Les parpelles

Aquí cal imaginar els meus ulls...................
_________________________________________________
Les parpelles

No cal que mireu gaire perquè aquí no us vull assenyalar novament uns ulls qualsevol sinó els meus, que tenen incorporades les parpelles. I aquesta vegada ja no parlaré de vida sinó mort en la concepció més exacta i precisa. Vull imaginar que ja és arribada l'hora del descans. Hi ha gent que sempre ha parlat de reencarnació, doncs jo mateix aniria en aquest sentit...

Us imagineu que jo abaixo les parpelles no com una mena d'imposició sinó d'una manera voluntària. No hem quedat que la vida és teatre? Doncs ara ja toca abaixar la persiana de la vida, però això no vol dir de cap manera que tot s'hagi acabat... Arribats en aquest punt cal afilar totes les agulles precisament perquè en el teatre quan un personatge acaba el seu paper sempre n'hi ha un altre que el substitueix. Això és la vida... un fil que no s'acaba mai.

En aquest punt és quan començo a barrinar... i imagino exactament un nou naixement com si fos una còpia exacta del meu. Hem quedat que imaginaria la meva mort, però ja no importa perquè vida també vol dir mort, és a dir si hi ha vida també s'ha d'esdevenir la mort, no d'una manera tràgica, no cal... En certa manera hom s'hauria de posar a riure en el moment de trobar-se de cara a cara amb la mort. És un esdeveniment alegre ja que en aquest punt se'ns acaba la feina... però veig que ningú no em creu. És cert, estem fets d'una tal manera que ens aferrem a la vida com si fos un ferro roent, però no caldria...

Jo mateix si en un punt determinat m'hagués sobreposat a unes certes dificultats ja estaria en un altre lloc... i el mateix si una amiga no m'hagués portat en una determinada tertúlia potser ara no escriuria res de res, potser hagués acabat sota les vies del metro... Sempre estem plens de dubtes que ens tenallen, llavors la mort és un alliberament o no. Potser vaig errat, sempre anem errats, ja que un fet molt minso ens decanta envers un camí no pensat.

Tornem a mirar els meus ulls, són profunds i darrere s'hi amaga absolutament tot. Potser ja no caldria observar ni tan sols pensar, perquè el camí es troba només pel fet de caminar. Si l'haguéssim buscat no hauríem trobat res de res.

Cal tornar a mirar els ulls. És molt important... Si ens mirem nosaltres mateixos ens sembla una bella niciesa, però si mirem els ulls d'un altre la niciesa es transforma en una gran troballa.

Caldrà mirar els ulls de tots aquells que estimem simplement perquè les parpelles baixin d'una manera tardana absolutament...

Jo em miro els ulls, abaixo les parpelles i simplement somio en un món millor i també en allò que hauria pogut ser i no s'ha esdevingut...

I ara en aquest punt torno a començar talment com un bell vals, perquè endevino que en la música, com en la poesia, com en la vida les repeticions són molt boniques: de molt petitet em vaig imaginar un excel·lent pseudòdim: Quijovantes. I ara, no vull pecar de modest, vull imaginar ser el millor literat del món...

Cal recomençar, ara precisament, unes tretze vegades, perquè tant se val, preferiré ser el millor escombriaire de l'univers...

Ja està tot dit...