L'arbre caigut

La frase més que coneguda per tothom diu "de l'arbre caigut, tothom en fa llenya". S'acostuma a citar - erròniament - en ocasió d'algun canvi de tipus polític, laboral, o fins personal - quan la malaltia i/o la desgracia colpeja a alguna persona socialment rellevant -. Està clar que quan cau un arbre al bosc això no suposa res d'excepcional, forma part de la "vida habitual " del bosc; uns arbres cauen, altres broten, la vida en una més de les seves manifestacions.

El símil portat al terreny dels éssers humans, és encara - si cap - més imprecís, més injust; quan patim un canvi - en qualsevol sentit - a més o a menys; de vegades interpretem de forma equivocada que anem a més; la realitat - ben aviat, per cert - ens assabenta del nostre error. El cert però, és que un canvi al llarg de la nostra existència, en el millor dels casos el podem assimilar a fer-nos una fotografia - retrata l'instant -. Els canvis -de qualsevol classe - son una eina de millora, de creixement;la vida és dinàmica, implica moviment, canvis, daltabaixos, èxits, alegries, plors, amors, desenganys... Qui no ha estat en alguna ocasió un arbre caigut ?

Que hi ha de més trist, de menys motivador, que la perspectiva d'un llarg període d'immobilitat? Algú recorda amb alegria els períodes d'internament hospitalari? o encara pitjor, de reclusió en un centre d'internament? Parlaríem aquí d'arbres caiguts? o millor d'arbres perduts?

Ens cal reivindicar el vell mètode científic, assaig/error; l'error, com sinònim de la caiguda, com acció indispensable per poder millorar.

Recordo que m'explicaven els vells carreters, els que havien fet del transport amb carros i cavalleries el seu mitjà de vida, que quan anaven a contractar-se, a les preguntes sobre la seva vida personal i familiar, s'afegia sempre, sempre, una interrogació especifica sobre una qüestió concreta i puntual: Quantes vegades a tombat el carro? Quina penses amic lector que és la resposta correcta?

Llogaries com a carreter una persona que no ha tombat mai un carro? Pensa que acostumàvem a viatjar sols i per llocs poc freqüentats, que el telèfon mòbil encara estava per inventar, i el fix tot i estar inventat, per instal·lar en la major part del país.

Doncs està clar! els qui havíem tingut més accidents en la seva feina - i se'n havien sortit - eren els primers en ser llogats, i rebien un millor salari.

Fins fa quatre dies, qui no havia caigut mai ho tenia difícil.

Avui, ben contràriament es prima la inexperiència, l'estultícia, la insensatesa, i està clar, amb aquest material, l'única cosa que tenim garantida són desastres: ecològics, econòmics, socials... Quina enyorança dels arbres caiguts!

(©) Antonio Mora Vergés