enamorament de febrer

Les campanes repicant, tan llunyanes i tan properes. Ocells que donen voltes, dibuixen cercles, aparentment sense sentit. El sol d'hivern, que ja comença a tornar-se primaveral, sobre el clatell. La brisa a les galtes. La remor de milers de petits sons concentrats en un fil sonor lleu. El plaer de desconnectar. El cel, que sense mostrar res en concret ens impressiona. Per la blavor, per aquest color pur i a la vegada ple de tonalitats impossibles de copiar. La conversa animada dels vianants, que són pocs, la veu estrident dels nens petits. El soroll d'un cotxe al travessar el vent. El repicar dels talons d'una dona apressurada. La calma, tan senzilla i tan difícil d'assolir. Els teulats de les cases, la sensació de viure en un poble. El benestar, la voluntat de no voler moure ni un dit. Els turons, verds i irregulars, al fons del paisatge. L'ordenat desordre que formen les cases al formar els carrers. Els colors, idíl·lics. Petits núvols de cotó. El fregament de les fulles caduques. Pensaments filosòfics que s'entrecreuen pels camins de la ment. El vent que ja no és brisa i despentina tothom. Adonar-se de que no se sent ni una sola agulla de rellotge. El descans, la felicitat. Estirar-se sobre el teulat de casa, lliure, tancar els ulls, pensar en la noia dels teus somnis, que acaba de marxar i ja desfila carrer amunt.