L'Estel i l'Abel a la terra de color cafè

L'Estel té tretze anys i l'Abel, el seu germà, tot just set. Avui tenen set, molta set de no ser a casa. I surten sense dir res. Els crits dels pares ressonen a totes les parets i visiten el carrer. L'Estel i l'Abel necessiten un silenci pesant de tarda d'estiu. Els crits o de sexe o de discussió que es quedin. Les parets ho xuclen tot fins que ho fan surtir per la xemeneia que sembla un militar i que l'Estel, que és molt imaginativa, anomena Coronel Samuel Pomes Agres.
L'agost ensinistra la quietud dels espais del poble en plena migdiada i la platja prou propera, on la gent es torna gamba o llagostí.
L'Estel i l'Abel caminen agafats de la mà. L'Abel és callat i el serrell quasi li tapa els ulls, ulls grans i foscos que no volen dir el que diuen. Encara no s'ha creat un escut. L'Estel sí. L'escut de la nena-noia és col.leccionar petits retalls de bellesa i compartir-los amb el nen. Per exemple, li fa mirar les façanes de les cases colonials i s'inventa alguna història de fantasmes que hi habiten o de misteris per resoldre tancats amb pany i forrellat. O el fa admirar el Gran Arbre que té més de dos-cents anys. S'hi asseuen a les arrels: són a la llunyana Àfrica pasturant un grup d'elefants. L'Abel riu. La seva germana sempre el fa riure. I molt.
L'Estel abraça el nen ben fort i li fa petons a les galtes. Li diu que porta cent pessetes i que poden anar a la gelateria i menjar un "corte" de vainilla i un de nata. Mentre hi van, l'Abel troba a terra un cromo del Mazinger Z força malmès. Com pot ser que el robot no hagi suportat trepitjades de persones i de cotxes, pregunta. L'Estel li respon que és culpa del Naranjito que no volia ser suc de taronja i l'Abel esclata a riure amb la pocasoltada.
A les taules de la terrassa de la Gelatenca sota para-sols que anuncien refrescos on el sucre és el rei, els hippies fumen el seu vici i mandrosegen la vida, amb cabelleres inacabables i roba diferent. A casa seva l'àvia els anomenava "els pollosos" i a l'Estel li fan por. No vol que la mirin ni que li diguin res. Voltegen la plaça per evitar-los.
Prenen els gelats a l'interior del local. La galeta cruix o, si es vol estovar a la boca, es pot confondre amb l'òstia santa de missa. La taula i les cadires són metàl.liques i un ventilador gira i mareja estar per ell.
L'Estel recorda l'àvia. Aprofitava les pomes tocades i macades, feia crispells i regava amb un pot d'alumini abonyegat els testos del pati mentre el gat de la cua torta la seguia miolant volent ser acaronat. L'àvia és al cementiri. Prou.
L'Abel vol que la seva germana li parli de la terra de color cafè. I ella no es fa pregar. Hi suma la lectura de molts contes de la biblioteca, el record de l'àvia i la pròpia sensibilitat:

"A la primavera el pagès remena la terra, la grata i la capgira. Aquella terra negrosa del to del cafè mòlt. Hi clavarà canyes i tindrà un exèrcit. Cada soldat són quatre canyes que fan dues X. S'hi enfilaran tomaqueres i fesoleres fent rínxols. I un dia, quan la lluna il.lumini força, tu i jo, Abel, ens enfilarem a les més resistents i arribarem al núvol que ens espera que ens durà a la terra de color cafè, el mateix color de la terra que el pagès ha cuidat. Allà les cases són magdalenes de xocolata i les portes galetes rosses. Se sent olor, olor de cafè.
Hi ha taules amb tovalles de quadres i tasses de colors al damunt i els pares i les mares conversen i riuen, Abel, en aquella terra de color cafè":