L'increïble cas del Sr. Benet

El Sr. Benet Lladó era un home normal i corrent. Estava casat amb la Sra. Engràcia, i havien tingut dos fills, que els havien donat tres néts preciosos. El Sr. Benet, després de treballar tota la vida en un taller mecànic, s'havia jubilat, quan va arribar l'hora, sense fer soroll. El Sr. Benet no s'havia plantejat mai si era feliç o no. De fet, no es plantejava massa coses. Era de la generació "d'abans de la guerra", i havia après que si tens feina, un plat a taula i alguna cosa per tapar-te les vergonyes, què més es pot demanar? Es trobava bé, i anava fent, i ja se sap que "anar fent puguem, i salut és el principal".

El Sr. Benet no tenia gaires inquietuds culturals. Durant la seva vida, pocs llibres havia llegit. Això sí, cada matí, religiosament, anava a comprar el "Mundo Deportivo", que començava a llegir al carrer, mentre tornava cap a casa. Un cop arribava al seu domicili, es llegia el diari de cap a cap. Prestant especial atenció a les primeres pàgines, les que sempre parlen del Barça. M'havia oblidat del més important: el Sr. Benet era un gran fanàtic del Barça. A part dels seus néts, que li feien caure la baba, l'única cosa que motivava al Sr. Benet era el futbol. Després de tota una vida fent-ho, s'havia acostumat a gaudir i a patir, sobretot patir, amb aquest equip de futbol.

L'home no s'havia fet mai soci del club, perquè anar a Barcelona més aviat l'espantava, i també li semblava que queia massa lluny de Palafrugell. Però avui en dia, això rai!!! Des de feia uns anys, la televisió transmetia tots els partits, així que es va abonar a tots els canals, cadenes digitals, "pays per view", i tot el que anava apareixent en el mercat audiovisual. L'home no es donava pas gaires capricis, però no es volia estar de tenir a l'abast del seu comandament tot l'espectre televisiu, esportiu i futbolístic.

La Sra. Engràcia ja hi estava acostumada. Ja sabia que el dia que hi havia partit, no calia ni proposar veure alguna altra cosa. Així que ja feia un temps que havien posat un petit televisor al dormitori. Quan començava el partit, ella se n'anava a l'habitació "per veure les notícies". I després de les notícies, veia el que s'esqueia, principalment programes del cor, que "no li agradaven gens", com gairebé a totes les persones que es miren aquests programes.

I mentrestant, en Benet, ben escarxofat al sofà, i amb una "Estrella" a la mà, quedava absorbit per la pantalla, i es ficava en el partit, talment fos al Camp Nou. Depenent de la marxa del partit, canviava el seu estat d'ànim, que anava de l'abatiment i la desesperació més profunds fins a l'eufòria desenfrenada. Donava ordres als jugadors, indicant-los les jugades que havien de trenar, i que ells feien sempre al revés. Tampoc s'estava d'insultar grollerament a l'àrbitre, cada vegada que s'equivocava. I sempre s'equivocava contra el Barça, quina casualitat. Ja se sap que els àrbitres són l'últim recurs, quan tot falla. L'èxtasi arribava quan l'equip feia un gol. El crit se sentia per tota l'escala, i els veïns estaven sempre al corrent del resultat. Com que tots els inquilins de l'edifici eres més o menys culers, no va haver-hi mai cap problema. Quan la Sra. Engràcia, des del dormitori, sentia el seu home cridar com un energumen, s'acostava al menjador, i tot comprovant que en Benet encara no havia patit cap infart, li deia: "Com ho tenim això, noi?" "Avui els en fotrem un sac!!!", responia l'home, eufòric. "Així, voldràs sopar?" l'inquiria la Sra. Engràcia. "És clar que vull sopar!! No m'has dit que aquest matí has comprat peix?". I després del partit, mentre es mirava "El vestidor", l'home es cruspia amb gran deler el peix que la seva dona havia comprat al mercat aquell matí.

No sempre era així, és clar. Els dies que el Barça perdia, en Benet se'n anava directe al llit sense sopar, i amb un humor de gossos. Quan la Sra. Engràcia detectava que el partit anava de mal borràs, es ficava a la cuina, i es menjava una truiteta amb una llesca de pa. I si hi havia peix a la nevera, doncs per dinar l'endemà...

Va arribar el desembre, i amb ell el començament de la campanya nadalenca. Al Sr. Benet no se li havia acudit mai de posar un adhesiu a la bústia que digués: "no volem publicitat". Així doncs, la bústia apareixia cada dia plena d'impresos de supermercats, botigues d'electrodomèstics, grans magatzems, o botigues de joguines.

Un d'aquests darrers va ser el que li va cridar l'atenció. Últimament ja preguntava als seus néts si havien fet la carta als reis, i aquests li recitaven de memòria una llarga llista, cada dia diferent i cada dia més llarga, de les joguines que tenien pensat demanar. En Benet ja s'anava fent una idea de les que realment agradaven als seus néts. Eren les tres o quatre que cada dia, invariablement, recitaven en primer lloc, i amb més entusiasme. Ell, per la seva banda, i encara que els nens no ho demanaven, ja havia pensat en unes samarretes amb el 10 de Messi a l'esquena...

Però veient aquell fulletó a la bústia, el va estirar, pensant en mirar si trobava aquelles coses tan estranyes de les quals li parlaven els seus estimats néts, i de passada, veure quan valien...
-"Això és una presa de pèl", digué a la Sra. Engràcia. Ella li respongué: -"Si... i doncs què?", donant-li a entendre clarament que si els nens ho demanen, s'ha de comprar, i punt.

Juntament amb la propaganda de les joguines, n'hi havia una altra, d'electrodomèstics. En Benet la va fullejar, sense massa interès, però va veure una cosa que li va cridar l'atenció. En unes lletres de tipografia immensa, i amb colors llampants, s'anunciava una oferta irresistible:
"PHILIPS Pantalla plasma 42'' (107 cm.) ''HD ready'' TDT 42PF5521D - 1.425 €".

Això sí que serien uns bons reis, va pensar entre ell. I es va anar imaginant com es devia veure el futbol en una pantalla de més d'un metre. Llàstima que siguin tan cares... Però, quan fa que tenim aquesta tele? Potser ja fa deu anys? Què deu anys!!! Onze o dotze anys, ja deu fer!!! Clar que no ha donat mai cap problema, però... amb dotze anys, una tele ja es pot començar a donar per amortitzada, no? Quan fa que no em dóna cap caprici? De fet, últimament, ja no vaig ni a fer la botifarra al Fraternal... Què carai, els diners són per gastar!!! Si, si, li he de comentar a l'Engràcia, a veure què li sembla... Ep!! i és Philips, poca broma. A casa, les teles sempre han estat Philips, no n'hi ha cap de millor.

-Guaita Engràcia..., mira que hi havia a la bústia.
-Què és això?
-És d'aquella botiga, la del noi d'en "Franciscu"...
-Ah... i què venen?
-Cony... venen de tot... Mira quin llamp de "tele"...
-Ja en tenim dues, de teles...
-Si, ja ho sé, però, es veu que això és fora de sèrie...
-Ah, sí? I per què?
-Doncs perquè és una cosa nova que han tret ara, i diuen que es veu tan i tan bé...
-I que no es veu bé la que tenim?
-Sí, sí que es veu bé, però potser és un pèl petita, no et sembla?
-A mi em sembla que n'hi ha de sobres. Que et vols desgraciar la vista?
-Je, je, no, ara ja no fan mal a la vista. Aquestes funcionen sense "tubo". Plasma, en diuen. Què et penses? No, aquestes ja les pots mirar estona, ja, que poc que et faran mal a la vista.
-I quan costa?
-No sé... a veure... doncs mira, 1.425 €, em sembla...
-Boig!!!
-Si, són calers, ja ho sé, però dona, ens ho podem fer passar pels reis, no?
-Mira, fot com vulguis, que ja sé que ho faràs igualment.
-No, no, si t'ho has d'agafar així, no cal pas que en parlem més...
-Si, això, ara la dolenta de la pel·lícula seré jo, com sempre.
-Va, va, no m'atabalis tu ara. El que passa és que...
-Què et passa ara?
- Que nosaltres no som pas nens, i...
-I què?
-No cal esperar als reis, em sembla...
-Quina en portes de cap? No pots esperar que passin els reis, com tothom?
-És que... dimarts que ve, hi ha el partit del Barça contra el Werder Bremen. És el partit més important de la temporada. Si el pogués veure amb aquesta "tele", seria fantàstic.
-Ai, Déu meu!!! Aquest home ha perdut els trucs!!!

Efectivament. El dimarts, 5 de desembre de 2006 es va jugar un partit decisiu per al Barça. Un partit a cara o creu. El ser o no ser a la Champions League 2008-09. Una d'aquelles nits màgiques...

El dissabte anterior al partit, el 2 de desembre, van trucar a la porta.
-Qui demana?
-Porto una tele. Sóc de can "Franciscu". Em pot baixar a ajudar?
-I tant!!!
I en Benet, feliç com un nen petit, escales avall, per ajudar a pujar la tele. Realment, la caixa era impressionat. Més que una tele, sembla que hi hagi un cotxe aquí dins, va pensar en Benet per si mateix, i ben excitat.
Amb penes hi treballs la van ficar a l'ascensor amb un carretó, i cap amunt. Després, van entrar al pis on el noi, amb aire desmenjat, va començar a obrir la caixa. Amb un cúter, donava uns cops desmesurats a les cintes de niló, i després, al precinte. El Sr. Benet va pensar: "Aquest brètol és capaç de capolar-la abans de treure la de la caixa". Mentre anava tallant l'embalatge, el noi, que tenia la cara plena de grans, va dir al Sr. Benet: "Està guapa aquesta tele... és intel·ligent". I en benet va pensar: "Ja pots comptar, intel·ligent... Home!!! Més que aquest nano segur que ho és, d'intel·ligent".
-Què vols dir, intel·ligent?
-La tele té uns sensors que capten la llum de l'ambient, i ella mateixa es regula l'intensitat. Jo que sé..., però s'ajusta sola, és intel·ligent.
En Benet no estava per brocs, ni li interessava la tecnologia punta. Ell el que volia era que instal·lessin la tele d'una vegada, i que el deixessin sol. Aquell noi no li agradava gens.

Al cap d'uns minuts, l'aparell era al seu lloc i a punt de solfa. Només quedava posar les piles al comandament, i de sobte, la pantalla es va il·luminar. En Benet va trobar que es veia molt bé, i nerviosament, va remenar el comandament fins que va trobar un canal d'esports. Volia veure com seria un partit de futbol en aquella pantalla. Realment, semblava talment que era al cinema...

El dimarts a l'hora de dinar, el
Sr. Benet estava fet un sac de nervis. De bon matí, ja havia llegit el "Mundo Deportivo", i no hi havia cap dubte, aquella nit es jugava el partit de l'any. Tot dinant, l'Engràcia li va comentar:
-Aquesta nit hi ha partit, oi?
-Si, si, un partidàs!!!
-Doncs jo aniré a casa de l'Albert. Es veu que han d'anar a una reunió, i no poden deixar el nen sol. Així que ja hi aniré a sopar, i em quedaré allà fins que tornin de la reunió.

L'Albert era el fill petit del Benet i l'Engràcia. I no cal dir que, sempre que li convenia, es repenjava en els avis per tal que aquests es fessin càrrec del nen. I tampoc cal dir que els avis, encantats de la vida.
Així doncs, la nit es presentava rodona pel Sr. Benet. Estaria tot sol a casa, i així podria cridar i bramar el que li plagués, sense que la seva dona el reprimís.

I va arribar l'hora del partit. El Sr. Benet ja estava a punt feia estona, amb la llauna de cervesa a la mà, i notant com li bategava el cor. Realment era l'ambient de les grans ocasions. Quan van connectar amb al camp Nou gairebé es va emocionar. Que bonic que es veia, en aquella tele!!! Aquella gespa tan verda, semblava que fossis allà mateix.

Va començar el partit, i semblava que les coses es posaven de cara. El Barça prenia l'iniciativa i atacava constantment, però el Werder Bremen es defensava amb ordre, i fins i tot contraatacava amb cert perill. Era un partit intens i emocionant. En Benet estava totalment ficat en el partit. De sobte, la pantalla es va apagar una dècima de segon, per recuperar l'imatge a l'instant. "Deu ser d'ells", va pensar en Benet. Al cap d'un parell de minuts, l'imatge va tornar a fallar per un moment. "Només faltaria que ara fallés, aquesta tele, acabada d'estrenar... No pot ser, deu ser d'ells".

El partit era electritzant, i tot de cop, en Benet va sentir la necessitat d'aixecar-se, i acostar-se a la pantalla. Estava tan ficat en el partit, que no s'adonava de res. S'hi va anar acostant, més i més, fins que va posar la cara a la pantalla, i va abraçar l'inmens televisor amb les dues mans.
Tot va ser molt ràpid. Es va sentir un espetec sec i agut, i en Benet va notar una intensa fiblada al cor. Després, res mes. Es va desplomar al peu mateix de la gran pantalla, amb la camisa ben ensangonada.

El televisor va seguir emetent com si res, amb el volum a tot drap, i els colors més intensos que mai. Ja no va fallar més, l'imatge... Però que importava, ara? El Sr Benet jeia mort a terra, ben aliè al transcendental partit que transcorria a mig metre d'ell.

El resultat del partit, ara no té pas cap importància. Davant d'aquestes desgràcies, qui es recorda del futbol. Va arribar la Sra. Engràcia, i ja us podeu imaginar el drama. Ella també va estar a punt de caure fulminada, quan va trobar el seu marit mort a terra, enmig d'un bassal de sang. En pocs minuts, el carrer va estar ple d'ambulàncies, policies, mosos d'esquadra, xafarders...
Ningú va entendre mai què havia passat. Es tractava d'un atracament, d'un robatori? No hi havia cap indici que portés cap aquestes possibilitats. Havia patit un infart, el pobre home? Però, i la ferida? D'on sortia tanta sang?

El que havia passat era ben senzill. El televisor, que tenia un petit defecte de fabricació, es va autodiagnosticar que li mancava plasma. I, actuant en conseqüència, va atreure al Sr. Benet, i n'hi va xuclar una bona quantitat. Després, un cop refeta la pressió de plasma als circuits de l'aparell, aquest es va fer un "autocheck" que va demostrar que tot funcionava. Es va fer un "reset", i va continuar emetent el Barça, com si res no hagués passat.

Ja ho havia dit el noi de la cara granelluda: "Aquesta tele és intel·ligent".