Cercador
L'espantacatedrals, la dels setanta i un banc fora d'entrebanc
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
On és la crisi?
S'ho preguntava un banc de forja òrfena de cossos portadors de glutis que s'hi escarxofessin.
Per més que els diners fossin escassos, la gent s'entaforava a les terrasses i prenia si no eren tres coses, una o mitja.
Estava sol com un mussol, encarat a l'espai obert d'una placeta antiga de barri vell emmarcada per cafeteries llevat d' un angle on algú amb pors d'arriscar-se a instal·lar-n'hi una altra no s'havia decidit a llogar un local buit, esperant i adient.
El banc, ferrut i obscur per fora, se sentia limitat: adossat al paviment per les potes i ofegat a cada flanc per un test gran de plàstic negre de qualitat alta on hi creixia un arbret pseudoxiprer que sortosament no havia contret la malaltia del fong dels pins, devastadora en aquella àrea.
Però mai s'ha de claudicar. El banc tenia esperances d'acollir algú especial. Va voler creure que des que era allà el seu desús estava destinat a un únic ús d'una persona especial.
Si els controladors municipals, que anaven de dos en dos, observant i avisant o aconsellant o evitant sobre tal i qual acció al poble -això mentre xerraven i s'explicaven mitja vida actual i les anteriors senceres- s'haguessin adonat que aquell seient estret i llarg, que feia unes orles prou recargolades-treballades, era inestrenat de ben segur n'haurien informat i qui sap si hagués acabat fos per a fer-ne escultures que cervells preparats (o no) ja perfilaven. Els passejaires ordenaires, sortosament, no havien vist res. Igualment cobrarien la mitja jornada a preu de tres quarts (s'haurien obert de cames a algú?) i així anar passant i rondant.
El banc patia la pròpia crisi existencial. Recordava uns mots que un savi infant havia dit mentre passejava amb un avi: " els pobres no poden seure, avi. Volen, perquè no tenen cul".
En aquesta acostumada agonia estava, que va notar, sobtadament, un pes al centre.
-O sigui: que tens els seixanta tots.
-Sí: així ho puc dir des de fa un mes i poca cosa més.
Van riure.
Una persona dreta, un home d'uns cinquanta anys, parlava amb una dona...la que s'havia acomodat al banc. S'havien conegut mitjançant un amic en comú que coneixien poc a qui no sabrien com agrair-li-ho.
Ella va demanar un gelat desbarrufat; ell va anar a comprar-li. Pagava ell i ella que ho acceptava amb un somriure antic i fresc i una mirada gens de fibra òptica, sinó òptima per a estimar des d'allà on el banc comprenia.
La dels setanta anys duia un collaret composat per petxines desvirgades feia lustres; un vestit blanc de cotó passa com puguis i així no cal planxar-lo; i unes sandàlies amb tires d'imitació pell tenyides d'escarlata escardalenc. Els dits dels peus mostraven unes ungles que tendien a créixer cap amunt com mongeteres màgiques. Els talons, pelats, s'igualaven al compte bancari que duia en format llibreteta bancària i que feia pressió sobre el banc. La dona era formosa per als arbres, per al cel i per a l'espantacatedrals. Començava a ser-ho pel banc solitari, també.
Quan ell va tornar, li allargà la menja estiuenca amb delicadesa i li acostà una cullereta groga. Ell li eixugava els llavis, si regalava el derivat del làctic. Se la mirava, amb un posat tendre. Li venien ganes d'acaronar-li els pèls del pubis que eren un matoll de conillets de teulada.
Aviat van ser motiu de safareig. Qui era aquella àvia d'aspecte estrafolari i aires de sirena acompanyada d'un ximplet que es col·locava com un estaquirot i anava vestit d'espantaocells?
-S'equivoquen: sóc un espantacatedrals.
Havia esperat que li ho preguntessin uns quants cops per no gastar-se repetint explicació que li va venir de gust donar.
Algú els fotografiava com a exemplars-rars-al-banc-i-davant-del-banc.
No sabien escoltar. Ni se'l creien, menys el banc i la dona gran a qui estimava.
L'espantacatedrals havia estat a cada graó d'escalinates de magnífics edificis i en cadascun havia evitat que cap emoció o sentiment massa mental i negatiu fes efecte en aquell emplaçament diví. Per això canviava d'esglaó i s'estava quiet, espantant allò intangible que vibrava i captava, per més que fes riure als visitants i transeünts de la ciutat tal, qual,...
Volia especificar que espantava el que espantava les catedrals. Com que era tan llarg li havia quedat 'espantacatedrals', encara escursable. Se sentia feliç d'haver trobat la tasca de la seva vida. El premi havia estat ella: aquella dona peculiar que el va entendre. No es deixarien mai, ni pel traspàs. A més: acabaven de confirmar que estaven en bon camí. Anar connectant amb sers afins. El banc va amarar-se de la presència dels dos amants còsmics i s'hi va afegir.
Aquella nit es desenganxaria de tot el que no era res i...endavant!
S'ho preguntava un banc de forja òrfena de cossos portadors de glutis que s'hi escarxofessin.
Per més que els diners fossin escassos, la gent s'entaforava a les terrasses i prenia si no eren tres coses, una o mitja.
Estava sol com un mussol, encarat a l'espai obert d'una placeta antiga de barri vell emmarcada per cafeteries llevat d' un angle on algú amb pors d'arriscar-se a instal·lar-n'hi una altra no s'havia decidit a llogar un local buit, esperant i adient.
El banc, ferrut i obscur per fora, se sentia limitat: adossat al paviment per les potes i ofegat a cada flanc per un test gran de plàstic negre de qualitat alta on hi creixia un arbret pseudoxiprer que sortosament no havia contret la malaltia del fong dels pins, devastadora en aquella àrea.
Però mai s'ha de claudicar. El banc tenia esperances d'acollir algú especial. Va voler creure que des que era allà el seu desús estava destinat a un únic ús d'una persona especial.
Si els controladors municipals, que anaven de dos en dos, observant i avisant o aconsellant o evitant sobre tal i qual acció al poble -això mentre xerraven i s'explicaven mitja vida actual i les anteriors senceres- s'haguessin adonat que aquell seient estret i llarg, que feia unes orles prou recargolades-treballades, era inestrenat de ben segur n'haurien informat i qui sap si hagués acabat fos per a fer-ne escultures que cervells preparats (o no) ja perfilaven. Els passejaires ordenaires, sortosament, no havien vist res. Igualment cobrarien la mitja jornada a preu de tres quarts (s'haurien obert de cames a algú?) i així anar passant i rondant.
El banc patia la pròpia crisi existencial. Recordava uns mots que un savi infant havia dit mentre passejava amb un avi: " els pobres no poden seure, avi. Volen, perquè no tenen cul".
En aquesta acostumada agonia estava, que va notar, sobtadament, un pes al centre.
-O sigui: que tens els seixanta tots.
-Sí: així ho puc dir des de fa un mes i poca cosa més.
Van riure.
Una persona dreta, un home d'uns cinquanta anys, parlava amb una dona...la que s'havia acomodat al banc. S'havien conegut mitjançant un amic en comú que coneixien poc a qui no sabrien com agrair-li-ho.
Ella va demanar un gelat desbarrufat; ell va anar a comprar-li. Pagava ell i ella que ho acceptava amb un somriure antic i fresc i una mirada gens de fibra òptica, sinó òptima per a estimar des d'allà on el banc comprenia.
La dels setanta anys duia un collaret composat per petxines desvirgades feia lustres; un vestit blanc de cotó passa com puguis i així no cal planxar-lo; i unes sandàlies amb tires d'imitació pell tenyides d'escarlata escardalenc. Els dits dels peus mostraven unes ungles que tendien a créixer cap amunt com mongeteres màgiques. Els talons, pelats, s'igualaven al compte bancari que duia en format llibreteta bancària i que feia pressió sobre el banc. La dona era formosa per als arbres, per al cel i per a l'espantacatedrals. Començava a ser-ho pel banc solitari, també.
Quan ell va tornar, li allargà la menja estiuenca amb delicadesa i li acostà una cullereta groga. Ell li eixugava els llavis, si regalava el derivat del làctic. Se la mirava, amb un posat tendre. Li venien ganes d'acaronar-li els pèls del pubis que eren un matoll de conillets de teulada.
Aviat van ser motiu de safareig. Qui era aquella àvia d'aspecte estrafolari i aires de sirena acompanyada d'un ximplet que es col·locava com un estaquirot i anava vestit d'espantaocells?
-S'equivoquen: sóc un espantacatedrals.
Havia esperat que li ho preguntessin uns quants cops per no gastar-se repetint explicació que li va venir de gust donar.
Algú els fotografiava com a exemplars-rars-al-banc-i-davant-del-banc.
No sabien escoltar. Ni se'l creien, menys el banc i la dona gran a qui estimava.
L'espantacatedrals havia estat a cada graó d'escalinates de magnífics edificis i en cadascun havia evitat que cap emoció o sentiment massa mental i negatiu fes efecte en aquell emplaçament diví. Per això canviava d'esglaó i s'estava quiet, espantant allò intangible que vibrava i captava, per més que fes riure als visitants i transeünts de la ciutat tal, qual,...
Volia especificar que espantava el que espantava les catedrals. Com que era tan llarg li havia quedat 'espantacatedrals', encara escursable. Se sentia feliç d'haver trobat la tasca de la seva vida. El premi havia estat ella: aquella dona peculiar que el va entendre. No es deixarien mai, ni pel traspàs. A més: acabaven de confirmar que estaven en bon camí. Anar connectant amb sers afins. El banc va amarar-se de la presència dels dos amants còsmics i s'hi va afegir.
Aquella nit es desenganxaria de tot el que no era res i...endavant!
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
436417 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com