L'escombriaire

De gran no vull ser advocat, ni metge, ni director d'alguna empresa d'aquelles que remouen molts diners. A mí m'és igual tenir una bona professió, d'aquelles que el teu pare et desitga, d'aquelles que sempre ha volgut per a ell, d'aquelles que són d'admirar i a la vegada repudiades, d'aquelles que et fan sentir un gran i bon prototip d'home ideal, d'aquelles que requereixen americana i sabates brillants, i fins i tot maletes farcides de paperassa molt important. És ben bé que no hi trobo interès, no hi veig cap necessitat, no entenc aquesta ferotge competència de la gent envers els diners. De què serveixen quatre papers arrugats? I amb això no dic que no em calguin, o que no necessiti treballar per la remuneració que comporta. No, sóc un ésser social, normal i corrent, encara que em dolgui, i no visc de l'aire.

Quan em pregunten, quan em preguntaven què volia ser de gran, ni penso ni pensava en feines, en treballs. Què passa, que som una feina? O som una persona? Què vull ser, i no pas fer. La exitació pel treball m'irrita, i també ho fa el fet de que la gent em miri malament per aquestes ‘bestieses' que deixo anar, no precisament en comptagotes. Però al que anava. Jo de gran vull ser una persona senzilla, honesta, que no tingui comptes pendents amb ningú. Que pensi el que sempre ha pensat, que no es vengui ni llençi per la finestra els seus valors. No puc pretendre que la gent em miri amb admiració i que els nens em facin preguntes sobre què feia quan era jove, però no puc soportar que em mirin amb condescendència, que s'apiadin de mi i de la meva pobra ànima, no! No m'agrada provocar pena, ni tampoc ser orgullós com per no deixar-me ni tan sols aconsellar, però sí que vull que els meus ulls reflexin el que realment sóc i he sigut. Que la gent pensi en una vida difícil, que no he sigut afortunat però que això no m'impedeix ser feliç, a la meva manera. A la meva manera, com tothom, que d'aixo es tracta la felicitat. Fora prototips, fora esquemes i adéu màscares i maquillatges premeditats. Vull ser jo mateix i que la gent admiri que vull ser jo mateix, i que he aconseguit ser jo mateix, o com a mínim ho crec. Penseu que penso massa? Potser, però és una manera econòmica i infinitament entretinguda d'administrar el temps lliure, i pels segles dels segles.

Suposo que si algú en un atac de llàstima hipòcrita m'oferís quatre monedes prostituiria el meu cap i em deixaria portar per el que es considera bo, i m'omple de tranquil·litat saber que això no passarà. El que sí em deixa preocupat és que ara ja és massa tard per decidir que serè de gran, i no hagués estat malament pensar-ho dues vegades quan, fa vint anys, vaig escollir això com a ‘feina passatgera'. Passatgers, això és el que sóm en aquest món que tan odio. Simplement, encara mai ningú m'ha caigut bé, tots son deixalla. I no tinc prou raspall per escombrar-los.