Cercador
La visita
Un relat de: Endalet- Compartir:
Fa una nit molt freda, a Roma. O almenys aquesta és la sensació que tenim, sortint de la Trattoria Scavolino. La carbonara ha resultat deliciosa, el vi també. La companyia immillorable: què més es pot demanar? Sempre es pot demanar més, però jo no hauria pas gosat, perquè la nit ja havia estat molt aprofitada. Però la vida a vegades ens reserva sorpreses, i fins i tot algun cop són agradables.
Així doncs, ens trobem al carrer, que ja és desert, i ens afanyem a abrigar-nos tant com sigui possible. Trobant-nos en el Vícolo Scavolino, que és a dues passes de la Fontana di Trevi, no ens podem resistir a fer-li una visita, encara que, la veritat sigui dita, anar cap a l'hotel directament no seria una mala idea.
Però veure la Fontana a les dues de la nit, en ple gener i amb una temperatura gèlida no és el mateix que veure-la en una tarda de juliol, així que fem quatre passes, i ja hi som. No hi ha ningú, a part de l'inevitable cotxe dels carabinieri fent guàrdia. Ja sé que hi han de ser, però podrien tenir la delicadesa d'apagar els dos pilots d'un blau intens que porten damunt del cotxe, i que espatllen una mica l'atmosfera.
En el silenci de la nit, el soroll de l'aigua ho envaeix tot. Aquest soroll et transporta a llocs molt més naturals i salvatges, i no obstant, estem al bell mig d'una populosa ciutat. La vista mai no es cansa de recrear-se en els infinits jocs de l'aigua i en les escultures, mil vegades vistes i mai apreses del tot.
De sobte, ens adonem que no estem sols. De la via dei Crocifieri, on hi ha els carabinieri, ha aparegut una dona, o això sembla. És alta i grossa, i camina amb dificultat, potser els talons són excessius. Porta un abric de pells que sembla bo, però molt passat de moda. També porta un barret negre molt gastat, que li tapa la cara. Tot i això, es pot intuir un rostre arrugat. La dona baixa lentament els pocs graons que porten a tocar de l'aigua. Mira la font, amb la mirada perduda més enllà de la font, molt més enllà. Després fa unes passes cap a la dreta, però recula. Torna a pujar amb dificultat les escales, i, sense ni mirar-nos, se'n va per allà on ha vingut.
Una estranya sensació ens envaeix. Ja no sentim la remor de l'aigua. Ens mirem els uns als altres sense dir res. Veig que tots hem entès el que acabàvem de viure. L'any 1960, l'actriu Anita Ekberg es va coronar, per sempre, emperadriu de la Fontana. Avui, 50 anys després, la vida ja no és tan dolça. Marcello, la Via Veneto i el glamour han passat avall. Però queda Roma, que és eterna. I l'Anita, alguna nit de tant en tant, surt al carrer mig camuflada, i es passeja pel seu palau. Salve.
Així doncs, ens trobem al carrer, que ja és desert, i ens afanyem a abrigar-nos tant com sigui possible. Trobant-nos en el Vícolo Scavolino, que és a dues passes de la Fontana di Trevi, no ens podem resistir a fer-li una visita, encara que, la veritat sigui dita, anar cap a l'hotel directament no seria una mala idea.
Però veure la Fontana a les dues de la nit, en ple gener i amb una temperatura gèlida no és el mateix que veure-la en una tarda de juliol, així que fem quatre passes, i ja hi som. No hi ha ningú, a part de l'inevitable cotxe dels carabinieri fent guàrdia. Ja sé que hi han de ser, però podrien tenir la delicadesa d'apagar els dos pilots d'un blau intens que porten damunt del cotxe, i que espatllen una mica l'atmosfera.
En el silenci de la nit, el soroll de l'aigua ho envaeix tot. Aquest soroll et transporta a llocs molt més naturals i salvatges, i no obstant, estem al bell mig d'una populosa ciutat. La vista mai no es cansa de recrear-se en els infinits jocs de l'aigua i en les escultures, mil vegades vistes i mai apreses del tot.
De sobte, ens adonem que no estem sols. De la via dei Crocifieri, on hi ha els carabinieri, ha aparegut una dona, o això sembla. És alta i grossa, i camina amb dificultat, potser els talons són excessius. Porta un abric de pells que sembla bo, però molt passat de moda. També porta un barret negre molt gastat, que li tapa la cara. Tot i això, es pot intuir un rostre arrugat. La dona baixa lentament els pocs graons que porten a tocar de l'aigua. Mira la font, amb la mirada perduda més enllà de la font, molt més enllà. Després fa unes passes cap a la dreta, però recula. Torna a pujar amb dificultat les escales, i, sense ni mirar-nos, se'n va per allà on ha vingut.
Una estranya sensació ens envaeix. Ja no sentim la remor de l'aigua. Ens mirem els uns als altres sense dir res. Veig que tots hem entès el que acabàvem de viure. L'any 1960, l'actriu Anita Ekberg es va coronar, per sempre, emperadriu de la Fontana. Avui, 50 anys després, la vida ja no és tan dolça. Marcello, la Via Veneto i el glamour han passat avall. Però queda Roma, que és eterna. I l'Anita, alguna nit de tant en tant, surt al carrer mig camuflada, i es passeja pel seu palau. Salve.