L'ÍLIA

Quan tot això va passar, l'Ília era veïna meva. Aquella dona ho haig de confessar: m'intrigava i em frenava al mateix temps. No era només per la seva manera un tant estrafolària de vestir ni pels seus pentinats que recordaven la Cleopatra que havíem vist al cinema. Era també pels llocs on la trovaba: Al port anant darrera dels gats que s'hi arreceraven, a un concert de música barroca que escoltava amb gran interés, o envoltada de canalla que a voltes s'en reien i a voltes acceptaven els seus jocs. A voltes l'havia vist en companyia d'un home o un altre. L'Ília- Cleopatra, vivia de les classes de piano que donava, amb la seva mare que va morir al cap de poc temps i la gent deia que "s'havia tornat així" per un desengany amorós i també deien que el seu llit era el més freqüentat pels mascles de la vila. Per damunt de tot em cohibia que quan ens trobàvem em sentia inspeccionat de cap a peus per la seva mirada penetrant, suggestiva, clara. O era, tal vegada, per la seva edat, aparentava tenir uns cinquanta anys, però després vaig saber que en tenia molt més. Jo tot just passava dels trenta.

A còpia d'anys vaig arribar a desitjar-la amb deler. Sempre duia roba ajustada que li marcava el seu cos rodó i petit. Mai no vaig conèixer una dona tan lliure com ella.

Vivíem ja feia anys al mateix edifici. Les nostres trobades eren breus i espaiades, però sempre hi quedava després dels acomiadaments com un pressentiment futur penjat a l'aire.

Una de les darreres vegades que la vaig veure tot va anar com sempre, en arribar a casa, però, la seva imatge obsessivament clavada a la memòria em feia delerar-la molt més que altres cops.

Jo vivia sol des de feia anys i les meves relacións amb les dones havien estat més aviat passatgeres. Era com si entre elles i jo s'aixequés una barrera de proporcions enormes que feia inútil res que tingués durada. Eren les restes de quan a la meva adolescència i joventut patia d'una timidesa aguda que hauria d'haver estat tractada amb un terapeuta.

De vegades, quan aconseguia la conversa amb l´Ília es tallava de cop -l'ascensor havia arribat a la seva planta- ella vivia al quart i jo al setè, i no donava per més. Altres, em feia la impressió que fugia espantada cap el seu habitatge.

Un matí, vaig decidir plantar-me a casa seva, d'una vegada. Ja feia anys que durava aquella situació i vaig creure oportú anar a parlar amb ella.

Vivia amb la seva mare i alguns gats. Va obrir la porta i quan em va veure no va poder contenir la seva expressió de sorpresa.

Li vaig dir: Veuràs he vingut perquè desprès de tants anys sense dir-nos res gairebé, he pensat que...-no vaig saber com continuar.

-No hi fa res el temps. Per què has vingut? Em va preguntar directe.
-Doncs, veuràs visc al setè i si mai necessites res, ja ho saps.

-Ja ho sé on vius, Juli, des que vas venir a viure a aquesta casa que ho sé, que fa, deu anys?

-Si, deu fer aquest temps. Et volia dir també(cada cop em sentia més tallat)que et volia oferir la meva amistat. Li vaig poder deixar anar a la fi.

-Gràcies. Ho tindré en compte. I va tancar la porta sense més.

Va passar molt de temps fins que la vaig tornar a trobar, aquest cop a la plaça, fent unes compres. Era la primera vegada que la veia fora de l'edifici on vivíem. L'Ília com sempre, des de la seva manera especial de sotjar-me, em va dir sense que ho esperés:

-Vols venir avui per casa? Et convidaré a cafè i et puc ensenyar les meves col·leccions si t'interessen.

-Coleccions, de què? Li vaig preguntar amb curiositat.

-No ho sé, mira en tinc moltes. - Em parlava entre el somriure i el misteri d'aquells ulls grans i clars.

-Segur que t'agradaran. També podem parlar una estona, escoltar música, el que vulguis. Va concloure amb una expressió com d'adolescent somiatruites.

-Molt bé, Ília. Hi aniré al voltant de les cinc, avui.

Va tornar a riure lentament, em va donar l'esquena i continuà a les parades.

A les cinc trucava el timbre de casa seva. Em va obrir de seguida. La vaig trobar molt maca. Van sortir a la porta el seus gats que em van rebre ensumant-me uns instants.

-Vaig a tancar. Tinc por que se n'escapi algú. Passa.

Vaig seure al sofà del menjador. La decoració d'aquella sala m'agradava, els mobles eren antics i acollidors amb molts llibres, hi penjaven llums modernistes, en una tauleta hi havia uns cremadors amb perfum de gessamí. Un rellotge amb dotze ocells dibuixats de diferent espècie, cada hora feien un só que volia ser una imitació del seu cant, també em van cridar l'atenció. I al fons un piano de mitja cua.

L'Ília sentia passió pels gats, en tenia quatre, una persa, un altre siamesa i les altres dues eren comunes. Havien marxat darrera la seva mestressa i no aparegueren de nou.

Al cap d'una estona va sortir de la cuina amb una safata amb tisanes fumejants.

-Ja ho sé que t'havia dit que faria cafè. Jo no en puc prendre, es qüestió dels nervis. Espero que t'agradin aquestes infusions, són una barreja de plantes diferents i relaxants. Vols veure les meves coleccions? I s'assegué al meu costat, molt a la vora.

-Potser en un altre moment. Que et sembla si em toques alguna cosa al piano, si et ve de gust.

Ella s'atansà l'instrument, va cercar una partitura i va tocar "Per Elisa" de Bethoveen, una peça que sempre m'ha emocionat.

La veritat, crec que era molt bona pianista. La seva interpretació em va agradar molt. Va deixar el piano i s'assagué al meu costat

Cada cop ens acostàvem més mentre parlàvem. Sentia molt a prop el seu cos rodó i petit.

-Vina. I la vaig atraure sense oposició.

Ens vam començar a besar amb ganes. Les meves mans tocaven els seus pits per damunt primer de la roba, després per dintre, remenant-los, anava ficant la ma fins arribar al seu entrecuix espès. Es va despullar i ho vaig fer també. Continuàrem més temps així, ens vam oblidar de les tisanes que es devien haver refredat, tot el contrari dels nostres cossos.

-Vina. Em va dir. Anem a l'habitació. La meva erecció era ja evident. No podíem estar-nos. Volíem més. Vàrem anar cap a la seva cambra.

-M'agrades molt, li vaig dir xiuxiuejant mentre llepava els seus pits grossos i de mugrons llargs.

-Has arribat mai a desitjar aquest moment? Ho has somiat, Juli?

-Des de fa temps, li vaig dir a l'oïda.

-Hem perdut molt de temps.

M'acaronava els cabells, la veia plena de plaer, la sentia, l'olorava, la tocava pels cabells, tota ella la tenia dins les meves mans.

Ja havíem entrat enganxats com paparres. Em vaig portar una sorpresa enorme, però, quan vaig veure que el llit era ocupat per la seva mare que feia alguns anys que no me la trobava.

-Vina, no tinguis por. Dorm. No s'adonarà de res. Sempre fa la migdiada.

Ja es començava a fer fosc. Va moure el cos de la vella cap un costat del llit.

-Només la vol fer aquí. Manies de vells. Jo guaitava aquell cos que semblava no respirar. La trempera va baixar de seguida. L'Ília va trobar oportú fer-me una explicació.

-Bé, en realitat no dorm. És morta de fa temps i no he volgut que se la portessin en lloc.

-Com que és morta- El pànic va entrar dins meu i no vaig poder treure la mirada d'aquell cos. Què fas broma?. Com pot ser que faci anys?

-Vina, és llarg d'explicar.

Jo no podia fer res davant aquell cos quiet. La vaig rebutjar i li digué:

-Ília, com comprendràs jo així no puc.

-Anem a un altre lloc, al menjador, o a on sigui, va dir encesa.

-Veuràs això no m'ho esperava. No puc. Un altre dia.

-No t'en vagis, que et passa? Perquè et fa por?. Si no fa res la pobre.

Vaig sortir com dut a malbaratar una cosa, fins el menjador. Em vaig vestir de presa, i corrent amb les cames al cul em disposava a fugir quan des de l'habitació vaig poder sentir la veu de la vella:

-Nena, perquè ho dius que soc morta? No veus que s'ha espantat pobre home. No ho facis més això.

La vella va sortir guarnida amb una bata d'anar per casa.

-No marxi senyor. No li faci cas l'Ília, és així. (De boja vaig pensar)

-M'en vaig. Ho sento. Ja baixaré un altre dia. M'havia posat la roba sense sortir del meu atabalament.

A l'endemà l'Ília de bon matí trucava a la meva porta.

-M'hauràs de perdonar pel que va passar ahir. Es que de vegades dic coses que no tenen solta ni volta. No sé perquè però em surten. Puc entrar? La seva mà havia començat a fer feina per l'entrecuix, els seus petons apassionats no tenien fi, vam anar cap a la meva cambra i gaudirem una llarga estona que semblava no tenir fi. Mai cap altre dona m'ha tornat a donar tan plaer com l'Ília aquell matí de diumenge. No tenia manies i es donava de forma generosa i plena, amb coneixement del plaer. Em va deixar satisfet del tot. Vaig saber com la seva llengua podia anar els llocs més sensibles, aprenia el seu cos d'una emotivitat extrema, ho feia amb tan entusiasme que confonia els seus crits de gaudi que de vegades s'em tornaven de dolor. Els seus orgasmes sorollosos semblaven de martiri. Fins que em va esgotar i li vaig fer un petó sec i esmortit. Llavors es va aixecar i va anar cap a l'estèreo on va posar música que escoltà ajaguda al llit fins que al cap d'una estona els nostres cossos es van tornar a enllaçar de nou.

Desprès es va posar la roba i ens vam acomiadar.

Les seves visites, però, a casa meva, donat que jo ja havia decidit no pujar al seu pis, no eren gaire freqüents. Semblava que no volia convertir la nostra relació en hàbit rutinari. Si baixava aprofitàvem el temps, jo notava que m'havia convertit en el seu objecte i que això m'agradava.

Un dia va venir seductora com sempre amb un àlbum de fotos, la vaig fer passar i em preguntar si havia vist mai les que guardava del nostre casament.

-Casament. Quin casament? Què dius ara.

-Juli, som marit i muller tu i jo. Es que no t'en recordes? Tenia por de que t'oblidessis i per això les he baixat.

L'Ília, vaig pensar, ja feia temps que
no sortia amb un estirabots dels seus, li vaig seguir la veta, però.

Va obrir l'àlbum i em va ensenyar les fotos:

-Mira, aquestes són les del casament. Que joves que s'ens veu, oi? Només hi havia retrats en blanc.

-Aquestes -continuava- són les dels nens. Quan van néixer, que macos estan. -seguia passant pàgines buides en blanc-, i aquestes de més grans. Per cert Juli, avui vindran a dinar, no t'oblidis com sempre fas, desprès no sé que dir.

-Bé, jo m'en vaig. El dinar encara el tinc per fer. Pujaràs oi? - I va marxar.

A partir de llavors va canviar tot. L'ha van haver d'ingressar a un centre. No parava d'empaitar-me i les seves bajanades ja arribaven massa lluny. Em sabia greu. Vaig consultar un metge que va decidir que el millor per ella era l'ingrés en un centre adient a la seva malaltia.

La van tenir a una clínica on va romandre alguns anys fins que es va morir convençuda de que jo era el seu marit i que tenia dos fills. Fins i tot va voler fer testament deixant-me el pis però el notari que hi va anar la va deixar signar un paper sense cap validesa.

Al començament amb certa freqüència la visitava fins que ja no vaig poder més i no vaig tornar.

Es queixava sovint a les infermeres que tenien cura d'ella que no l'anaven a veure mai i era veritat.

L'Ília mai no havia fet mal a ningú, al seu enterrament van venir totes les persones que la coneixien.
Una veïna s'acostà quan ja el seu cos era dins de la tomba i em va preguntar:

-I què passarà amb els seus animals? Qui tindrà cura d'ells, tan com s'els estimava?

Vam decidir repartir-nos-els. Dos són amb mi i dos amb la veïna.