Solidaritat

Quan, en obrir la porta, vaig veure els tres zombis, em vaig quedar sense paraules. I no és que fessin tanta angunia com els de les pel·lícules, no, però era ben evident que estaven morts: la dona, molt mudada, quan era viva segur que havia estat bonica, i malgrat la blanca costella que li sortia punxeguda just a sota del top tan sexi, encara ho era; l'home del bigoti anava vestit com un executiu, però l'ull esquerre li penjava d'una orbita purulenta que no feia gens de goig; i el nen ... què dir del nen? El nen em mirava il·lusionat mentre amb les manetes intentava, infructuosament, impedir que la massa intestinal no li caigués a terra.
Per sort, la meva esposa va apropar-se i em va tranquil·litzar :
-Estimat, hauries de veure la cara que fas! Treballes massa, tota la setmana que la televisió no parla d'altra cosa i tu encara no en saps res! Sí, els morts van començar a caminar ja fa dos dies, però no passa res, són bona gent, només demanen solidaritat.
Tot i que no les tenia totes, els vaig deixar entrar. La moqueta quedaria feta un fàstic, això segur, però ja s'apanyaria la dona amb la senyora de fer feines!
-I que volen? -vaig preguntar-li.
-Poca cosa, només una mica de menjar -va respondre mentre, per sorpresa, em feia un tall a la mà amb el ganivet del pa.
-Ai !
-No siguis ploramiques estimat, seu al sofà i relaxa't. S'ha de ser solidari, no volem pas que aquest zombis acabin devorant els nostres fills a la sortida de l'escola, veritat?
-No, es clar que no -vaig voler puntualitzar que nosaltres no en teníem de fills, però em va semblar poc elegant mencionar-ho i m'ho vaig callar. Entretant, el nen zombi va ensopegar amb els intestins, que començaven a tenir un color blau prou fastigós, i va caure sobre la meva falda. Abans de poder-ho impedir, va començar llepar-me la sang de la mà ferida.
Vaig notar una punxada al braç.
-És perquè no et faci mal -em va aclarir la dona retirant la xeringa mentre m'acaronava el clatell.
La noia de la costella punxeguda es va agenollar i va començar a descordar-me la bragueta. Jo no volia, però la meva esposa va dir :
-Deixa-la fer, pobrissona, és un acte reflex, records morts d'un temps passat, no és entranyable?
L'home del bigoti s'apropà i va arrancar-me un dit d'una mossegada seca i ansiosa. No em va fer mal, però em vaig sentir molest i humiliat; allò no era solidaritat, allò era una presa de pèl.
-Ja n'hi ha prou, no? -vaig gosar queixar-me amb veu massa fluixa. Potser era per la pèrdua de sang o per l'analgèsic, però no podia parlar més alt. Em semblava de mala educació; poc solidari.
Vaig notar una estrebada violenta a l'entrecuix i vaig saber que deixaríem el sofà ben empastifat. La noia sexi aixecà el cap i em mirà mentre mastegava amb delit. Vaig girar la cara; l'espantós pallasso de porcellana que la meva sogra ens havia regalat per l'aniversari de casats somreia com si res des del moble bar.
-No pateixis estimat, et compraré unes pròtesis fantàstiques, ja veuràs -vaig sentir-li dir a una veu que no sabia d'on venia. Quan el nen, que ja s'havia cansat de llepar-me la mà, va aconseguir buidar-me l'ull amb un bolígraf sense tinta, encara vaig poder escoltar-la de nou, la Veu, una lletania molt llunyana, raonable i assenyada, que repetia :
-Solidari, has de ser solidari ...
I jo, naturalment, no podia ni plantejar-me deixar de ser-ho.