L'àvia centenària i la catenària

S'anava endormiscant, extenuada, mentre somreia adorablement, la Loongkoonan. Darrere d'ella, en una paret d'un sèpia clar, la seva darrera creació, acabada de penjar al costat de les altres, seguia mostrant tota la seva força. La dona negra, de cent tres anys, escanyolida i encongida en una cadira de rodes, no perdia aquell somrís. El fotògraf copsà la bellesa en la figura i en l'obra i se sentí inexorablement traslladat a un món de somni, on imatges d'un cromatisme ancestral l'omplien d'energia sana i guaridora. Sí, la Loongkoonan era una bruixa artista i en alguna altra vida s'havien estimat.

Cada quadre, esquitxat de tons virolats sàviament, intuïtivament combinats amb formes giragonsaires o mandàliques, restituïa un record, el tornava vividíssim, però amb excessiva celeritat: només en podia copsar una intensa emoció que li feia tremolar cada cèl·lula.

L'anciana, amb la vista borrosa, assentí quan ell la mirà amb posat interrogatiu-confirmatiu.

Jeff acostà amorosament un coixí a la dona gran abans que li pengés el cap i li féu recolzar. Els ulls, dominats per Morfeu, empetitiren. I els cabells blancs, que endevinava d'una flonjor meravellosament estranya, es movien lleugerament amb copets d'aire que impedien sentir tanta xafogor en aquells dies de canícula.

Abans de cloure les parpelles, la Loongkoonan va murmurar:

-Com una catenària.

El periodista de cultura peculiar les entengué perfectament.

-Sí: com una catenària.

El van impactar. L'ànima va sotsobrar I Jeff va haver d'asseure's a terra, contra un moble de fusta fosca sense corc perquè tenia un caràcter. La respiració se li va assossegar i va reviure tots els trams que havia compartit amb aquella persona feia tant i no feia molt. Havien viscut just davant la via del tren, en una casa estreta i humida, amb un pati ple de tortugues pigallades que atipaven amb poma reineta i fulles d'escarola i que mai van deixar escapar: no moririen esclafades per cap comboi (ésser lent i traspàs ràpid eren de mal averany). En passaven cada ics y-grega temps. Mai, ni ell ni ella, es van avesar al sovintejarie so trepidant de la presència de la cuca de ferro que feia trontollar l'habitacle. Contemplaven, des d'una finestra ridícula i pseudomedieval, la línea de la catenària i feien com si la reseguissin amb un dit índex. Aquella estesa de cables, invariablement, formava part del cada dia. Ella la copià en una tira de fulls enganxats uns amb els altres per tenir més llargària i hi traçà la ratlla contínua. De tant en tant hi dibuixava una pinça d'estendre la roba amb una anotació important d'algun fet que compartien i que els enriolava, afligia, il·luminava (cada sentiment tenia un color). Quan el paper s'esgotava, en feia una altra tirallonga. Així tota una existència. Les closques de les tortuges, a vegades, picaven unes contra les altres: avisaven que tot fina.

L'home de quaranta-cinc anys perdé aquell somieig. La Loongkoonan seguia dormint: una admirable dona que als noranta anys havia començat a pintar, un recurs per tal d'entretenir-la a la residència. Qui havia de dir que el seu talentós potencial apareixeria a aquelles alçades! Els treballadors dels centre se'n feien creus. Amb nervi i paciència, ella plasmava tot l'amor dels seus i pels seus ancestres. Ella que havia recorregut la seva Austràlia a peu sense estar atenta als rellotges. S'amarava. La vida l'havia feta treballar feixugues hores, havia parit una extensa prole, havia passat malures, havia vist desgràcies, abusos... havia aguantat.


S'aixecà, s'acostà a la dona i la besà en el present, en el passat, en el somni i en la realitat.

Després marxà. Havia d'escriure la notícia.