L'amor de la meva vida.

No sé per on anar, ni que pensar, ni que fer, ni com reaccionaré al vore't, quatre mesos sense saber res, i ara tornes, i ara em miraràs, i jo... A mi m'agarra algo amb els teus ulls verds, jo no aguante sense derretir-me, tan guapo...
Com enyore el teu somriure, i les teues caricies. Ais...Les teues tonteríes, i que em fages riure, m'entres m'abraces i te'n fumes un, i fas la broma de tirar-me el fum al cap, encara que mai ho fas, després m'olores els cabells i t'escolte suspirar, m'entres em dius que soc única, que no hi han com jo (encara que saps que hi han millors, però no com jo) I m'agarres els pits com tu saps, que t'encanten, que t'encante, i m'encantes. I veus com res es pot acabar? que teníes raó, que açò no s'acabarà mai, els dos ho sabem, que quan ens mire'm ho sabrem, que tot segueix ahí, tot igual, tot com sempre, amb uns mesos de més, i uns quants anys que són nostres. Estic segura que els carrers de Benimaclet ens enyoren, que Albaida no pot viure sense el nostre amor ni Ontinyent, i menys Muro que troba a faltar aquella conversació sense sentit, Gandia t'espera, ens espera, ho tenim pendent. Ens veem (besem) aviat.