L'HOME QUE ES VA QUEDAR TANCAT AL CEMENTIRI

Principis dels 50 del segle passat. En aquells temps les ànimes eren sempre presents, respectades i, moltes vegades, temudes. Temps de ciris i «palometes», ble de flama bellugadissa al silenci de les cases, dels altars, tètrica claror. Les dones passejaven de negre dol pel carrer, cap i tot. El moro Mussa i l’home del sac formaven part de l’imaginari infantil... a Dénia no hi havia gairebé lluminària pels carrers, la nit era pura de foscor, sense cap contaminació de cap gènere, el diàleg amb les estrelles es feia present, no s’havia trencat encara el lligam de l’esser humà amb la natura i el cosmos.

El rigor de les estacions de l’any s’acomplia en plenitud. Era Febrer, el mes de més fred a Dénia, hi havia un enterrament al Cementeri, cap al tardet, plovia. El traspassat era el «Tí Belo» (té un carreró dedicat), mariner, entre els present està Sebastià Berenguer, patró de barca, acompanyant l’occit per donar-li l’últim adéu.

Quan fina la cerimònia de soterrament, Sebastià se’n va a pegar una miradeta a la tomba dels seus pares, resa una oració davant el nínxol, el temps passa... l’enterrador crida amb dos palmades, creu que ja no hi queda ningú i tanca. Sebastià, potser per la pluja, potser per l’atenció als seus, no se’n adonà de l’avís.

Al poc, l’home busca l’exida... tancat! Es trobà la porta tancada! Es quasi de nit, plou més fort, la paor i els nervis el guanyen, com eixir?

El primer que te a mà, el paraigües! Amb el mànec ancorat al mur intenta escalar, es trenca! Cau d’esquena, s’ompli de fang. Ja és nit fosca i no para de ploure, busca com eixir, s’encomana a Déu perquè l’ajude. Torna a la tomba dels seus pares: pare, treu-me d'aquí! Recorda l’escala. Anant al seu encontre, s’enganxa la gavardina amb un clau o quelcom paregut clavat a una paret... Creu que un mort l’agafa! El cor li va a mil. Troba l’escala, tira d’ella i, no pot! Està amarrada amb cadena! Treu la força de qui està al límit, força histèrica, arranca taco i cadena de la paret. Esglaons en mà corre a l’encontre del mur, s’esvara i cau, fang altra vegada. Aconsegueix, per fi, arribar al lloc, col·loca l’escala, puja un esglaó, puja l’altre i... es trenca! Bac! Esta vegada es queda sense sentit, no sabem quant de temps va estar així, estès a terra a mercè de la pluja. L’escala tenia més anys que el pobre «Tí Belo».

S’incorpora, no sap on és... ah si! Tancat al cementeri! Terrorífica realitat! Ara plou menys, fa plugim, amb l’autosuggestió dels morts eixits de les tombes, es desespera mort de por. Busca, què busca? Ensopega amb quelcom... taulells! Els amuntega com pot... una cadira! Puja a la cadira, puja dalt dels brics... les mans arriben al cim del mur! Aconsegueix vèncer-lo i, cau al costat de la llibertat! Quasi no plou.

És fora, atordit, desorientat, trastornat. Tot esquinçat, esgarrat, brut de fang. De sobte s’acosta una llumeta, és una bicicleta! Home! Home! Cridà Sebastià. L’infortunat biciclista, creu que és un mort que ha eixit de la tomba! Pedaleja com un esperitat cames ajudeu-me! Desapareix en menys d’un segon malgrat el camí enfangat.

Sebastià es calma, a poc a poc torna el sentit comú... a la fi, arribà a casa.

Sebastià Berenguer Martí era el meu avi. Encara no havien passat dos anys, 1954, va morir, aquell tràngol havia accelerat la seua malaltia, aquesta vegada no tindria ja cap oportunitat d’escapar... com cap de nosaltres la tindrà el dia que s'acomplirà l'únic futur veritable: la mort.