L'ANDANA

L’andana restava silenciosa com si no fos a la ciutat. Les foscors del túnel que l’encaixaven, encomanaven l’espai i les ombres caminaven entre els anuncis colgats a l’altra vora de la via. Els colors s’esvaïen en pinzellades grisoses. L’espera planava i podria allargassar-se com si els rellotges s’haguessin aferrat i no volessin avançar i la pressa que envaïa els moviments en altres estones, s’aturava perplexa en un instant de dubte.
Ella, tota feminitat i serenitat, seia amb l’esquena dreta i la mirada verda de maragda al front, en un dels bancs de marbre que guardaven secrets de molts dies passats. Secrets i brutícia. No gosava acomodar-se pel color groguenc de la pintura i tampoc volia que els seus cabells negres freguessin ni un pols les parets corbes del seu darrera. Semblava absent del seu entorn asseguda just al trencar del seient i amb l’elegància de bressol. A la falda, sobre els texans ajustats, una bossa amb les pertinences reposava delicadament mentre la corretja dansava i acaronava rítmicament el serrell de les botes que lluïa fins al genolls. Atractiva en una edat incerta no encaixava en aquell àmbit de foscor i hom la imaginava més en una terrassa i una copa de vi a les mans.
Ell, uns metres enllà tot salvant les distàncies de prudència, airejava la seva dissimulació teclejant amb agilitat el telèfon que duia a les mans, al temps que balancejava suaument el cos al ritme d’una música imaginària a la resta. Penjava d’una de les orelles un auricular connectat a l’aparell i les furtives escapades picaresques dels seus ulls viatjaven cap a la noia que seia al banc. Aparentava haver deixat lluny l’adolescència encara que el seu pentinat, des de l’alçada que feia, no ho afirmava i anava pulcrament afaitat. Vestit conjuntat i camisa estampada trencaven amb el calçat esportiu que seguia petjant les rajoles de l’andana gairebé com si ho hagués entrenat.
L’avi, però no tant, amb un diari rebregat a les mans dibuixava un somriure ben despert per les hores que marcaven les busques i denotava estar en el seu jo interior en un altre lloc, o bé repassava els records immediats d’aquell vespre. Endiumenjat de corbata duia escrit a la vestimenta que hauria gaudit d’una trobada inusual. Roba de dies passats però neta i polida com pertocava i un rostre ombrejat per una curta barba mal tallada. Era assegut també en un altre banc gastat pel temps i movia el cap lleugera i regularment com seguint una conversa viscuda però sense fixar-se en res ni ningú. El seu entorn respirava una flaire perfumada que surava per on havia passat. L’olor de la colònia delatava la seva generació.
Ja els havien passat factura els anys compartits a la parella que sense mirar-se es feien costat físicament i malgrat tot se’ls intuïa aplegats. Pares atribolats de ben segur, gaudien d’un silenci que pertanyia al somni de cada dia i a uns dies que ja no recordaven. Silenci que era benvingut no tant per no tenir mots al foc sinó per gaudir d’un espai poc freqüent de quietud. Per l’imprès que encara guardaven gelosament a la vista es verificava que venien de teatre i pels rostres, que havien desconnectat de la monotonia subversiva que els envoltava. Les aliances que els marcaven assenyalaven el seu lligam i el vestir informal la seva procedència no tant modesta. El transport públic era aquell vespre l’alternativa a la bogeria del trànsit rodat i al impossible d’un aparcament però també una petita transgressió a la comoditat.
I el temps seguia mandrós mentre la megafonia de l’andana feia honor a les hores i callava per respecte o absència.
A la senyora baixeta i ample, morena de pell i carregada de bosses de compra no li calia xiuxiuejar a ningú la seva procedència. L’ètnia era un fort estigma que l’havia perseguit arreu fins arribar a la ciutat on era lliure de prejudicis gairebé sempre. Entre les nanses destensades sobre d’un banc i les seves mans, premia amb força un rosari que formava part d’ella mateixa. Era la seva guia pel caminar, i la munió de bijuteria que duia als dits gruixuts un embalum d’estatus social entre els seus. Orgullosa, tornava de la feina cap a la seva llar i retrobar-se amb els fills i la germana per compartir un àpat fora d’hores. La humilitat reflectia el seu port i fins i tot la honestedat. Se la veia cansada i feixuga després de la llarga jornada festiva per altres.
Les dues noies i tres nois que de tant en tant centraven l’esquerda al silenci, no paraven enlloc quiets, passejaven amunt i avall de l’andana lentament com un grup compacte i amb correcció però. La fila que els impregnava no convidava a la confiança d’inici. Colla de jovent desmarxat i anàrquic, els hagués titllat algú, que feien dels colors impossibles la seva vestimenta, dels tatuatges les seves ensenyes de lluita personal i dels pírcings les marques d’identitat. Als ulls aliens eren la imatge oposada de la que els pares de sempre voldrien evitar en llurs fills. Així i tot i amb no massa observació, dominaven l’escena amb una educació social que foragitava la preocupació i la por. Dels cinc n’havia un parell, noia i noi, que se’ls llegia l’enamorament al gest i la innocència dels primers sentiments endins. Sense deixar el rol del grup ells habitaven en un nucli d’altres dimensions alhora que, sovint, esdevenien el centre d’alguna mofa envejosa dels altres membres.
Dues parelles per sobre la trentena i acabades d’arribar, caminaven agafades de les mans i pertanyien al col·lectiu dels que miren per sobre les espatlles a la resta dels humans. Un núvol de supèrbia surava al seu compàs i la seva pròpia incomoditat pel lloc on es trobaven era la contradicció. Calia una bona dosi d’imaginació per esbrinar com amb els aires que gastaven tots quatre es molestaven en situar les seves presències en un soterrani que no fos un local de moda. La fatxenderia que palesaven però, només era una cuirassa perpètua que els protegia de les seves pors i en aquells instants una dolça morfina que els feia més passable la vergonya que havien viscut. Més que vergonya, ells no ho interpretaven així, havia estat una humiliació. Un control d’alcoholèmia a la ciutat, entre local i local, els havia deixat penjats. Tots quatre marcaven positiu. D’aquí la seva presència en un mitjà de transport que no casava amb ells i que odiaven profundament.
La xicota que reflectia la imatge d’una indigent, que no ho era, carregava amb una motxilla voluminosa que en aquell moment mirava d’instal·lar al suport de la bicicleta que duia de les mans. De passada feia mans i mànigues per no deixar lliure la corretja del gos que l’acompanyava, nerviós i juganer pel seu instint de cadell. Una rodamóns que venia de lluny i havia corregut moltes fronteres, massa fronteres potser. Jove i bonica i també descurada, no hagués dit ningú que era llicenciada en biologia que havia fugit, feia dies, de l’esclavitud de les multinacionals per gaudir de una llibertat sense preu. Cridava l’atenció, apart de tot l’embalum que duia, pel ponxo de colors vius que duia, que recordava al folklore del Perú. La seva cabellera rossa i llarga, coberta amb una boina com si de la resistència francesa es tractés, uns texans estripats com tothom i unes sandàlies amb mitjons com qualsevol turista a la costa, completaven el seu aixovar personal.
El temps de guarda seguia congelat a l’andana i els segons s’allargaven en més o menys mesura segons el tarannà de cada personatge que ocupava l’espai fosc i silenciós que els embolcallava alhora a tots ells.
El silenci va créixer com un bolet en un racó de bosc, de cop i volta. L’aparició d’una noia i un noi uniformats de dalt a baix, esquinçava la pau de l’estètica visual i amistosa que surava a l’andana, per les seves plaques, armes i colors reflectants. La incomoditat va guanyar als caràcters i als elements, i l’autoritat de la disfressa va semblar agafar les regnes de la cordialitat imperant que ja no seria. Tot d’un plegat i a primer cop d’ull, la visió dels que eren a l’espera va ser unànime de pensament. La mossa donava la impressió que hagués d’estripar els pantalons blaus amb qualsevol moviment. Justos, molt justos per la grandària del seu darrera i patint per aquell cinturó carregat d’artefactes diversos, hom pensava què com hauria pogut superar les proves físiques d’accés o de control. Ni l’armilla dissimulava el seu volum corporal i el recollit del cabell l’enfrontava directament amb un personatge de poble d’abans i d’edat avançada. La veu aguda que va emetre per saludar educada però mecànicament, va acabar de dibuixar el rostre de pena entre els assistents, tot pensant en el pobre, si existia, que l’hauria de compartir. El mosso que l’acompanyava, malforjat i alt com un sant pau, l’havien vestit amb alguna talla indefinida que no existia, tot un exemple de pengim-penjam que més que respecte produïa llàstima pels seus moviments descontrolats i malgrat la resta d’utensilis de professió. Alhora, el seu rostre s’allunyava i molt del que ha passat un examen amb nota mínima. Una aparença de llondro de les de veritat que s’exhibia a l’empara de les credencials només, i que es donava a les consignes de la companya. La imatge d’una parella del cinema en blanc i negre es va transmetre telepàticament entre les diferents generacions d’espectadors involuntaris.
La noia del banc absorta en si mateixa no va semblar adonar-se de res si bé els seus ulls maragda brillaven més que abans. El noi s’amagava sota el clot de l’auricular i la música inexistent a les ones mentre seguia puntejant amb els peus. L’avi que no ho era tant, apartava la vista i enfocava els records amb el rebrec de diari que li tintava les mans ja. La parella de pares atribolats es van xiuxiuejar quelcom llargament per fugir de l‘instant i es van agafar les mans com feia temps. La senyora baixeta i carregada de bosses s’aferrava als seus malsons d’origen i al rosari salvador. Els cinc nois van recloure les seves anades i vingudes per fer pinya a l’entorn dels enamorats que no cedien a les mofes aturades. Els quatre humiliats pels companys de professió que havien aparegut sobtadament, van allunyar-se a l’extrem oposat dissimuladament sense perdre l’actitud però. La xicota rodamóns feina tenia a silenciar la única nota estrident que emetia el cadell ganyolant als uniformes. Tots ells vestien la incomoditat per la presència de la llei i cap d’ells va sentir-se agraït per la seva aparició. I el temps congelava les il·lusions de la pressa en aquell precís instant en que tots al uníson desitjaven l’escalfor que donés via al rellotge.
El silenci va callar i la remor fou complaent, i va escenificar un futur de llums immediat que jugaven a cuit i amagar entre la foscor del túnel i les ombres creixents. Va satisfer alhora el trontollar de les vies vibrants que transmetien l’arribada d’un aliat que trencaria l’escena tacada d’autoritat fora de lloc. S’acostava al ritme de la incomoditat una opció d’escapada conjunta. La megafonia seguia absent però.
Un seguit de moviments mandrosos com de càmera lenta van encomanar els personatges a deslliurar els bancs bruts, els que encara eren en repòs, i els que havien passat dempeus l’estona de guarda a posicionar els seus cossos oferint la cara als anuncis colgats enfront que despertaven de les ombres grises. Els llums enfocaven ja l’andana i el silenci havia mort feia estona amb el trontollar de l’entorn. En aquell instant ja no hi havia res per a ningú excepte el camí cap a un destí . Un camí de no retorn per algú dels que havien compartit l’andana per uns minuts eterns. Un camí de llum o de foscor, inexplorat i diferent.
La noia d’ulls maragda, el noi de l’auricular, l’avi però no tant, els pares atribolats, la senyora baixeta, el grup de cinc nois i noies, els quatre humiliats, la xicota rodamóns i el seu cadell, la parella de mossos.... restaven a l’aguait, drets i expectants abans no entrés a l’andana el comboi de transport a bona velocitat.
Els rellotges ja assenyalaven rítmicament la monotonia dels segons, l’un darrera l’altre, excepte per algú que havia desistit de dur-lo al seu canell ja, i en una seqüència anterior l’havia dipositat en una de les papereres, tendrament, sense estridències i sense que ningú se n’adonés. Havia aturat el seu temps i observava l’esglai com estenia les ales i acaronava de prop tots els presents sense compassió ni remordiment.
I va llançar-se a la recerca dels llums per foragitar la foscor.
El temps va aturar-se glaçat i el silenci va udolar.