós, envoltat per 2 petites llunes comparades amb el planeta, que situades com estaven formaven els ulls d'una cara, on li mancava una boca que els meus dits i la meva ment dibuixaren sobre l'ull de bou mig glaçat. Aquell dibuix animà en Frans el qual batejà el planeta amb el nom de Kopf que vol dir cap i les llunes Auge rechts, ull dret i Auge links, ull esquerra. Tots vam riure uns minuts, ja que era l'únic que podíem fer, i alhora treia la tensió a la situació tan dramàtica en la que ens trobàvem.
Després d'aquell instant tornarem tots a la realitat, ben bé no sabíem què ens havia passat, però el fet era que ens trobàvem en un lloc desconegut i llunyà de la nostra estimada Terra, o més ben dit del nostre sistema solar. Podríem viure 12 mesos a l'espai i després suposo que vindria una mort ràpida per falta d'oxigen. Ara no ens semblava tan bona idea això de passar 12 mesos a l'espai, ja que suposava esperar la mort, una mort que tenia data de caducitat i no era llunyana.
No sé si podria viure amb aquella angoixa, però qui no ho suportà fou l'André, que dues hores més tard del succés va decidir morir. Es tancà al compartiment del sud i obrí la comporta exterior la qual l'expulsà a l'espai i li deixà els pulmons sense oxigen. No havia suportat la tensió d'esperar la mort, havia decidit triar ell el moment; fet molt valerós per part seva, ja que mesos més tard tots pensarem el mateix sota la desesperació de viure aquella agonia feixuga que era esperar una mort, que al no tenir res per fer, se'ns feia molt llunyana.

Un dia la Herxa ens proposà oblidar-nos dels tabús i de les normes estúpides de les nostres societats i viure al màxim els nostres últims mesos: Ja que havíem de morir, perquè no fer-ho de la millor manera possible? Després d'escriure i gravar unes petites paraules pels nostres familiars més estimats, que segurament mai rebrien, vam decidir dedicar tot el nostre temps a divertir-nos; fer curses per la nau, jugar a amagar coses calculant el que trigava més, i multitud de jocs estúpids, com jugar a escacs amb estris caríssims i complicadíssims d'utilitzar, tant que els vam partir en trossos per tenir més peces i vam oblidar com s'havien utilitzat amb anterioritat, i fins i tot d'explicar-nos les 3 vides els uns als altres. Passat un cert temps, un de nosaltres, en Frans, s'atreví a expressar el que tots, sobretot els homes, desitjàvem fer per trencar els tabús i les normes absurdes del nostre món. Ella acceptà alegrement; què millor que el sexe desenfrenat amb dos joves mascles durant uns mesos abans de morir. I així ho férem. Val a dir que foren els millors 7 mesos de la meva estança en aquella nau.

L'últim dia ja havíem esgotat tots els jocs possibles i estàvem farts de sexe, no sabíem que més fer, l'únic, era que ens restaven unes 10 hores ja que la mort prematura de l'André ens havia regalat un mes i mig a tot estirar d'aire i provisions, i l'inesperat però obvi embaràs de la Herxa ens restava aire i menjar per tant avui era segons els instruments l'últim dia, les últimes hores, fet que encara em féu sentir més culpable del que ja em sentia, ja que havíem portat un fill en aquell reduït món i ni tan sols trauria el cap del ventre de sa mare. Una vida curta i insulsa que em removia la consciència, l'únic consol era saber que dins de poc ja no hi seriem.
La calor es començava a fer insuportable, o era la falta d'oxigen que m'ho feia semblar? No ho sé, l'únic que sé es que de cop i volta, i sense avisar, quelcom xocà contra la nostra nau. Però a nosaltres ja no ens importava, què més donava morir per falta d'oxigen o topant amb un asteroide? Ningú s'immutà el més mínim. Un minut exacte després de la suposada topada se sentiren sorolls com si fos de cruixir un metall, ens estàvem esclafant? La pressió exterior ens trinxaria? En l'únic que podia pensar, era, en què ens mataria primer, si el cruixir del metall o la manca d'oxigen.
Per bé o per mal cap de les dues coses succeïren, ja que de sobte s'obrí el compartiment Nord de la nau. Fixant-m'hi més bé, destrossaren la porta Nord, d'ella n'entrà un ésser indescriptible. La primera reacció que ens ocasionà fou de temor, no pel fet d'aparèixer ni de la novetat de veure algú diferent després de 13 mesos i mig, sinó per l'aspecte que tenia: era horrorós, espantós. Cadascú ho atacà a que estàvem al·lucinant per la falta d'oxigen, però llavors jo vaig dir, "que lleig que ets tio!!!!" i els altres sorpresos es miraren, em miraren, jo els vaig mirar i ens vam despertar d'aquella letargia submisa que havíem adoptat.
"Hola" fou l'únic que ens atrevirem a dir-li. Per molt estrany que sembli, cap de nosaltres sentia por, estàvem tan mentalitzats amb la nostra pròpia mort que aquell fet no ens feia ni fred ni calor, ens era igual si el que ens anés a fer aquell monstre fos la mort més horrible, o si fos la vida més bella de totes, ens era igual, no hi pensàvem, només vam pujar a la seva nau més que res per instint de supervivència.

Hores més tard, després de menjar unes pastes taronjades sense cap gust i de creuar unes curtes paraules amb un conductor poc parlador i els seus 3 subordinats esgarrifosos (poques paraules perquè l'idioma era un gran entrebanc, per tant podríem dir, després d'intercanviar pocs gestos) per la finestreta de la nau trobarem que ens apropàvem al que semblava una estació espacial, això només ho havia vist a les pel·lícules, però val a dir que si havien acostat força a la imatge que veien els meus ulls. Al entrar ens posaren una senyal a la mà esquerra, era d'un làser o això semblava, el qual perforà la meva pell en qüestió de mil·lèsimes, en que vaig enretirar la mà dolgut. Sense compassió feren el mateix als meus dos companys. Allò hem desagradà però vaig pensar que devia ser per identificar els nouvinguts, i mirant, veia que la majoria també ho portaven per tant no li vaig donar més importància.
Durant el trajecte fins a una sala vaig intentar tornar a comunicar-me, però va ser envà; o no m'entenien o no em feien cas. I el cert és que crec que eren totes dues coses. En aquella sala hi havia altres formes de vida, fins i tot robots, era ben bé com en una pel·lícula de ciència ficció. Vaig esbossar un somriure, allò em feia feliç en part, per altra banda també era feliç per seguir viu, però la preocupa
ció pel meu futur, i el dels meus amics era més gran que tota aquella felicitat. Vaig intentar parlar amb aquells éssers i cap em contestà, tot i que no n'havia vist mai cap em semblava que no estaven precisament alegres sinó tot el contrari, i si ells no estaven contents volia dir que no estaven bé allà, per consegüent no podia ser bo per nosaltres. Finalment en Frans parlà amb un robot, aquell robot ens havia estat escoltant llarga estona discutint entre nosaltres sobre la situació en què ens trobàvem, i es veu que havia anat aprenent el vocabulari bàsic i ens deixà caure un parell de mots. Tot feliços intentarem sostreure-li informació a més d'ensenyar-li l'idioma amb més profunditat per a poder dialogar amb ell, però tot fou en va. Quan començàvem a fer progressos, entrà el monstre lleig i esgarrifós que ens havia salvat la vida, ens agafà i ens tragué d'allà.
Ens portaren a una espècie de podi, que s'elevà un cop i fórem a sobre. Per sobre nostre se sentien xiuxiueigs, mentrestant uns focus il·luminaven els nostres cossos. Uns instants més tard ja érem al que semblava el cim del podi, allí es parà i restarem esperant mentre el xiuxiueig i posteriorment les cares de desenes d'aliens ens deixaven perplexos i sense saber què fer o què dir. Temps més tard vaig comprendre que allò era una subhasta, i nosaltres érem el plat fort, per ser una espècie recent descoberta. Ens havíem convertit en un diamant, en una Mona Lisa, en quelcom únic en el seu univers. Ara érem objecte de col·leccionista, com el casc de Jaume I ó com uns pergamins perses, simples objectes en mans cobdicioses.
Ens sortejaren. Tot i no saber-ho, el meu èmfasi per protegir la Herxa i el fet que estàvem tota l'estona agafats de la mà, féu que tinguéssim més valor junts, ja que devien pensar que aquella unió portaria a nous éssers únics i per tant valuosos.
Nosaltres seguíem sense saber que passava i no ens va estranyar que al baixar del podi ens separessin a la Herxa i a mi d'en Frans. Vam intentar evitar-ho, llavors jo em vaig endur un bon calbot, i l'alien que me l'havia donat rebé una reprimenda que afectà a la meva oïda per l'esgüell que deixà anar. Tot seguit ens ficaren en una altra nau, diferent de la primera i marxarem d'aquella estació espacial. Al deixar-la enrera no només deixàvem aquell primer contacte amb extraterrestres i robots alienígenes, sinó que deixàvem en Frans per sempre més. Diverses vegades en la meva vida vaig pensar en ell. Què faria? Estaria bé? On estaria? Amb una ínfima esperança de trobar-lo, però al cap de poc el vaig donar per mort, com l'André, ara només quedàvem la Herxa i jo, i el seu fill no nat, que per altra banda també podia ser meu, i això era en el que m'havia de concentrar, en la nostra supervivència.