L'Adéu d'Eros (Apòcrif trencadís)

L'Adéu d'Eros
(Apòcrif trencadís)


A la memòria de Fabià Puixcerver ...mestre admirat!


HOSPITAL NACIONAL
Departament de Terminals.
Planta 5- H 501


(Per al Manel, des del llindar )

Jo vaig sembrar la Mort
en la teva saba tendra.
Tot solcant el teu cos.
Vull maleir la rella.

Un amor trencadís
com un ram de roselles.

Perquè s'assemblen tant
dos mots que tant es temen ?:
L'Amor, la Mort.
La Mort,
l'Amor.
Hi ha Amor, hi ha Mort:
Em desesperen !.

Del teu Robert.

Estimat Manel,

Sé que no t'han deixat entrar. Em diuen que no has
vingut, inútil mentida. Això s'acaba. Ho comprenc: no volen que el meu
aspecte d'eccehomo et deprimeixi. L'espectacle de les darreres crisis
que cada cop sovintegen més, fan esfereir fins i tot al personal que
m'assisteix . S'hem fa eterna l'agonia. Què els costaria d'acceptar els
meus precs?. Però és inútil. No, no vull tornar-hi. Ja sé el que penses.
Els sedants, poc o molt, m'ajuden. Cada cop menys. Les forces
em van abandonant. Tinc el cervell emboirat i espès. Però no prou
per esgotar, d'una vegada el doll de pensaments que, tots alhora, volen
brollar, per amarar-te de tot allò que sento i que et vull dir.
Amb prou feines puc garbellar aquests mots. He d'oblidar
les floridures literàries. Escriuré telegràficament.

(Aquí hi ha uns gargots indesxifrables)

He escrit el meu darrer poema. Havia de ser per tu.
En aquests moments, tot s'esllavissa. M'escolo, llefiscós
entre uns grans dits. Son les mans d'un gegant monstruós que
em prem i riu satisfet mentre degoto cap un abisme fosc que se m'enduu.
Una espiral famolenca insadollable.
Aquells propòsits de plenitud i serenor que ens hem promès
tantes vegades, ara trontollen a punt d'ensulsiar-se. Sóc castigat a contemplar com davalla fins l'últim gra del meu rellotge.
Com envejo les morts inesperades !
Sempre m'han dit que sóc valent. Si és així, no vull ni pensar què farien els covards en aquest tràngol. Ja veus: fins i tot
les ironies em surten febles i malaltisses.
Penso en tu.
Només vull pensar en tu, en aquestes hores.
Hi ha moments que et sento tant present, que el meu cos
i els seus dolors s'absenten. Gravito en el teu alè.
Es aquella fusió tants cops viscuda. L'un dins l'altre, en el nostre laberint secret.
Llavors visc de nou, revivint amb tu...la...

(Il·legible, potser les paraules "benaurança," o" esperança"? )

Si això pugues ser una anticipació del nostre imminent futur !.
Donaria la Mort (la Vida ja no puc) per tenir fe ¡ Voldria poder
creure que molt aviat tornarem a estar junts en un o altre Indret. En-
cara que fos aquell Infern que prediquen. Però no puc. Sempre acudeix, ferotge, el Dubte Maleït.

(Hi ha la frase següent esborrada amb un parell de ratlles):

"Vull creure que el nostre amor no pot acabar així. Aquesta frase és
molt dolenta".

(Com que és amb tinta d'un altre color fa pensar que pot-
ser la va esborrar el Manel. Per això l'he transcrit).

No em puc imaginar, ni vull, aquesta fe tan cruel. Oh Déu ¡
Mai més les teves mans els teus llavis ni el teu rostre !
El contacte del teu cos.
L'esguard que tinc sempre clavat en els meus ulls.
Tot això no hem seguirà? No m'ho podré endur amb mi, on sigui que he d'anar? Tu on seràs ?.Què faré sol?
No tinc por de morir físicament.
Ja fa molt temps que sóc mort, em sembla.
Però el que m'angoixa i m'obsessiona és pensar que tinc tan a prop la fatal RESPOSTA. o el NO RES indesitjable... Es la més terrible ansietat !.
I no et puc veure més?
Perquè m'han pres l'última espurna?
Volia dir-te tantes coses¡ Tantes! Tot!. Però, què és tot?. Ara, res!. Oh! desesperació!

(Això que ve seguidament ho va escriure la nit abans de la seva
darrera crisi. Després va entrar en coma.. Al cap de dos dies va morir.
La lletra quasi no s'entén i les frases estan escampades pel paper.
He fet el que he pogut per lligar-les amb un mínim de coherència. He
d'aclarir que el Robert no va arribar a signar la carta.).

No et deixen entrar i jo no puc venir a la teva sala.
Son tant cruels...
Me n'aniré amb l'esperança de la teva curació. (...) és
mentida...A aquestes hores no cal mentir, mentir, mentir?. Quin egoisme!
Estic molt malament.... Hi ha moments que perdo la raó. (...)
La Carme (?) em guarda la carta, m'ha jurat que...(....) Escric d'amagat perquè el metge no...D'amagat com sempre. En la meva vida tot ho he fet d'amagat. (...) Amb tu, també.
Clandestins, subversius...
Maleït des d'un principi...Fins la meva darrera carta d'amagat, com un lladre... No vull... No vull perdó (...) Dóna'ls les gràcies...però no volem commisera... (cions ?).
... Et vaig donar la Mort. Em vas pagar amb la Vida. Ens hem
estimat tant!. T'estimo tant!
Perquè no me'l deixeu...No hi ha amor més gran (...) No hi ha...És tan...Oh Déu !.... (Un gargot il·legible) Man...

( Després de la mort del Robert, vaig fer arribar la carta al Manel.
Aquest, que va morir un any més tard, me la tornà a lliurar amb el prec que jo la fes pública.. Aprofito doncs, aquesta avinentesa, amb l'esperança que pugui servir modestament, per conscienciar al món en front d'aquest flagell del nostre temps: la SIDA.).

Carme, l'Infermera.

Abril del 2003


Josep Mèlich ©