Assassinat? I ara!!

Assassinat?? Hi ara!!

Tenia els dits enravenats pel fred, del nas li gotejaven llàgrimes de constipat. Va remenar el contenidor una vegada més. Hi va trobar dos bons cartrons, amb imatges de monstres i naus espacials, grans explosions i noms en anglès. Els va arrossegar fins la cantonada i, seguint d’esma el resplendor de l’estrella de La Caixa, va entrar al seu dormitori. Va fer el llit amb els cartrons de matalàs. Els caixers automàtics la van rebre amb el terra ple del confetti de rebuts i comprovants. Es va embolicar amb els titulars de les eleccions de Bolivia, les declaracions de Busch, les negociacions de l’Estatut i la pilota d’or del Ronaldinho. La bossa d’una boutique d’alta costura plena de deixalles, era l’esmorzar de demà, li faria de coixí,. Un carret de la compra esparracat, amb tot els seu patrimoni, de tauleta de nit. Tenia el cervell embotornat, programat només per a la subsistència, a vint-i-quatre hores vista. No sabia on era ni qui era. Però allí s’hi sentia a gust, no hi feia el fred del carrer. Al fons de les oficines un avet li regalava un esclat de coloraines intermitents. I uns serrells d’or, li feien de dosser. Entre tremolors i un dolor punyent al pit i als genolls, es va anar fonent com cada dia, en una nit sense somnis, dins la gàbia de vidre, al bell mig de la ciutat engalanada. Ella, sola, tant lluny d’aquell món ignorat que la ignorava.
No hi havia marxa aquella nit. La penya estava xunga. El fred ho havia mort tot. Van sortir d’entre els decibels i la fumera del bar amb les mans a les butxaques i amb les caputxes dels anoracs calades. Van enfilar l’avinguda fent slalom entre les papereres i saltant damunt dels bancs. El més gran es va aturar a pixar la roba de camuflatge, d’un dels plàtans esporgats de la vorera. L’arbre li oferia el forat d’una gran nafra que li venia ni pintat com urinari. El company emulava el Ronaldinho amb unes bosses de brossa que s’anaven esbudellant a cada xut. El més jove arribaria després.
Els tres “mags” es van aturar sota l’estrella de la Caixa.
“ Això no es pot considerar mai un assassinat...Ells només volien divertir-se, espantant aquella indigent...no tenien consciència de com es desenvoluparien els fets...”
I és clar, els pobres nanos cercaven diversió. La indigent, que no té ni dret a ser anomenada “dona”, els va atraure. Una joguina original. Ni Scalextric , ni Play Stations, ni patins, ...Unes bosses de deixalles, una soca per pixar i una indigent apallissada i a la barbacoa.
Només va ser per divertir-se una estona. Primer l’apallissen i després li peguen foc, a veure quina olor fa la carn d’indigent flamejada, a veure de quin color són les guspires i com sonen els seus crits. Es pensaven que la garrafa era d’aigua i es van sorprendre en descobrir que l’aigua s’inflama. Unes criatures innocents. Coses de la gent jove. Inconscients, una mica “gamberrots”, res més que això.
“Demanarem que es consideri un homicidi per negligència...ja que els autors no ho van premeditar i es van veure desbordats pels esdeveniments que ells no preveien. ”
Crec que he sentit que els advocats potser demanaran l’absolució perquè hi ha els atenuants de la pallissa que li van fotre, fins deixar-la inconscient, perquè no sentís el dolor de les flames. Quin cor! Pobre canalla...I després diran.
No puc seguir escrivint.
Me’n torno al món dels cronopis...als fames no els entendré mai.

Josep Mèlich