Les plantilles màgiques (1 de 2)

Fa molts anys, i en un poble hi havia un home molt gran, que quant caminava, arrossegava els peus, portava unes pantufles, molt velles, tant com casi ell.
Veureu aquell home, vivia sol, diuen els mes grans que ell, a la seva joventut havia sigut un gran ballarí, però ara es trobava, que els peus, aquells peus tant lleuges de la seva joventut, ara al igual que les seves cames ja no li obeïen, ni de bon tros com abans.
Poc sortia de la seva casa, sortia al carrer lo just per a na a comprar els aliments o per fer quelcom; ja que per qualsevol esforç degut a lo poc i malament que caminava, tardava molt i es cansava desiguida; a casa seva sempre estava sentat prop la finestra, mirant al carrer, amb ulls de tristor a las gents com passaven, i als infantons com saltaven tot jugant.
Ell, encara que es trobes en aquell estat, el cor el tenia jove, i son cor estava a fora amb aquella mainada que tant alegrement jugava, parlava molt poc amb els seus veïns, dons amics pocs o cap en tenia. Ell no treballava, no podia fer-ho, degut al seu mal estat, i encara que ho pogués fer tampoc en trobaria, potser per l'edat, potser per la seva enfermetat de caminar tant malament, no sàvia ningú els anys que podia tenir, encara que jo suposo que quasibe passaria dels setanta, l'home vivia de la caritat, que li feia la parroquià dues vegades a la setmana, li donaven menjar, diners pocs sols els justos per comprar gas per poder cuinar. ni el menjar ni els pocs diners no li portaven a casa, dons se ho tenia d'anar a buscar i ames de cansares molt, també això li feia molta vergonya, ja que les gens deien que a la seva joventut havia set molt ric i que no li havia faltat mai res de res, però ara d'un temps aquí, li havien fallat els negocis, també es comentava que un dels seus socis l'havia estafat i per això es trobava en l'estat actual, pobre i tant atropellat de tot.
Però aquell pobre home, no estava sol en el mon, no, dons tenia unes germanes, però era com si no las tingues, no l'ajudaven per res, tenia deien molts nebots, però tampoc l'ajudaven, passaven d'ell, ni en volien saber res de res. Segons deien els mes vells del poble, que els hi semblava que a terres llunyanes, una vella amiga, l'ajudava monetàriament i desinteressadament de tant en tant i els i semblava que també s'escrivien això es sabia tot pel la noia del correus, veureu en un poble petit se sap tot, que enfí en ells dos els unia una bona amistat i que sort en tenia d'ella, dons quant rep els diners d'aquelles terres era quant mes sortia a comprar. Altres diuen que també te uns fills dos nois i una noia, fruït del seu primer casament, l'home en si es tot un misteri, i de tant en tant una nena jovenalla al va a visitar inclòs passa dies amb ell, es lúnique personeta que el va a veurà de quant en quant.
També es comenta que es escriptor i poeta; però d'això no sent menja, dons poetes, escriptors feina de ganduls pobre segur.
La casa on viu no hi te llum, aigua si la llum li varen tallar al no poder complir els pagaments.
Fins aquí amics lectors, teniu la presentació del nostre personatge de l'historia. Us diré que fins aquí tot el que el poble ha explicat es ben cert. L'home es diu Joan i certament os diré que tenia cinquanta anys, aparentava setanta i tants degut al seu malmès estat, degut als seus mals, de treballs segurament no en trobava, dons estava lesionat d'una cama, concretament l'esquerra, i tenia una llaga varicosa de feia mes de vint anys i ara li anava empitjorant, també se li havia complicat de tal manera la dreta, i degut al seu estat deplorable, per això quant ell anava a demanar treball, quant el veien d'aquella manera, totes les portes se li tancaven.
En Joan estava mol amoïnat, no sàvia que fer, ni com sortires d'aquella lamentable situació, que cada jorn empitjorava mes i mes, però en tenia sort de que algunes bones persones d'aquelles que sempre ni han cuidesin d'ell; però com que ell havia set una persona tant enèrgica, i ara degut a les circumstancies de la vida es trobava axis, no sensavia venir, ho havia provat tot per remediar aquella situació, cada volta es trobava mes i mes malament, degut a la mala circulació de la sang per les cames, i no tenia diners, ni tant sols cartilla de la seguretat Social, ni res de res per anar al metge, el Joan no sàvia que fer ni per on tirar, cada volta o dia que passava empitjorava mes i mes.
Però, heus aquí que un jorn, rebuscant coses pels armaris i calaixeres de la casona, de sobta d'un calaix li sortiren unes plantilles estranyes. Las mirà, les palpà i es va treure les velles pantufles, va agafar les plantilles i les posà a dins, i. ¡Oh! ¡Meravella! Es posar a corre per la casa, els peus i les cames ja no li feien mal, saltava, ballava, no sàvia el que li passava, estava tan content que fins hi tot s'oblidà de la malmesa situació que es trobava, el seu cor li saltava d'al-legria, es trobava un home nou, i ell no entenia el perquè d'aquell sobtat cambi.
Ales hores va buscar unes sabates que tenia guardades, feia molt de temps, i que no se les podia posar degut a que li feien molt de mal, i allí portaven molts anys, tants que fins i tot estaven plenes de pols i teranyines. Sasentà i es va treure les pantufles, i desprès del seu dins les plantilles i les posà en aquelles sabates empolsinades, desprès intentà posar els peus, i per mes que ho intentà i esforçar, no ho va aconseguir.
Emprenyat las tirà lluny amb ràbia, i decepció al mateix temps, també tirà les plantilles, es tornar a posar les plantufles, i sens donares conte, intentà donar uns passos i no va pogué, els peus i les cames li passaven igual que sempre, i fins hi tot li tornaven a fer mal.
En Joan ja patia l'hora d'anarsen al llit, allò si que era un veritable calvari, les nits se li feien inacabables eternes, els dies curts, els matins s'enganxaven amb les tardes i las tardes amb las nits. Va estar un ratet sentat mirant per la finestra, llavors atina que les plantilles estaven dins de las sabates empolsinades i que havia llençat uns moments abans amb fúria.
S'aixecà pesat com sempre, arriba amb dificultat on estaven las sabates les recollir les va treure de dins las sabates empolsinades i un altre volta se les ficà a dins les pantufles, quan de nou i va posar els peus, renoi quin canvi. Li semblà altre volta que es jovenía i també es trobava mes alegre com abans, els peus ni les cames ara no li feien mal. Però esclà amb aquelles plantufles tan atrotinades i velles i brutes no podia ara sortir al carrer, ames les plantilles li sortien pel d'arrera i qui sap, potser les podria perdre, va mira el moneder i sols hi havia unes poques monedes, i es digué amb això que tinc no en puc comprar cap. I quedà pensatiu buscant la solució ha aquell terrible problema. En Joan volia sortir, sortir per saltar i ballar com tot hom, sortir d'aquella terrible soledat que el tenia ficat dins casa seva, dons casi mai parlava amb ningú, amés la casa quan es feia fosc encara era mes trista, ja que no tenia corren i això que feia sis mesos que li havien promès que li arreglarien tot, i aquell esperat arreglo no venia, a la enorme casa per las nits d'hivern i passava fred, no podia pagar-se una estufa, i a mes a mes li faltava al Joan el caliu d'una família, las rialles de la mainada, la veu sempre alegre d'una persona amiga, per això sempre mirava al carrer i escoltava amb atent les rialles de la mainada en els seu jocs, llavors ell es transportava a la seva infantesa, plena de bons records, semblava que fins hi tot eren seus aquells somriures.
En Joan no tenia a ningú, totes les setmanes estava sol, mol sol, sort que els caps de setmana la seva filleta venia a veu-rel, ales hores, el Joan s'alegrava mol, que fins li semblava, que ja no li feia mal res.

Fi del primer Capítol:
Per Ferran de Montagut,es Ferran Mujal i Naspleda, escrit avui dia 10 d'Octubre del 2002, en el meu estudi del "MAS EL SOL SOLET" el del "PATI VERD". Comarca de "L'ALTA-GARROTXA" Pirineus de (Girona) Catalunya.
Notes: Qualsevol semblança amb altre conta o escrit com també amb els personatges, es una coincidència, aquest sols a sortit de la meva ment, no cal que li sonin mes voltes, no hi ha cap mes explicació. L'autor: Ferran

E-mail: fnaspleda@hotmail.com demontagut@yahoo.es baron_de_montagut@msn.com
juandemontagut@latinmail.com ferran_naspleda@hispavista.com