Las Terrenas

En Ferran i jo vam anar a celebrar el desè aniversari de casats a una platja paradisíaca, de somni. Pensava que aquests paratges només existien a les postals. El lloc triat finalment, va ser la República Dominicana, la península de Samanà, a la zona de las Terrenas, al poblat de "El limón". Allunyats del turisme massiu esperàvem passar uns dies inoblidables. Els nadius se'ns acostaven i eren hospitalaris.
Des del primer dia, vaig tenir la sensació que el temps s'alentia, com si les hores passessin a càmera lenta. No portàvem rellotge, no ens calia per a res. Ens guiàvem per les sortides i postes de Sol, de manera que vam adaptar els nostres ritmes circadiaris a la cadència marcada per l'illa. L'ambient vessava una tranquil·litat immensa i una música encomanadissa no deixava de sonar ni quan la nit ja era fosca.
En Ferran es mostrava afectuós i relaxat. Estàvem sols sense els nens, per primer cop des de feia molt temps. Ens vam sadollar l'un de l'altre, fent l'amor amb una passió recuperada que ja semblava perduda per sempre. Tant sols el soroll del ventilador penjat del sostre del bungalou i els esbufecs de plaer que no reprimíem, trencaven el silenci de les tardes de tòrrida xafogor.
Una nit a la platja, en un sopar improvisat ens van servir musclos d'importació que no valien res. Però, asseguts a la sorra i en aquell entorn de bellesa, tot tenia un altre color, un altre sabor. Fins i tot nosaltres mateixos érem uns altres. Ens semblava com si la nostra vida a Barcelona fos mancada de massa coses, que ara sentíem reals i palpables.
Faltaven dos dies per acabar el nostre viatge romàntic. Érem al llit desperts, jo mirava la llum blanca de la Lluna que entrava per la finestra i il·luminava la cambra d'una manera especial. M'envaïa una sensació de melangia, sempre em passava quan tornàvem de vacances. En Ferran es va aixecar a fumar una cigarreta, suposo que també pensava en el retorn a l'estrès i als problemes quotidians. Em vaig adormir amb placidesa. L'endemà la policia va despertar-me d'hora, a cops de porta insistents, per dir-me que havien trobat el cos sense vida d'en Ferran, al fons d'un espadat proper. Suposaven que havia relliscat mentre passejava dins la foscor de la nit.
Jo, no n'estic tan segura. Navego dins d'un mar de dubtes que segurament mai no resoldré. Dure enganxada a mi la incertesa de la causa de la mort de'n Ferran, com un fat incomprensible del destí.


Dr. Livingstone