L'anciana que fotografiava cels i culs

Per més que caminés encorbada i encarcarada (el temps l'havia tornada més baixeta, però tant se valia), la Mela no deixava la seva afició, el gran motiu, el què de mantenir el seu pas pel planeta viu.

-Carmela, avui també?

Des d'un balcó, un avi atrotinat amb el color trencat, en cadira de rodes, somreia a la dona amb qui havia anat a escola, ballat a l'envelat i no s'hi havia casat perquè un tal Filibert havia aparegut. I havia mort, feia quatre lustres, però la Mela, en enviduar, va casar-ne ràpidament amb una màquina fotogràfica que, malgrat els nous temps d'avenços tecnològics a grans gambades, no substituïa cap altra distracció, fot-li passió.

-Sí, com cada dia, Met! Vagi bé!

En Quimet saludava amb la mà, li quedava sense abaixar -i costava tenir-la alçada- mentre mirava com ella s'allunyava: un punt vermell (com un nas de pallasso) sempre vestida de color Caputxeta!

La Mela, per treure's en Met del cap, va centrar l'observaciò en el cel, esforçant-se en posar bé la columna i les cames, ella que tendia a mirar a terra. Només feia aquell intent d'adreçament en ser a l'espai bastant lliure d'obstacles conegut per l'hàbit, per més que combinés el pla amb el costerut. Li semblava una dimensió apart i així la vivia. Per això, el cap maldava per guanyar uns mil·límetres un alçar-se, una positura més elegant, menys pesada d'elefant cascat. Dolorós. Hi feia molt creure's que la joia de captar cada imatge era com un cloroform relaxador, el goig d'una instantània sanadora.

Les duia a revelar a un conegut octogenari com ella que vivia en una caravana que havia fet arrels a tocar d'un pou esquerdat de la boca on l'home llençava un cèntim dia sí dia també.

-Tan poca cosa no rutlla, no fa ni so en picar contra mi!- l'aigua es queixava (o en feia burleta), des de la meitat de la construcció, on arribava.

La resposta de l'home era riure. Com reia, en Cararac! Quin pou més crític, més inconformista, més àcid!

-Espero que una granota, si li toco el cap, em torni com s'escolta el meu nom: Cararac, hahahaha!

La Mela estava avesada a aquelles explicacions quasi mantras,li entregava els negatius ben positiva en notar-lo a tothora feliç. Ell li cobraria poquíssim. A la feina hi afegiria el seu toc màgic, el dels cèntims estovats al pou, que desprenien desitjos de bona voluntat que l'ancià rebia i aplicava en tot. Si algú no tenia ni cinc, s'arrencava una dent (les tenia de qualitat suprema) per tal que fos venuda i amb l'import ajudar a materialitzar-se el que qui pidolés requeria: llet, pa, manta, sabates, sexedel'amor,...

Una nit d'eclipsi de núvols, les monedes del pou van voler delectar en Cararac confegint una granota suma-de-totes-elles, que saltà cararaquejant l'estona justa, com la que es pren un fantasma atemorit fins que es dissipa. L'animal-monedes saltà fins la llenca d'enciams espigats que tant plaïa al propietari: li recordaven la seva difunta Nisa, que en menjava cada vespre, cinc fulles, que els regava amb delit i que els permetia acabar esdevenint muntanyetes vegetals. La Genisa, abans d'acomiadar-se, va voler que el marit continués amb aquella tasca costum. I sí. Feia onze anys.

Només en Cararac i la Mela sabien que el cel era un cul i que el cul d'un sac els podia ocultar si ocultaven les fotografies duent posades ulleres de vidre cul de got. I ho anaven duent a terme, després de gaudir de veure-les en paper mat normalment. A vegades anaven de cul, si el nombre era considerable. Els culs, a més, podien tirar-se pets...

-Peti qui peti, Cararc, és un secret!

L'univers sospirava alleujat en sentir-se entès per aquell parell. Haver aconseguit mostrar una part posterior -amb esclats- seva molt humana el posava al descobert. Havia fet sort que l'eina de retratar hagués anat a parar a mans de la bellíssima persona que la Mela era. Per les galàxies rebotia una tirallonga d'alienígenes cercant aquella càmera en va. S'havien confabulat els elements òptims per a desviar, dispersar, despistar: l'anciana amb el vermell, els enciams estranys, el pou de pobre, la figura-una-vegada de la granota impensable i...el ridícul histriònic d'un solter amb la colla, abillats amb túniques roses mig exigint, per carrers plens de turistes involutius, ajudeta econòmica per a l casori. El futur nuvi, transportant en un orinal gegant amb rodes, escopia i pixava. El grup de la núvia, d'altra banda, es lluïa fent el ball de bastons-titoles i jugant a la petanca dels collons. El Cosmos sentia vergonya aliena, però mercès a aquella conjugació restava protegit. L'idioma amb el qual aquella gent parlava ho deia gairebé tot.

-Hi ha culs i culs!- va esclatar el Tot, fent-se'n creus i relaxant-se i parint una munió d'estrelles que van decidir ser cel-i-cul (res de cul-i-merda) a les matinades o vesprades en què inspirarien creativitat a la Mela, que serien arrodonides per en Cararac i que els la xiuxiuejaria -un xic- la Nisa...mentre en Met ho somiaria i ho recordaria allà al balcó amb la mà petrificada, com una estàtua. Recordaria poc? De fet: el suficient.

I així res de res podrien fer els alienígenes anti-Big-Bang.