Cercador
Llunejant
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
-La lluna pica l'ullet, ho veus? Diu que és hora d'anar a fer nones, nonetes ja.
Va fer cas. Li va donar la mà i es deixà conduir al llit. Tapar bé i fer un petó.
L'endemà hi van tornar. L'aire era un xic més fresc. Va caldre la bata, ben cordada, botó a botó. Els van comptar, amb diversió. N'hi havia set, com...els dies de la setmana, els nans de la Blancaneus, les cabretes del llop. Van riure.
La lluna va aparèixer, un xic gansonera. S'havien assegut a esperar-la, frisant. Quan va treure el cap rere un mantell de núvols, van picar de mans.
-Què diu, avui? Aaah, sí: que els cràters li fan picor i que s'ha de banyar al mar, hahaha. A l'aigua hi trobarà estrelles marines i la faran petar.
El somrís que rebia mentre ho contava feia que prosseguís, mirant de no anar massa de pressa.
-Quan torni al cel, avui que encara és prou grassa, vol girar com una baleta per l'univers, que té moooolt d'espai. I, va, prou per avui.
Tornem-hi. Hora de dormir. Carícies i petons. Tancar l'interruptor, llum fora, l'elèctrica.
Cada vespre necessitaven contemplar l'astre satèl·lit. S'hi havien avesat, després ho havien oblidat durant molt de temps -anys- i llavors, feia poc -un poc que va esdevenir molt- la vida feia que s'hi haguessin re-avesat. La màgia perdurava.
-Oooh, que preciosa, avui! Mitja lluna ben mitja, fixa-t'hi. I riu, els estels li fan pessigolles amb els becs. S'anirà escapant fent-se més petita...- va sentir un nus a la gola- ...en sap un niu!
Es llevava amb la lluna al cap. Pensant què li sortiria de dir, quan l'observessin. Havia de tenir força, d'agradar, de contenir cert humor i molt d'amor.
Les seves ànimes anhelaven aquells moments selènics.
Aquella nit, però, la lluna va estar molt entelada.
De llàgrimes.
La filla ja no va poder acompanyar la mare que perdia el cap a contemplar-la juntes, com quan ella era petita i, dia sí dia també, la dona li mostrava, arraulides al balcó, il·lusionades, desitjoses, els ulls dirigits al firmament. Li explicava històries d'aquell cos celest que, canviant de fase, no cessava de voler-les, al seu torn, escoltar, lluna entranyable i nena -com elles en aquells instants- que acollia protagonisme i afalacs.
Aquella nit la lluna, ben rodona, era plenament de dol envoltada d'una foscor diferent i plorava per la mort de l'anciana alhora que en sentia l'esperit més proper i demanava a la filla que no perdés l'addicció de la trobada lunar cada nit, perquè allà hi serien. Les tres. Sempre.
**********i el comentari de la proposaire, gypsy:
Un relat ple de tendresa. La Mena té una capacitat enorme d’això, de transmetre tendresa, de capacitat per al conte, de deixar al lector embadalit sigui quina sigui la història, ens hi apropa en veu baixa, en un xiuxiueig.
L’addicció en la contemplació de la lluna per part d’una mare i una filla al llarg dels anys. Des que la filla era petita fins que la mare és gran i perd facultats. I és en aquesta relació materna filial, on apareix la Lluna com a símbol d’unió entre les dues dones i com a font de màgia, el lloc fetitxe on poder tornar nit rere nit.
Potser, més que una addicció és un costum o ritual bell que ha creat llaços forts entre mare i filla fins que la mare mor. La filla seguirà contemplant la lluna cada nit per retrobar-se així amb la mare morta. Ningú no mor mentre hi hagi algú que el recordi.
Moltes gràcies.
Va fer cas. Li va donar la mà i es deixà conduir al llit. Tapar bé i fer un petó.
L'endemà hi van tornar. L'aire era un xic més fresc. Va caldre la bata, ben cordada, botó a botó. Els van comptar, amb diversió. N'hi havia set, com...els dies de la setmana, els nans de la Blancaneus, les cabretes del llop. Van riure.
La lluna va aparèixer, un xic gansonera. S'havien assegut a esperar-la, frisant. Quan va treure el cap rere un mantell de núvols, van picar de mans.
-Què diu, avui? Aaah, sí: que els cràters li fan picor i que s'ha de banyar al mar, hahaha. A l'aigua hi trobarà estrelles marines i la faran petar.
El somrís que rebia mentre ho contava feia que prosseguís, mirant de no anar massa de pressa.
-Quan torni al cel, avui que encara és prou grassa, vol girar com una baleta per l'univers, que té moooolt d'espai. I, va, prou per avui.
Tornem-hi. Hora de dormir. Carícies i petons. Tancar l'interruptor, llum fora, l'elèctrica.
Cada vespre necessitaven contemplar l'astre satèl·lit. S'hi havien avesat, després ho havien oblidat durant molt de temps -anys- i llavors, feia poc -un poc que va esdevenir molt- la vida feia que s'hi haguessin re-avesat. La màgia perdurava.
-Oooh, que preciosa, avui! Mitja lluna ben mitja, fixa-t'hi. I riu, els estels li fan pessigolles amb els becs. S'anirà escapant fent-se més petita...- va sentir un nus a la gola- ...en sap un niu!
Es llevava amb la lluna al cap. Pensant què li sortiria de dir, quan l'observessin. Havia de tenir força, d'agradar, de contenir cert humor i molt d'amor.
Les seves ànimes anhelaven aquells moments selènics.
Aquella nit, però, la lluna va estar molt entelada.
De llàgrimes.
La filla ja no va poder acompanyar la mare que perdia el cap a contemplar-la juntes, com quan ella era petita i, dia sí dia també, la dona li mostrava, arraulides al balcó, il·lusionades, desitjoses, els ulls dirigits al firmament. Li explicava històries d'aquell cos celest que, canviant de fase, no cessava de voler-les, al seu torn, escoltar, lluna entranyable i nena -com elles en aquells instants- que acollia protagonisme i afalacs.
Aquella nit la lluna, ben rodona, era plenament de dol envoltada d'una foscor diferent i plorava per la mort de l'anciana alhora que en sentia l'esperit més proper i demanava a la filla que no perdés l'addicció de la trobada lunar cada nit, perquè allà hi serien. Les tres. Sempre.
**********i el comentari de la proposaire, gypsy:
Un relat ple de tendresa. La Mena té una capacitat enorme d’això, de transmetre tendresa, de capacitat per al conte, de deixar al lector embadalit sigui quina sigui la història, ens hi apropa en veu baixa, en un xiuxiueig.
L’addicció en la contemplació de la lluna per part d’una mare i una filla al llarg dels anys. Des que la filla era petita fins que la mare és gran i perd facultats. I és en aquesta relació materna filial, on apareix la Lluna com a símbol d’unió entre les dues dones i com a font de màgia, el lloc fetitxe on poder tornar nit rere nit.
Potser, més que una addicció és un costum o ritual bell que ha creat llaços forts entre mare i filla fins que la mare mor. La filla seguirà contemplant la lluna cada nit per retrobar-se així amb la mare morta. Ningú no mor mentre hi hagi algú que el recordi.
Moltes gràcies.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
436654 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com