Cercador
LLAVORS VOLADORES
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Els ventosos dies auguraven la imminent sortida. Imparable, implacable i cíclica. Les llavors voladores es preparaven -o no- per marxar de l'arbre nodridor i protector, l'únic que fins aleshores havien conegut. Com les persones, les llavors eren de tota mena: aventureres, impacients, porugues, fatxendes, posadetes...
El vent fuetejava amb insistència el brancatge, acompanyat de pluja que feia anar de costat, com si estigués èbria. Una bufetejada més forta del compte...i un bon munt de llavors va arrencar el vol.
Algunes van aterrar al carrer i els cotxes les van destrossar. Fi del somni d'assolir els àngels o arribar al país de les papallones.
Algunes van anar a parar al camp del pagès, entre edificis de grisos blocs de pisos i la carretera nacional II. Els gats estaven arraulits en un jaç entre canyes tallades i disposades com una cabana índia. El més jove es va envalentir a mullar-se per perseguir enjogassat aquells insectes estranys. Després ja es lleparia i quedaria net com una patena.
Algunes llavors van anar a raure a la vorera, ben a tocar d'una boca de canonada que escopia ininterrompudament l'aigua de la teulada.
Una llavor potser eixerida, potser aprofitant l'empenta de l'impuls, va entrar per una finestra oberta i una mà infantil la va agafar i admirar. La va deixar anar desde més amunt de la taula de la cuina i la llavor, intent d'hèlice, va fer el que sabia: descriure moviments rotatoris amb la finalitat -que no va veure acomplerta- d'acabar sobre terra tova on mica en mica s'entaforaria per ser.
En un dels patis de les unifamiliars, enlairada, una ampolla de plàstic de litre i mig, guarnida amb papers de colors, feia d'anemòmetre casolà, més que res per l'efecte visual i l'afany d'experimentació d'alguna criatureta o no tan criatureta. Un cop ben donat del mateix que mesurava i ja me la teniu estimbada. I va voler la casualitat (ésser digne d'estudi) que fos just al costat de les llavors aplegades, les quals, sense dubtar-ho ni un quart de segon, van aprofitar aquell inesperat mitjà de transport.
-Bona sort!
*A vegades les llavors voladores poden fer plorar.
El vent fuetejava amb insistència el brancatge, acompanyat de pluja que feia anar de costat, com si estigués èbria. Una bufetejada més forta del compte...i un bon munt de llavors va arrencar el vol.
Algunes van aterrar al carrer i els cotxes les van destrossar. Fi del somni d'assolir els àngels o arribar al país de les papallones.
Algunes van anar a parar al camp del pagès, entre edificis de grisos blocs de pisos i la carretera nacional II. Els gats estaven arraulits en un jaç entre canyes tallades i disposades com una cabana índia. El més jove es va envalentir a mullar-se per perseguir enjogassat aquells insectes estranys. Després ja es lleparia i quedaria net com una patena.
Algunes llavors van anar a raure a la vorera, ben a tocar d'una boca de canonada que escopia ininterrompudament l'aigua de la teulada.
Una llavor potser eixerida, potser aprofitant l'empenta de l'impuls, va entrar per una finestra oberta i una mà infantil la va agafar i admirar. La va deixar anar desde més amunt de la taula de la cuina i la llavor, intent d'hèlice, va fer el que sabia: descriure moviments rotatoris amb la finalitat -que no va veure acomplerta- d'acabar sobre terra tova on mica en mica s'entaforaria per ser.
En un dels patis de les unifamiliars, enlairada, una ampolla de plàstic de litre i mig, guarnida amb papers de colors, feia d'anemòmetre casolà, més que res per l'efecte visual i l'afany d'experimentació d'alguna criatureta o no tan criatureta. Un cop ben donat del mateix que mesurava i ja me la teniu estimbada. I va voler la casualitat (ésser digne d'estudi) que fos just al costat de les llavors aplegades, les quals, sense dubtar-ho ni un quart de segon, van aprofitar aquell inesperat mitjà de transport.
-Bona sort!
*A vegades les llavors voladores poden fer plorar.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
436614 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com