LLENÇA-LA !

En aquella època vivíem en una casa de pagès jo i els meus pares en Joan i la Sofia . Jo em dic Elisa perquè la meva avia materna es deia així i ella va ser la meva padrina de bateig. Recordo que tenien animals de granja com vaques porcs , ànecs gallines conills i alguna que altre oca i un ase, que la mare feia servir per anar a l’hort, allà hi posava els cistells plens de verdura, el va comprar el pare perquè no tingues d’anar tant carregada. També teníem gats i gossos per descomptat i el pare un dia em va comprar conills porquins , em feien molta gracia, tant semblants a rates. El que tenien de dolent es que es reproduïen molt i al final la mare els va donar a uns veïns.

Jo recordo aquella vida. Es a dir recordo alguns trossos clarament els mes importants i que van impactar més. Jo era filla única , en aquell temps no tenia germans. Però un dia a la mare se li va anar fent grossa la panxa . Un dia al sopar m’ho van dir els dos, ho recordo com si fos avui – Elisa tindràs un germanet o una germaneta molt aviat. Tindràs en qui jugar i ja no estaràs més sola.
Recordo que menjava mongetes i vaig tirar el plat per terra cridant, no vull a ningú ja estic be així . I vaig córrer escales avall cap a l’era seguida del meu pare que em cridava. – Torna immediatament Elisa !. – Em va atrapar aviat jo sols tenia quatre anys i el pare trenta. Em va agafar a coll i deia que tenia d’estar contenta perquè ells ho estaven i no tenia de fer patir a la mare amb les meves rebequeries.

Uns dies mes tard va venir la iaia Elisa, em vaig alegrar molt, jo l’estimava. El que no sabia es que venia perquè el germanet era apunt de néixer i volia ser al part. Un dia desprès de sopar la mare va dir no es trobava gaire bé i mirant el pare va dir- Ves a avisar la Dolors. A mi no em queia bé la Dolors, era remeiera i també guaria els malats amb herbes i coses semblants, segur es que no em devia agradar una piga molt grossa que tenia al costat del nas amb un pel molt negre. La iaia em va portar a dormir i em va explicar un conte perquè m’adormis aviat.

L’endemà de bon mati em van despertar uns plors d’infant, semblava que l’escanyaven de tant que cridava. Em vaig llevar descalça i corrents vaig anar a l’habitació dels pares. Allà als braços de la meva estimada mare i havia un paquet embolicat amb roba, el pare era allà com la iaia i la Dolors, allà sortia el soroll. Al veurem la mare em va cridar, vine Elisa vine que coneixeràs la teva germaneta, es una nena i es dirà Victòria. Oi que es maca ? va dir i em va apropar a mi el farcellet. Allà hi vaig veure la cosa mes
lletja vermella i petita que havia vist a la meva vida, i quina boca badava amb aquells crits, mare meva. Es horrorosa mare vaig cridar – Llença-la no la vull ni veure! . Però que dius bufona, si es tant guapa com tu, i la mare em va agafar de la ma em va apropar a ella i em va fer un peto i em va dir, ja veuràs com l’estimaràs.

Recordo que va passar dies, i jo cada vegada em sentia més engelosida de la meva germana. Estaven tot el dia per ella. La mare li donava el pit, li canviava els bolquers, li posava bé el xumet, dins meu tot es removia. Els pares estic segura que si que devien fer cas de mi, més jo em sentia una reina destronada. Que trista i rabiosa estava. Alguna altre vegada vaig tornar a dir allò de llença-la ! que el pare ho va sentir i em va castigar a un quarto fosc que hi teníem cebes i que jo hi tenia pànic. Mai oblidaré el maleït olor de les cebes i la foscor. Va passar més temps i l’avia va tornar a casa seva i ens varem quedar , els quatre, els pares jo i la marreca odiosa. En aquell temps no anàvem a la guarderia no ni havien i jo
tenia cada dia al meu davant la Victòria i tenia de compartir amb ella tot el que abans era meu.

Un dia que la mare em va dir. Elisa, vigila la teva germana, si plora dóna-li el xumet que jo vaig un moment a buscar ous al galliner, torno de seguida. Ara es la meva ocasió vaig pensar. Amb compte em vaig apropar al bressol , vaig agafar la nena a coll, pesava molt i jo era molt petita. Era estiu i la finestra que donava a la lliça era oberta. Amb molt de compte em vaig apropar al ampit de la finestra amb la nena a coll. La volia llençar per la finestra, com que no arribava vaig anar a la cuina a buscar un escambell, la nena pesava molt i amb l’escambell no podia portar- la. La vaig deixar a terra, es va posar a cridar una mica. Amb una correguda vaig portar l’escambell a la finestra. Una veu a dins meu deia, ara la llençaràs. Vaig tornar a agafar la Victòria, ara plorava de valent. Ja callaràs ja vaig pensar ,així que et tiri per la finestra. Més al agafar-la altre cop em va mirar i es va posar a riure. Reia i feia anar les manetes Vaig enfilar-me al escambell amb ella en braços, la vaig mirar i vaig baixar amb molt de compte, ella feia uns sorollets amb la boca i em tocava la cara. En aquell moment, em vaig sentir la nena mes roina del mon . Vaig assentar-me al escambell amb la germaneta a la falda i per primer cop a la meva vida li vaig fer un peto. Les llàgrimes relliscaven per les meves galtes . L’estrenyia ben fort, en aquell moment la vaig començar a estimar .

La mare ens va trobar així, ella va pensar que devia haver-se posat a plorar i jo la volia consolar. Sols em va dir. Ves amb compte tu també ets petita, et podia haver caigut a terra. Mes ho has fet molt bé veig que ja ets una noieta , i que tens que plores ?. Va reina no ploris , que no et renyo pas, si ho has fet molt i molt bé. Les meves nenes i ens va abraçar molt fort a totes dues. Jo no li vaig pas dir el que volia fer ans el
contrari, els remordiments crec que m’han turmentat tota la meva vida pel que podria haver passat. Son dolents els gelos d’una menuda filla única. Potser per això sempre he estimat tant i tant a la meva germana petita. Sempre he volgut compensar aquell sentiment i ella també m’ha estimat molt . Crec que va començar a estimar-me el dia que em va somriure per primera vegada i jo volia llençar-la per la finestra.