Lluny del sorral

hola de nou!

Ja veus que no m'he pogut estar de llegir el teu altre relat penjat, i també m'ha deixat embadalida. M'encanta el teu estil, fresc i concís, i els sentiments que destil.len les situacions que ens presentes.

Segueix així, tenim ganes de llegir-te!

m

Doncs mira... a mi, el fet de les frases curtes m'ha agradat en especial. Era com llegir una poesia en prosa. Curiós oi?
Molt agradable les dues versions, sobretot quan la nena identifica a la professora com a la mare per el to de veu: Tot anirà bé.


Gemma34

uoles! m'agrada el divertit punt de vista que li has donat al teu relat! L'enfoc de l'inici en una nova escola des de els desconcertants ulls de l'infant. Ell sol davant la resta d'ull il·lusionats.

Veus, pales, rasclets, galledes... tot el que el rodeja, un voltant desconegut que val fer-se càlid...

m'agrada! (a més, m'ha fet gràcia, perquè justa fa uns instants acabo d'enviar un relat també tractant de la força dels més petits, d'aquella tendresa dels seus ulls).

A més, les paraules mirada d'infant també m'han cridat l'atenció perquè són el títol d'un escrit meu dedicat també als petits vailets que ens rodegen amb somriures!

uoo! veig que fa poc que rondes per aquí i que ja t'hi has fet el teu lloc!

que vagi bé!
ens veiem per aquí,
Gemm@

Ja veus, ja t'he llegit! Enhorabona perquè si de debò fa poc que comences a escriure ho has fet prou bé. El relat m'ha agradat, realment transmet tristesa (pel pobre nen, el seu primer dia de classe... tot solet!) i també carinyo i tendresa (de la professora cap al nen). Segueix escrivint, ho fas força bé!

Petons.

...I fas 'sentir' més que no dius!
Un bon començament.

a mi no m'ha captivat tant. L'argument, senzill i ben portat, l'estructura amb dos punts de vista, des de dos punts de vista, sí, però no sé, se'm fa una mica distant per pueril.
Quant a la forma, a part de confirmar les altres opinions sobre la teva bona prosa, en aquest relat en concret trobo que abuses en excés de les frases curtes (i això que a mi m'encanten i les uso molt), i no ho he notat només en el procés mateix de llegir-te, sinó en el resultat global, per això t'ho comento. Al cap m'hi ha quedat un discurs entretallat, poc fluid.
T'he llegit per la recomanació sempre interessant del pivotatomic, i reconec que ets interessant... em llegiré l'altre.

I escolta, jo sóc una mica raret i sempre busco els peròs, no em facis massa cas, ets bona!
Felicitats i benvinguda!!

foster

crear en el lector exactament el sentiment que cal, el que sent el protagonista, el que tu vols que sentim... És un quadre sublim que es va ficant dins del cor i que no ens podem treure a mesura que llegim, com una mena de bestiola feta tota d'emocions que va fent sot cor endins, cada vegada més endins...
Em fas por, perquè el que tu escrius se m'emporta i no sóc capaç d'apartar la vista dels teus mots.

Si abans ja he destacat la teva capacitat per dir les coses de forma indirecta, en aquest relat em sembla que vas molt més enllà.

Coincideixo amb la Brides. La teva estrena va ser inmillorable i com ja t'he dit, el teu segon relat confirma les expectatives aixecades.

Llàtima que darrerament no hi hagi hagut més incorporacions com la teva perquè, definitivament, a l'equip de RC li fan falta, i com! més jugadores com tu! Apunta't un parell de triples, clutter, i, per favor, segueix llençant a cistella. El públic i els altres jugadors t'ho agrairem...

Un plaer llegir-te, de veritat.

"...
Un llarg viatge, moltes onades, una abraçada materna. Immensa, inacabable.
Una nova ciutat, moltes olors desconegudes.
Una nova escola.
Primer dia de solitud de molts però no de tots.
..."

Fragment excel·lent per evocar el fet tan quotidià de l'immigració, i de la seva percepció des dels ulls de l'infant immigrant que no entén aquesta nova situació, aquella nova escola, i des dels ulls de la mestra que només desitja que no es trobi sol, que somrigui, que jugui amb els altres nens.

Tres paràgrafs molt ben estructurats: la reflexió íntima de la mestra primer, els nous sentiments que, inconscienment, comencen a arrelar-se en la ment de l'infant, i finalment el pensament, resolutiu i ferm de la mestra, expressat amb aquestes belles paraules:

"...
M'agafa la mà vacil·lant; potser em té por, per això li dic fluixet, suaument:
- No estiguis trist, tot anirà bé. Ningú et molestarà, jo cuidaré de tu.
Sense deixar-me la mà, agafant fort la pala verda i la galleda vermella que li he atansat, ens dirigim cap el sorral.
Ara n'estic segura, somriu".

La meva opinió és que has fet una estrena immillorable en aquest web, amb aquest relat directe, escrit amb frases curtes que li dona força i, alhora, molta tendresa a la redacció que, d'altra banda és pulcríssima, impecable.

I finalment, et diré que el títol em sembla molt i molt ben triat. Suggereix aquesta llunyania emocional de l'infant que encara no se sent prop del sorral que, ben aviat, compartirà amb els altres nens de pell més pàl·lida que la seva, però que acabaran sent els seus amics, perquè sortosament, els nens no saben de races ni de colors... és més tard que, malauradament, es comencen a marcar les diferències.

Et dono la meva benvinguda entusiasta a Relats. Espero que t'animis a seguir escrivint, perquè aquesta primera mostra m'ha encantat!

Una abraçada.

No sé que dir, no sé ben bé el que vol dir, no sé si he entès o no he entès, encara que t'asseguro que desde la primera frase fins aquest moment la pell de gallina no ha fugit del meu braç...Felicitats.