L'Atzabeja

Negre lluent amb una taca blanca al ventre en forma de cor, l'Atzabeja em venia a saludar mentre jo era a l'hort. De fet, es deia Romeo, però aquell nom que el definia d'elegant galant i que la gent que el tenia deuria trobar que li esqueia, no em feia el pes. Jo l'anomenava Atzabeja i ara penso que sonava a exòtic i oriental, oi estimat pantera negra?

Miolava per ser acaronat. Miolava de panxa enlaire, exigia massatge i joc, moviment i calma en rar equilibri.

Encomanada de la seva energia, el feia córrer rere branques llargues i de cordills i també rere boletes dels xiprers que de seguida encalçava, estirava, s'enduia, vencedor.

Inquiet, s'allunyava llises i teulades enllà cap a territoris que li abellien. Un dia del seu segon estiu va tornar amb marques d'esgarrapades profundes, línies blanques al bell pèl color tinta, que li conferien un rostre de pirata ardit. El vaig renyar perquè em feia mal. Els que el tenien l'havien d'haver castrat feia temps.





Em ve un dolor pregon que em neguiteja. Fa setmanes que no apareixes. He preguntat als qui et tenien, que no en saben res ni t'han cercat i ja no esclaten en un 'Romeo, Romeo' des del balcó de la terrassa. Vés a saber si aquell boig, el de cal Vermell, no t'ha enverinat. El seu esperit, que en Vermell va morir i greu zero. Només tinc intuïcions de mala estrugança, les vull esborrar, tornar a resseguir amb els dits el teu cor blanc i que el meu no estigui ple de llàgrimes. Atzabeja, Atzabeja.