L'assassí de gats

Un relat de: Mena Guiga
La nòvia era darrere una paret postissa en una acadèmia d'estètica. La va anar a veure perquè sentia necessitat de magrejar-li les cuixes i fer-la plegar abans per follar-se-la uns quants cops.
Va entrar al local amb aires de mascle iberiquíssim. amb un caminar cregut i la mirada plena de fortalesa que no va enlloc si entenem l'enlloc un lloc vàlid i subtil.

Va travessar, el Roni, la sala de perruqueria. El coneixien. Va saludar com si fos el rei amb dret a tot per ser qui era. Trepitjava cabells tenyits i retenyits i no hi relliscava. Li produïa un plaer primari que li posava els ulls en semi-blanc, aquell poder esclafar. Esclafí a riure. Els tenia al maleter del cotxe. Aquell cop eren dotze. Bon número.

Va entreveure la Consti. Era de costat i semblava que es gratés puces, com una gata pollosa i indesitjable. No li va agradar la imatge. La noia estava treient durícies del peu d'una clienta. Ho feia amb insistència: aquella dona hi anava amb poca freqüència, per la crisi. Aleshores implicava més feina. Però el preu era el mateix. La Consti no s'hi mirava massa, tampoc: sabia que no n'obtindria propina i no pagava la pena.

Assegudes i amb expressió entre lànguida i preocupada unes quantes dones d'edat tirant a tres quarts de segle esperaven torn. S'acostava l'hora de dinar i alguna ja el tenia enllestit. En parlaven. Una no tenia pressa: a casa seva els horaris eren diferents per a cada membre que hi acudia, perquè ella tenia pensió i podia fer-los arròs a la cassola amb peix més barat, el que feia pudor de dilluns.

El Roni va escoltar una estona. No li agradava estar entre sers degradats pel temps, amb aquells físics deplorables. Millor que fossin al sot. Es va passar una mà pel tupè, va consultar el mòbil, va passar l'altra ma pel 'paquet' grandiós del qual presumia sense decor.

Era hora que la Consti plegués. Sense cap problema va estirar la nòvia del que estava fent i se la va endur. Tothom va callar. El Roni era nebot de la responsable del centre.

Quan van ser al cotxe ella es va queixar que la dominava massa. Ell li va pessigar un braç, amb mirada tallant. La Consti sabia que després d'allò ell seria més salvatge i que gaudiria més.

El Roni va conduir amb velocitat excessiva, finestres obertes i era febrer. Música de discoteca niu de cardaires.

Un cop al lloc, en una llenca clarobscura d'un bosquet que sovintejaven, aparcat el vehicle, l'home de vint-i-dos anys va afanyar-se a mostrar a la sexy noia de disset el que seria un bon regal:

-Mira, quants!
-Ooooh, carinyo, aviat podré tenir un abric com el de la Putty Gilmore.
-I tant. Si el d'ella va ser fet amb les pells de cinc mil animals peluts, el teu serà amb el de sis mil.
-Però caldrà tenyir-les i cosir-ho. La cua que arrossegaré haurà de ser per a fer admirar tot el món.
-Així serà.

I tots dos van somriure mirant els gats assassinats pel Roni i els seus amics. Els havia tret per exposar-los davant la Consti. Dos feixos, agafats pel coll. Mirant que no s'haguessin dessagnat, que tacava el material. Amb les boques obertes al màxim, destrossades. I els ulls buits.

Aquells dos sers malignes ignoraven que dins l'espai natural on eren es congriava una energia contrària: la de la justícia que l'esperit dels felins demanava i que al seu moment arribaria.

Comentaris

  • El esgarrifós [Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 13-06-2016 | Valoració: 10

    Un relat que com Amant de Torà cuca vivent m' esgarrifa. El relat és bó com tots els teus però m' ha fet basarda noia. Avui al món hi ha tanta maldat
    Montse

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

879 Relats

930 Comentaris

436659 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com