Les plantilles màgiques

"LAS PLANTILLES MÀGIQUES"


Segon capítol, recordem una mica com va acabar el primer: El Joan havia trobat unes plantilles un una calaixera, que li varen semblar especials, ja que amb elles podia caminar mes be, amb elles posades era un altre persona.
****************

En Joan, tenia gana boja de sortir al carrer, s'aixecà i recollir aquelles empolcinades sabates, es va treure de nou las pantufles, s'assentà, va treure els cordons de les velles sabates, posà de nou les plantilles al dins i com el conte de la "ventafocs", intentà posar de nou els seus peus a dins d'elles, però aquesta vegada amb l'ajuda d'un calçador, desprès de barallares i batallar hi molt, per fi ho va aconseguir, primer es va pogué posar el peu dret, llavors enfilà de nou els cordons, l'esquerra no li volia entrar, el Joan s'esforçava però el peu esquerra dins la sabata no hi volia entrar, per a fi desprès de molts suors i esforços i suar tinta, el peu va entrar dins aquella sabata, en aquell dolorit peu, també un cop dins els colocar els cordons igual com havia fet en el peu dret, fent al acabar una llaçada tant a l'un com en el altre, li va també costar dons els cordons no arribaven per fer las llaçades, però el Joan va fer l'impossible fins que varen quedar les dues una mica lligades, llavors s'aixecà i va provar de donar unes passes, un pas rera l'altre amb por i ¡oh! Altre volta miracle! Aquelles plantilles noves, però empolsinades que no havia pogut dur mai, ara li anaven de meravella era com si no dues res als peus, ho hi ha mes a mes còmode, els peus ni les cames ja no li feien cap mena de mal.
El Joan molt content per allò que massa be no entenia, es va posar la jaqueta, dons al carrer feia fred i tot content com feia anys no ho estava, s'encamina cap el carrer, en sortir; caminava presuros, saltava, las gents que ells trobava pels carrers no el coneixien, no l'avien vist mai axis, ell content saludava a tothom, les gents no es feien cabal, i deien amb veu baixa: Però si es aquell home que arrossegava sempre els peus quant caminava i que quasi be no sortia mai de la seva casa.
L'home, anava tot content, dins el que podia sens diners a la butxaca, però si molt content i alegre, dons allò que li passava valia mes que tots els diners del mon junts.
El Joan s'encaminà, sens donares conta fins la plaça de l'Església, allí va trobar a un bon amic de la joventut i que feia molt temps no s'havien vist, s'abrasaren i parlaren una mica de tot i també dels bons temps de la joventut, recordaren moltes coses bones i que ja mai mes tornarien a passar, per al Joan allò li va semblar glòria aquells records... Tot allò que havia passat i estava passant, fins i tot li va semblar que somniava, que no podia ser, ell no era el mateix, tenia por de que en un moment donat, aquest bonic somni s'esvaïes i es trobes de nou assegut dins casa seva ple de mals i carrincló com sempre.
L'amic, que anava amb la seva dona, es despedi i va marxar, en Joan es trobar enfront la porta de l'Església, aquella Església que li portava tants i tants records de la seva joventut i que feia tant de temps d'allò, i tant de temps que no havia entrat en ella, qui sap si per estar capficat en la feina quant treballava, o per la feina que ella havia fet que no li permetia anar hi, ja que la seva feina davant dels ulls de Déu, no era ven vista, qui sap; el Joan en aquell moment va sentir les campanes que cridaven a la Missa vespertina, el Joan es mirà el rellotge i observar que era al punt de les vuit del vespre, ell; sens saber el perquè, els seus peus varen començar a caminar i s'endinsaren cap dins l'Església, el Joan es trobà dins, quan de temps feia? Es segué a l'últim banc i en aquell precís moment li passaren com si d'una pel·lícula, es tractes pel davant de ses ulls tantes coses, tota una vida anterior de la seva joventut, aleshores, tant i tant llunyana; com os he dit s'assentà al últim banc. Abans sempre anava mes endavant, però el lloc avui li sembla adient i be, mirà, ja no coneixia a ningú, tot allí eren cares noves, el Joan també recordà al seu pare que quant ell era molt jove casi un infant el pare passava la safata dons era de la junta parroquial el tresorer, i la mare tocava aquell orgue, tocava tant i tant be! desprès el Joan va recordar a la seva germana petita que amb els pocs anys ja era molt petita ja tocava la Missa, aquell ofici de la festa Major amb l'orquestra Amoga sols amb sols sis anys, ella va continuar la carrera de la mare, mes... Tant la mare com el pare com la germana petita ja no eren ningú dels tres en aqueix mon, d'aquella bonica i avinguda família sols quedava ell i una germana mes gran, ningú mes, ara avui ell no sabia qui tocaria aquell deliciós orgue, potser que ni de bon tros el tocaria tan be com la mare o la germana. Va tancar sos ulls i escoltà. Varen començar la Missa, el Joan estava content, li semblà que estava de nou integrat a la societat.
Aquella Missa li semblà glòria, el senyor rector la va començar en castellà, els cants i alguna altre cosa els deia o feien hem Català i al Joan li semblà una espècia de Missa mixta, allò no ho trobà be, o tota em castellà o tota em Català, però va pensar que era una nova moda, ja que ell feia tant temps que no hi entrava.
Llavors al ofertori passaren la safata unes senyores que quant arribaren a l'altura d'ell, el Joan no hi pogué tirar res, dons res tenia, potser va ser l'únic que en tota l'Església no i tirà, no ho se. La Missa s'acabà, en el Joan li va semblar curta, com que allí s'hi trobà tant be.
Els feligresos varen anar desfilant, i el Joan s'hi quedar allí assegut recordant, recordant moltes coses, no os podré dir mai exactament el que aleshores, ell va recordar, però jo suposo que tot el que duran la seva llarga vida li havia passat, allí es retroba amb si mateix i amb Déu i amb la veritat, amb la seva veritat, mentre tot això passava, va notar que una ma li tocà l'espatlla, era el senyor rector que li deia que anava a tancar, el Joan s'aixecà i s'encamina a la porta i desprès de desitjar-li una bona nit, es trobar de nou al carrer molt content i s'encamina cap a casa seva, per menjar alguna cosa, els peus li semblaven que fins i tot li volaven, aquelles plantilles eren vertaderament màgiques!
El Joan, no ho va saber mai que aquelles plantilles eren vertaderament màgiques, i tampoc va saber mai que fou Déu, qui les posar a les seves mans per poder-se retrobar amb el camí de la veritat. Amics lectors podeu ven creure que va retrobar la pau, pau tant d'esperit com de la seva ànima i també li calmà aquell terrible dolor de les seves cames i peus, foren aquelles plantilles? No ho sabrem mai. Aquelles plantilles l'encaminaren sens ell saber al seu camí que feia tant temps havia perdut, a la gràcia de Déu, que també feia molts i molts anys tenia perduda. Jo crec que en realitat el varen ajudar els seus estimats pares, avis, germana i promesa que l'havien ja precedit a la mort: Per a retrobares a ell mateix. Des de llavors mai mes es quedar sol, va ser molt mes sociable, no va tenir mai mes aquella soledat, va fer amics, se li arreglaren per si soles les coses i gràcies a aquelles plantilles, es retrobar amb el camí de la veritat, que ja feia tant temps havia perdut.
Fi
Epíleg:
Cada un de nosaltres o vosaltres, estimats lectors a casa seva i te alguna cosa màgica, busqueu calaixeres, armaris i calaixos, busqueu be jo estic segur que dins d'ells alguna cosa i trobareu, teniu-ho per segur, i si mai esteu en el cas del Joan, potser os anirà tan be com a ell.
Escrit per Ferran de Montagut, escrit avui aquest segon i últim capítol el dia 8 d'Abril del 2003, en el meu estudi del "MAS EL SOL SOLET" el del "PATI VERD" Comarca de "L'ALTA-GARROTXA" Pirineus de (Girona) Catalunya.
El primer capítol fou escrit el 10 de Octubre del 2002 en el llavors meu estudi de la Comarca del "MARESME" amb spdònim de "Karina" avui "FERRAN de Montagut".
Notes: Aclarativas, aquesta història no ha passat mai, es sols un producte de la meva ment, no te cap mena de relació amb ningú, no li donguin mes voltes no hi ha cap mes explicació. L'autor. Ferran de Montagut
E-mail: demontagut@yahoo.es ferran_de_montagut_cos@msn.com mas_el_sol_solet@hispavista.com deMontagut@todobaja.com etc