L'home que menjava arròs a la cassola per esmorzar

Era encara jove, en Dric (Landric no el frepava), uns quaranta i poc. Era prou alt (prou! I es va aturar de créixer...en més d'un sentit i cap per a malpensar). Vestia com molta gent que es vestia com ell i ell com molta gent que es vestia com molta altra gent. Anava amb 'xupa' negra de pell sintètica, amb més cremalleres de les necessàries (o potser menys de les que són les de menester); a sota, camisa de quadres country (somreia pensant en la seva difunta àvia que deia 'conytri'), amb tons verd bosc fosc, vermell cansat, i blanc i el blanc era el que menys dissimulava les boletes que fa el teixit de franel·la, com si fos un tros de tel·la-llengua amb papil·les gustatives; oberta, la camisa, mostrava una camiseta de cotó gastada, amb l'estampació d'un Buda amb els ulls closos, serè, en meditació pregona, amb les cames creuades en la postura perfecta (així li diuen) i les orelles amb el pàmpol amb tanta penjarella que li donava un aspecte còmic; texans de mercadillo i sabata axirucada, d'un gris neutre que volia imitar el dels xiclets adherits als paviments quan fa cosa de mig any que hi són. Els mitjons segurament serien fets a la Xina més contaminada i els calçotets serien tipus bòxer amb unes lletres que dirien 'the best power' o alguna cosa així.

Era encara jove, en Dric, i s'estava gastant l'encara joventut excusant-se amb els mots d'un escriptor: 'lo nuestro es ir pasando'. Això el consolava i passava més de tot.

Menys d'una cosa: l'arròs a la cassola.

El feia el dilluns al matí, normalment a les onze i onze. Sonava el despertador -petit, folrat d'una pàtina greixosa que no era cap placenta protectora- comprat en un basar de la zona del port de Barcelona en els anys vuitanta. Encara durava. Havia estat del seu germà gran, en Simó, que havia creat l'empresa 'Mó pensaré' (basada en el fer reflexionar i flexionar alhora l'irreflexionable i inflexionable, i com que d'exemples n'hi ha tants no cal citar-ne). Havia tingut èxit entre les vaques -secció 'Mú pensaré'- del sector ramader més estressat i en Mó, satisfet, havia hagut (li demanaven el cor, les remugants i els propietaris) -i volgut- anar a viure amb les bòvides, en un estable on sentir-se estable i de molt bona llet i experimentar una vacuïtat acompassada amb la placidesa d'aquelles bèsties que havia ajudat a sanar. Un ser únic, en Mó, que ara ja feia deu anys que era al cel dels Simons, mort esclafat en una mostra gregària d'amor que aquells animals li van manifestar un dimarts qualsevol en una hora no tan qualsevol: les onze i onze.

A les onze i onze -hora sagrada- en Dric obria els ulls, doncs, constatava que el sostre era el de cada dia i es deia un mantra 'sóc enze, enze' i així, feliç de no ser res més que molta-poca cosa, empijamat i descalç, volava a agafar els ingredients i preparar l'arròs. Li quedava o fenomenal o fatal (fos com fos se'l menjava). Un terme mig l'hauria marejat i les rodeses no les acceptava.

Si es cremava massa el sofregit, era senyal que s'havia cremat massa. Reia.
Si els tomàquets eren poc madurs i gèlids, a l'hivern més fred, costava pelar-los i no tenien cap gust. I què?
Si l'arròs era bomba tapava la rentadora, que tenia bombo, no passés alguna cosa imprevista.
Si...

Hi havia tantes probabilitats de 'si' condicionals que se les passava pel folre de la xupa, del mòbil i del seny. Algú del veïnat l'admirava i el creia un il·luminat.

Aquest algú era una dona que cada matí a les deu i deu es llevava sentint el despertador d'en Dric que en un atac d'ones telepàtiques enviava a la Monda (no li agradava el Clermonda) l'avís de 'lleva't i viu i reviu i més, vals molt'. Un despertar una hora abans justa, com si fos a les Canàries. La Monda preparava magdalenes de pera mala cara -dir-li 'conference' era una ni-confidència estùpida per conferir a aquella fruita una categoria europea consensuada- fent molt bona cara. Sempre la mateixa menja, de dilluns a diumenge. La Monda habitava el seu peculiar món i si la seva germana l'Ònia en protagonitzava un altre allà a la llunyana badia Pataia, aquella zona argentina tocant a la Terra del Foc que li escalfava l'ànima mentre es dedicava a la seva passió botànica, ella ho trobava genial. Es veien cada sis anys més sis mesos durant sis dies. La Monda era un espectre d'ella mateixa i podia ser vista o no: depenia de cada persona...i del temps.

Quan la Monda va gosar trucar a la porta d'en Dric perquè desitjava tastar el plat que el restrenyia i que havia desencadenat una operació de morenes, ella duia d'intercanvi una plata amb aquelles masses esponjoses acabades de fornar, que més aviat feien anar clar. Clarament li ho va dir. En Dric estava ratllant ceba de Figueres al costat d'unes figures de fang que aconseguien plorar com magdalenes per tanta immobilitat. La Monda va captar aquella subtilesa.


A partir d'aleshores va néixer alguna cosa que va fer que un relat titulat 'L'home que menjava arròs a la cassola' es tanqués i que la persona que l'escrivia es plantegés derivacions fantàsticament evolutives que li vessaven del cor i que li besaven i que es deien Mó, Monda, Ònia. Deuria ser que, a la seva manera, li calia estimar més i una forma era eixamplant eixamplant, obrint, obrint...