LLum de nit

Si que recordo el moment en que em vaig llevar, en negra nit, per anar fins al bany. Al tornar, vaig quedar parat a l'entrada de la teva habitació. La pàl·lida llum de la lluna entrava pel balcó obert i queia sobre el llit, on tu descansaves tota innocent.

Mai una imatge se'm ha quedat gravada a foc en la memòria, mai fins aquell dia d'agost. Estirada sobre el llit, gairebé completament despullada, excepte allí on un petit munt de llençols rebregats tapava l'impossible.
Els teus cabells negres donaven una mena de color a l'escena, cargolant-se per cara i coll, baixant fins al naixement dels pits. Dos pits petits però agradables, que es movien compassats amb la teva respiració. Més avall del melic, la nuesa del teu cos quedava amagada, com si fins i tot dormida et reservessis un petit marge de pudor. Dues cames llargues apareixien com per art de màgia entre els llençols, acabant de donar forma al quadre.

Segur que en aquells instants vaig somriure, ho faig involuntàriament sempre que et recordo. Tot i això, no va ser la teva nuesa, banyada per la lluna d'una nit d'agost la que em va captivar de tu, no. Va ser l'expressió de la teva cara mentres dormies. Una expressió de placidesa que qualsevol voldria per si mateix, adornada amb una mena de mig somriure en els teus llavis vermells. Un somriure que em va fer pensar que estaves desperta, i que somreies al veure'm embadalit mirant-te desde la porta de l'habitació. Un somriure que em feia venir ganes de besar-te. Un somriure que em va enamorar. Recordo que aquella nit ja no vaig dormir més, em feia por trencar la serenitat d'aquella imatge, així que em vaig asseure en una d'aquelles cadires i vaig passar-me mirant-te fins que va clarejar.

Et recordo així, cada vegada que la lluna apareix en la meva vida, preguntant-me el perquè. Enfonsant-me en un mar de nostàlgia, contra el que intento lluitar. I cada cop que aconsegueixo treure el cap a la superfície per fer un glop d'aire, una imatge s'arrapa als meus records i m'enfonsa de nou.